Jaume Benavente: La mirada del nòmada

“Per a mi, escriure és una pulsió artística més que una professió, i és una cosa que continuaré fent mentre pugui, perquè dona sentit a la meva vida. És una manera de ser, d’estar en el món”. Colzat a la barra, Jaume Benavente simultanieja un Vichy i un cafè sol. Els compassos de Serenade for a renegade del trio d’Esbjörn Svensson inunden la tranquil·litat matutina del Bar, i l’autor mira enrere: tota una vida d’escriptura, d’un nomadisme literari “on el viatge no és només una estratègia narrativa, sinó que representa el motiu mateix de l’escriptura”. El mitjà i el fi. Una cartografia d’ús personal on conflueixen el viatge i els incomptables colors de l’ànima humana. “Els meus propis personatges em guien cap al desenvolupament de cada obra”, matisa.

Anna Tomás el va definir una vegada com un escriptor emotiu, reflexiu i descriptiu. “Crec que va encertar —xarrupa un glop de cafè— perquè busco un ritme calculadament pausat que permeti que el lector es pugui submergir en l’atmosfera, en la trama, en el conflicte, en el paisatge, en el cor que conformen les veus dels personatges que filen la història”.

Narrativa de cocció lenta amb una mirada atípica i molt personal en l’actual entorn de les lletres catalanes. “Jo sempre havia volgut ser escriptor i explorador, viatjar, descobrir i explicar. Però quan vaig començar, ho vaig fer escrivint poesia en castellà”. El seu pas cap a la narrativa va ser digne de novel·la de Thomas Mann. “Durant la mili vaig acabar en un sanatori per a curar-me d’un gangli tuberculós i allà, en aquella pau, enmig de la muntanya, vaig començar a escriure narrativa i a fer-ho en la meva llengua”, rememora.

Va estudiar Belles Arts, una època que recorda com una de les més felices, i s’ha guanyat la vida en l’àmbit de la cultura, dedicant-se a la conservació de museus i la gestió cultural. Mentrestant, incansable, ha anat teixint un corpus literari que inclou una vintena d’obres, entre novel·les, relats i llibres de viatges, amb incursions en el teatre i la poesia, i que han rebut guardons prestigiosos com el Pin y Soler, el Roc Boronat de novel·la curta o el Ramon Muntaner. Així i tot, mai no ha viscut d’escriure “Ni m’ho he plantejat en cap moment”.

De l’Atlàntic al Pacífic, amb parades per Europa

A més del viatge anímic i espiritual, com a bon nòmada de les lletres, Jaume Benavente s’ha desplaçat en els seus llibres per diversos territoris geogràfics. Amb les novel·les Camps de lava, Mazurca de Praia, Llums a la costa i els dietaris Viatge d’hivern a Madeira i Dietari de Porto va compondre, entre 2000 i 2013, un cicle dedicat a Portugal. Amb la sèrie del seu personatge Marja Batelaar, es mou per Amsterdam i amplia el focus cap als paisatges i paisanatges d’Europa. Ara mateix explora literàriament un altre dels seus llocs favorits del planeta, Xile, descobert quan una editorial d’aquell país va traduir el seu Nocturn de Portbou i el va convidar allà a presentar-lo. “Va ser una epifania!”.

Després d’arrencar aquest cicle amb Somnis de Valparaíso fa cinc anys, publica ara L’efecte de les marees (AlRevés), un volum que segueix els passos de l’escriptor català Albert Cassanyes en el seu periple xilè, en el qual creua el seu camí amb músics, periodistes, grangers i amb indis maputxes i huilliches. I també amb paisatges, amb marees, amb la flora i fauna que observa, coexisteix i a vegades suporta a uns humans esclaus de les seves passions, els seus baixos instints i, a vegades, també, dels seus somnis i d’ideals elevats.

I li queda corda per a estona. “Tot i que sempre estic obert al que l’atzar em pugui portar, els meus plans immediats són escriure una novel·la que tanqui aquest cicle narratiu xilè, una obra de teatre i una novel·la d’ànima essencialment europea que parli de la condició humana, la identitat, els conflictes individuals i col·lectius, la distància entre els nostres somnis i la realitat, la creació artística i la influència del paisatge en l’individu”. Liquida el cafè. “I després seguiran altres llibres, n’estic segur!”.

L’escapisme somiat

“Barcelona abans era més lletja, això segur, però era una lletjor literària, amb caràcter propi”. La relació de l’escriptor amb la ciutat que el va veure néixer en 1958 és complicada. Sempre ho va ser, perquè ja des de nen la va viure com un entorn hostil —“el meu desig de ser explorador i descobrir llocs nous tenia molt d’anhel de fugir d’on estava”. Amb el temps, la relació continua sent difícil.

“Em sento un estrany aquí. Barcelona em sembla una escenografia per a expats que expulsa els seus habitants de sempre i que dilueix la seva ànima”. I confessa que, si no tingués a la seva família aquí, “probablement ja hauria marxat a viure a un altre indret com Berlín, les Açores o alguna ciutat mitjana centreeuropea”. La fantasia escapista somiada a ulls oberts per un esperit nòmada.

També afirma viure amb perplexitat “l’ambient de reggaeton generalitzat d’alguns barris i l’arraconament del català, la seva substitució pel castellà”. Per sort, queden reductes com “alguns passatges entre carrers que estan mig ocults i sembla que visquin al marge del temps”, o el Quimet d’Horta, que probablement és el seu bar favorit.

— I perquè no coneixes l’oferta gastronòmica del nostre Bar. Com ja s’acosta l’hora de dinar, potser et podem temptar amb algun plat suculent.

Un somriure torna a aflorar en el rostre de Jaume Benavente, que s’interessa per la carta d’arrossos, la seva feblesa, i presta també una atenció especial per les postres, que —adverteix— “mai les rebutjo”.