La insòlita hipòtesi de la uniformitat de l’Eixample

Per què és catastròfica la burocràcia per a una ciutat? Principalment, ho és perquè només els grans operadors, amb molts recursos i molts diners per pagar advocats, arquitectes i enginyers, poden permetre’s el risc econòmic de presentar un projecte a totes les revisions departamentals i d’organismes que requereixen les ciutats riques com Barcelona. I això té conseqüències formals perquè la mida dels projectes augmenta moltíssim, i la diversitat dels projectistes disminueix. Els professionals liberals o els petits despatxos convencionals no poden permetre’s sobreviure a refer canvis sense cobrar les revisions. Però més enllà de la dimensió professional, això també té conseqüències en la forma de la ciutat, en allò que es veu i els paisatges urbans que crea.

Les ciutats de parcel·la petita tenen moltíssima més riquesa tipològica, formal i compositiva que les ciutats de parcel·lació gran. Penseu en les ciutats soviètiques o les grans hofs vieneses, actuacions projectades i executades per un sol operador amb façanes homogènies de desenes de metres: fan por escènica.

Hi ha un exemple a l’Eixample de Barcelona que permet aventurar com hauria estat el Pla Cerdà si cada illa l’hagués promogut només un sol equip d’arquitectes. És l’illa CLIP, que té aquest nom perquè està situada entre els carrers de Còrsega, Lepant, Indústria i Padilla. És una illa prototípica, geomètricament simètrica i conformada per 20 parcel·les, 16 de molt similars i 4 de forma trapezoidal a les cantonades. Segons consta a la fitxa de Patrimoni de l’Ajuntament, és un projecte de la postguerra (1949) per a 24 edificis d’habitatges adscrits a la llei d’habitatges bonificables, pels propietaris Ramon Salada Padrós i José Torruella.

Els 113 metres lineals de carrer tenen la mateixa façana, la mateixa profunditat edificable, la mateixa finestra quadrada, i la mateixa distribució: quatre pisos per replà, amb una lleugera reculada als àtics. Les cobertes estan totes al mateix nivell, i totes tenen exactament el mateix ús: estan buides, perquè com que són comunitàries, i els pisos són de propietat, ningú s’ha posat d’acord per usar-les com a espais veïnals. Hi ha uns 814 habitatges i unes 1.450 persones empadronades. Poques ciutats tenen una densitat viscuda tan alta; en aquesta illa hi cabria la població de molts municipis rurals de Catalunya!

Tot l’Eixample es podria haver construït així, i a cada illa de cases, hi veuríem només una façana unitària llarga, amb un sol tipus de finestra, i habitacions idèntiques orientades de manera diferent. Però, afortunadament, l’Illa CLIP és una excepció i la majoria d’illes de l’Eixample tenen entre 20 i 25 parcel·les que els diferents propietaris van construir amb projectes i equips diferents. Aquesta és la diversitat que admirem avui, que gaudim, i que genera unes cadències imprevistes, singularitats i tribunes, galeries o detalls de façanes que ens fan aixecar els ulls cap amunt, fins i tot dels mòbils.

Per a la lògica burocràtica, treballar amb un sol proveïdor d’idees i un únic tramitador de projectes, és un estalvi econòmic. Per a una ciutat, és la pobresa d’idees i la condemna de l’homogeneïtat. I els llocs, la seva qualitat arquitectònica, també tenen valor econòmic i patrimonial. A llarg termini, la lògica burocràtica esdevé curta de mires. Feu una volta per l’illa CLIP i compareu-la amb d’altres illes plenes de façanes modernistes, noucentistes o simplement de mestres d’obres anònims amb ofici, per entendre el que vull dir.