Inés García-Albi: “En aquest món complex, la cultura ens fa una mica més humans”

En un antic taller de restauració de pianos, al barri de Gràcia, viu la Inés García-Albi. Ella és bilbaïna de naixement, però després d’haver viscut a Bilbao i a Madrid, es va instal·lar a Barcelona, que és la ciutat de la seva mare, família del poeta Jaime Gil de Biedma.

La Inés és periodista, historiadora, documentalista, escriptora i gestora cultural. I gestiona de manera increïble propostes musicals, artístiques i literàries que es viuen i comparteixen en petit-comitè. Per això va fundar la Factoría Cultural Martínez.

— Com va sorgir aquesta manera de convocar per a viure experiències culturals en tan petit format a casa?

— Un dia dinant amb una amiga cantautora, Silvia Comas, ens va dir que volia fer un disc sobre Gloria Fuertes. I el va fer i, abans d’estrenar-ho en públic, ens va comentar que necessitava fer un fals directe en algun lloc. I jo li vaig dir, d’acord, ho farem a casa i convidarem amics. I la gent va sopar. Va tenir molt d’èxit i va començar a aparèixer gent per fer coses. I a aquestes coses les vam començar a conèixer com les coses del Sr. Martínez. Em vaig inventar el senyor Martínez perquè volia escriure, i mirant blogs, veia que tothom parlava d’ells mateixos, però això a mi em feia vergonya, així que vaig crear al personatge, un immobiliari a l’atur, i el vaig batejar amb el nom del carrer on vivim, Martínez (de la Rosa).

— Allò va ser el detonant d’alguna cosa que va anar a més.

— A partir d’allò, vam anar organitzant trobades a casa. Com teníem els nens petits, i Marcos —el seu marit, l’il·lustrador Marcos Isamat— cuina molt bé, després de la conferència, el concert o l’actuació, el que fos, sempre compartíem un sopar, perquè hi hagués també aquest gran moment de distensió. Però tot això va començar cap a l’any 2012 o 2013, hem anat molt lents. El 2018 vaig llogar el local del costat, i vaig muntar una botiga i galeria d’art especialitzada en il·lustració. Tot el que hem anat fent ha tingut un recorregut llarg en el temps. Al 100%, en realitat, ens hi hem posat després de la pandèmia.

— En pandèmia va aparèixer aquest teatre a casa, amb escenari i graderies.

— Just abans de la pandèmia, acabava de tancar el local de la galeria i la botiga, i jo tenia ja altres coses entre mans, entre elles, algun viatge que organitzava. Vaig tancar el local el 31 de gener i al març ens van confinar. Llavors, en el soterrani de casa vam muntar quatre andròmines per jugar a bàdminton amb els nens i, de sobte, ens vam imaginar un teatre en aquell espai. El Marcos ho va visualitzar i de seguida va començar a dibuixar les graderies. Eduardo Mendoza havia escrit per a l’actriu i cantant Patricia Jacas el text de l’obra Si algú m’hagués dit, un monòleg sobre una cantant, i el nostre teatre va servir de lloc d’assaig i va acollir la primera representació. I després de la pandèmia vaig fundar l’empresa Factoría Cultural Martínez.

— Què passa dins d’ella?

— Organitzem representacions de teatre, concerts, conferències… No hi ha una programació fixa. Quan em ve de gust, monto alguna cosa. Aquesta setmana, per exemple, tenim al violoncel·lista i compositor francès Matthieu Saglio. Feia molt de temps que anàvem darrere d’ell i ara, aprofitat un viatge entre concert i concert, estarà a Barcelona. Recullo iniciatives que em venen a través d’amics i coneguts, i les que se m’ocorren a mi.

— I, com us va coneixent el nou públic que pugui arribar?

— Sempre és el boca-orella. I a través del butlletí del Sr. Martínez, la newsletter a la qual es pot inscriure la gent a través de la pàgina web i rebre per mail l’agenda de les nostres activitats. Això és com un club.

— Què et fa sentir la vida d’aquest club?

— Que aquesta és una casa oberta. Vinc d’una família nombrosa, i estic encantada amb casa meva. La vam descobrir quan vivíem al carrer del costat. Vam saber que havia estat embargada i que se subhastava. A mi m’encantava la façana, amb la porta industrial. Vaig venir a parlar amb el senyor del taller que venia potes de piano. Jo portava dues setmanes a Barcelona i, així i tot, en el seu català tancat, vaig entendre el que em va explicar i ens presentem a la subhasta. Una vegada vam tenir la casa, vam començar a netejar-la amb amics, va ser divertidíssim, i després vam demanar la llicència per fer les obres. Fins al 1865, tota la illa havia estat una masia.

— Casa vostra i la teva dedicació a la factoria t’han fet esdevenir un nexe entre persones.

— Sí, un pont total, i una persona et va portant a una altra. Fem conferències, cursos, teatre, música, un club de lectura de clàssics amb gent boníssima, un diumenge al mes o la litúrgia lectora, en la qual porto un catedràtic, algú molt top en un tema. Intento organitzar trobades de qualitat.

— I marxeu de viatge.

— Sí. Organitzem tres tipus de viatges: internacionals, Ancha es Castilla i Paradas Culturales. Els viatges internacionals són a capitals del món. Jo creo el contingut, per exemple, Nàpols barroc, i em centro en un moment determinat en el qual la ciutat va brillar amb llum pròpia. A partir d’aquí, fem a Barcelona conferències, sessions de literatura napolitana, cinema i música amb gent potent que parla de l’art barroc o del cinema napolità, i després anem a la ciutat. Ja hem fet diverses ciutats, en les quals tenim un director de ruta que sap molt del lloc, però que no és un guia, perquè és una ruta més d’autor, en la qual passem bibliografia i audiovisuals.

— Ancha es Castilla en què consisteix?

— En un poblet que no té ni bar, a Valladolid, d’una trentena d’habitants, organitzo tres dies amb algú que sap molt d’alguna cosa i ens dona tres conferències. Poden ser catedràtics, investigadors… Després jo faig una ruta que reforça les conferències. Aquesta activitat la fem dues vegades a l’any. I després estan les Paradas Culturales, que són també rutes específiques amb conferències. Hem fet Madrid, Edad de Plata; Cádiz, Olé la Pepa!, sobre la Constitució del 1812, i Barcelona, Arquitectura i Disseny. D’aquestes sortides en portem catorze.

“La cultura és una faceta de la meva vida inalienable, com menjar”

— I dels viatges, feu guies.

— Sempre em feia molta pena que es perdessin les conferències d’aquests viatges, i vaig pensar que si les gravava es perdia l’altra part del viatge, la ruta, els menjars, la història. Per això vam crear la col·lecció Apuntes Culturales, per poder fer un viatge recollint les tres conferències del conferenciant i després la ruta del que hem fet en el viatge i tot il·lustrat. És un viatge intel·lectual i lúdic. Tot és cultura i el lloc i la ruta, sempre sentimental. La ruta dona suport a les conferències i qui ho escriu té una vinculació amb això. Ens agrada molt la mirada dels viatgers del XVII i XVIII, i optem pels dibuixos de Marcos Isamat. El primer llibre d’aquesta col·lecció va ser La Castilla de Gil de Biedma, amb la conferència del crític Andreu Jaume, editor de tota l’obra de Gil de Biedma, i la ruta, en aquest cas, la vaig escriure jo pel meu vincle familiar i sentimental amb el poeta. El tercer llibre serà el de Barcelona i l’arquitectura i amb el seu autor hem muntat també sortides per contemplar la ciutat des de prismes diferents.

— I encara hi ha més…

— Sí, també fem Els diumenges de Martínez, una vegada al mes, amb conferències també de figures il·lustres especialistes en un tema, com Javier Moreno Luzón, Premi Nacional d’Història. L’esperit de tot el que organitzem és passar-ho bé amb la cultura, sortir d’una conferència en la qual has après tant, que sents plaer físic i intel·lectual. Els viatges també els vivim de manera profunda. Quan t’expliquen bé les coses és una delícia. Jo aposto per qui porta tota la vida estudiant els temes que tractem, perquè ho expiquen amb passió, transmeten molt bé i et contagien.

— La cultura, per pur plaer, embolcalla tot el que fas.

— És una faceta de la meva vida inalienable, com menjar. La cultura és la que ens fa una mica humans en aquest món tan complex. Quantes més mirades t’ofereixin i més sàpigues, més entendràs. No podria viure ni ser jo sense la lectura, sense anar a conèixer les coses i entendre. La cultura és una part de mi mateixa, és un plaer. A la meva casa, a Castella, els estius eren llarguíssims i ens ajuntàvem amb els grans de casa. Es llegia moltíssim i es parlava moltíssim amb els meus pares, parlant i explicant històries. Jo, a més, vaig estudiar Història i després vaig fer el màster de Periodisme d’El País. Sempre hi ha hagut un diari a casa, El Correo, a l’estiu en el nord de Castella, i a casa de la meva àvia, La Vanguardia. He crescut amb la cultura de llibres i pel·lícules de cinema, i dedicar-me a això em sembla un luxe.

— I en un moment de tanta virtualitat, trobar-se amb la gent és un extra molt valuós.

— A casa nostra, els sopars amb amics són molt habituals. De fet, organitzem també una altra activitat a la qual anomenem Endevina qui ve a sopar aquesta nit. És una altra fórmula per a organitzar trobades a casa i parlar d’actualitat. Jo em vaig inventant coses. Treballem molt, però jo estic encantada. Tinc uns clients que són gairebé mecenes, ja els dic els meus mecenes, ambaixadors de Martínez.

— La Inés és també una de les impulsores de The Barcelonian. Com va sorgir aquest projecte?

— Va ser una idea de la Luisa Vera, la il·lustradora amb la qual havia treballat en la galeria. I durant la pandèmia, es van apuntar diversos amics. Va començar penjant a Instagram portades realitzades per il·lustradors, com vam veure que feien a París i Milà. I amb la Factoría vam iniciar el projecte de venda en línia de les làmines, una o dues exposicions i els llibres. Hi ha quatre mides de làmina, en paper molt bo. Recollim tot el talent de creativitat d’aquesta ciutat, que és molt.