Irene Lazuen: A punt de guanyar la batalla interna

“El meu objectiu ara és moure les meves obres per centres, galeries i concursos de dibuix i pintura. Estic orgullosa de poder dir que, en general, he aconseguit allò que m’he proposat, i m’encantaria donar visibilitat a la meva obra i començar a donar pes al meu projecte artístic”, explica l’artista Irene Lazuen, mentre pren un cafè amb llet de civada a primera hora del matí, al ritme relaxant i hipnòtic dels beats de Lofi. “Però hi ha un problema”, afegeix.

—Un problema? Quin?

La pintora ajusta la seva mirada de color cacau. “Tinc a dins una batalla interna. Una part de mi vol que la meva obra sigui vista i reconeguda, però una altra part detesta la idea de formar part del món de les galeries d’art i de tot allò que les envolta. Em repel·leix l’ego i l’elitisme que a vegades, no sempre, es respira en aquest ambient”. Una batalla interna que el seu estil, la seva mà, la sensibilitat i l’ofici fan pensar que acabarà guanyant.

Tot i això, aquestes disjuntives que frenen el necessari impuls ascendent en la trajectòria de la parroquiana no impedeixen que aquesta se senti “molt contenta d’haver aconseguit viure del que he estudiat, en una actualitat precària en què molta gent no està treballant d’allò pel que s’ha format”. I xarrupa un glop de la seva beguda fumejant, abans de rematar: “I no em refereixo únicament a artistes”.

El talent d’ensenyar

Irene assegura que l’amor per l’art i el dibuix li ve des de nena. “Sempre ha estat present per a mi. No imagino la meva vida sense pintar o dibuixar. Quan em preguntàven què volia ser quan era petita sempre responia que pintora”. Amb tota lògica, en acabar els estudis obligatoris es va catapultar cap al batxillerat artístic a l’Escola Massana. “Allò va suposar tot un canvi de mentalitat i un nou camí d’experiències”. D’aquí, al següent esglaó: “La carrera de Belles Arts a la Universitat de Barcelona, que em va deixar una mica freda, però de la qual me’n vaig emportar aprenentatges i moltes amistats”. I, després dels estudis, l’entrada al món laboral “que ha estat variat, però sempre dins del terreny artístic”. 

Durant uns quants anys, i sense deixar mai de pintar i dibuixar, exposar i fer encàrrecs, la parroquiana es va guanyar la vida tatuant. Així fins a aquell fatídic 2020 marcat per un forçós confinament que va abocar a tanta gent a repensar la seva vida i circumstància. “Llavors, la meva vida va donar un gir curiós. Ja saps com és el tarannà de l’autònom, hi havia mesos en què em costava anar bé de diners i vaig voler buscar quelcom extra i fix”. La seva germana li va suggerir llavors que es plantegés buscar oportunitats en el camp de l’ensenyament, “cosa que jo mai de la vida m’havia plantejat, perquè no em veia amb fusta de professora”, però per provar que no quedi, es va dir. 

“Vaig explorar diverses acadèmies. D’entrada, cap m’entusiasmava fins que vaig trobar La Gràcia”. El primer contacte va anar bé. “La idea inicial era fer poques hores a la setmana, però al final em van oferir més hores i vaig acceptar”. La Irene descobria un altre talent que portava dins: el d’ensenyar.

Després de compaginar art, docència i tatuatges durant un any, “treballant moltíssimes hores, acabant esgotada i sense que em compensés tot aquell esforç”, al final va decidir dedicar-se completament a l’acadèmia i a la pintura. “I la veritat és que estic molt satisfeta amb el que estic fent. Em sento feliç de tenir un sou fix, perquè la veritat és que odiava ser autònoma, amb tots aquells alts i baixos i paperassa!”.

Ciutat hostil

L’artista ha nascut i crescut a Barcelona, de la que ha estat una enamorada tota la seva vida. Com a amant del gènere del terror, la imaginació li vola alt amb algunes llegendes urbanes, com la de l’Enriqueta Martí, La Vampira del carrer Ponent, l’arrest de la qual, el 1911, va alimentar històries i conjectures “sobre el fet que segrestava i assassinava nens per a utilitzar el seu greix, sang, cabell i ossos per preparar ungüents i cremes per a l’alta societat”. Històries que, fins i tot avui, més d’un segle després, segueixen instal·lades en el patrimoni cultural de l’urbs.

Durant uns quants anys, i sense deixar mai de pintar i dibuixar, exposar i fer encàrrecs, Irene Lazuen es va guanyar la vida tatuant

Però aquest amor que la unia a Barcelona ha derivat en el que la parroquiana descriu com “una relació no gaire bona aquests últims anys, amb aquesta ciutat que he sentit com la meva llar durant tant de temps, i que ha canviat molt, convertint-se en una altra cosa molt diferent, hostil”.

—A què et refereixes, concretament, amb hostil?

“Em refereixo al fet que viure aquí s’ha tornat impossible, el cost de l’habitatge i la vida és insostenible per a persones amb sous corrents. A més, la ciutat està bruta i abarrotada. De fet, per aquest motiu m’estic plantejant des de fa temps mudar-me fora per a viure millor, i més prop de la natura”, replica Irene Lazuen, que apura el seu cafè i s’apresta a anar a treballar, aprofitant que, per a ella, “les primeres hores del dia són les preferides”.