Joan Miró, novaiorquès

Compartim amb els novaiorquesos una certa visió noucentista de la vida; som exageradament feliços, però ens agrada impostar malaventura per reclamar una abraçada (de l’amor particular o del psicoanalista), caminem gustosament per la quadrícula central de la ciutat sabent-la garantia d’una orientació espiritual científicament òptima i entenem, entre moltes altres coses, que això de la cultura està molt bé, reforça l’esperit i blablablà… però que, tant en l’art com en la lletra, l’important aquí és tenir la caixa ben plena de pasta. En això, i en les trenta-quatre vegades per dia que recordo la meva estimada ciutat (a la que no visito de fot segles, car haver-ne de marxar-ne em sembla una manca d’educació espantosa i també perquè en aquesta Catalunya d’avui els lletraferits som fastigosament pobres) pensava tot badant a l’exposició Miró i els Estats Units, un lema massa deferent amb els ianquis; la cosa s’hauria d’haver titulat simplement com aquest mateix article.

Perquè aquesta mostra sensacional (l’adjectivo així de forma absolutament mancada de neutralitat, puix que la Miró del nostre imperial Sert és un dels indrets on soc més feliç de tot planeta i de Manhattan què coi us haig de dir més…) és el resultat primordial de l’impacte filosòfic i l’embafada artística que experimentà el geni quan va topar amb allò que seria la nova capital del món després de la segona gran guerra. Rellegir els textos on Miró mostra l’entusiasme d’arribar a Nova York és repassar el nostre propi vertigen davant l’univers de les noves piràmides alçades en forma de gratacels i d’una societat que es basa en el pressing existencial de fer-te creure que tot és possible. La cosa té certa conya, perquè sempre hem associat el nostre Joan a la modèstia de la terrissa pairal i als ocellets imperfectes… i aquí el trobem entusiasmat amb els grans projectes murals que li encarreguen i encantadíssim d’endinsar-se en l’alegria pop dels sepultadors morals del nazisme.

Dispenseu que avui la crònica soni massa subjectiva i emocional (és a dir, equivocada), però a servidor l’ha commogut tornar a veure en Miró a tocar de la metafísica plorosa del Pagan Void de Barnett Newman, potser el meu artista novaiorquès favorit, i també cos a cos amb antics animals de companyia com Robert Motherwell, amb aquelles taques negres seves exageradament mullacalces, i les amebes joliues de Lee Krasner, que tantes vegades havia resseguit amb els ulls abans de polir-me el patrimoni familiar cascant-me un Signature Mille Crêpes a la pastisseria Lady M, a l’ombra del Whitney. Hom pot dir que aquesta orgia no té més tesi que la d’agrupar una suma inaudita d’entusiasme abstracte o que es limita, de forma un pèl acrítica, a traduir l’efecte del melting pot americà en un home fins llavors afrancesat. Potser tindria raó, però sovint la història de l’art també pot resumir-se en el fet d’enamorar-se d’un indret únic i del seu tremp.

Al seu torn, mentre passeges entusiasmat per les galeries de la Fundació o llegeixes els textos de l’esplèndid catàleg de la mostra —amb firmes second rate, tot cal dir-ho, perquè la institució deu anar curta de calers…—, també aconsegueixes oblidar el context artístic dels Estats Units durant la Guerra Freda, un temps en què la Cultural Cold War de la CIA intentava traslladar la lluita contra el comunisme al terreny de l’art abstracte i de la música experimental (llegiu l’obra de Frances Stonor Saunders, que ho explica molt bé i et dona anècdotes estupendes de cara a fer-te el savi en un sopar romàntic). Però tot això tant li fot perquè, com deia al principi, la gràcia dels americans és la de saber que l’art sempre es fa des de la política. Vist en perspectiva i en un temps d’avorriment existencial al món cultural, que els agents secrets nord-americans s’interessessin per músics com Milton Babbitt i John Cage o pintors com Pollock i Rothko et provoca un càlid somriure de nostàlgia imperial.

Quan m’enyorava de casa, sovint pujava a la cinquena planta del MoMA per veure l’esplèndid Paisatge català (El caçador) de Miró, amb el seu bellíssim garrofer del Mont-roig, el caçador convertit en un triangle imaginari d’orella, ull i pipa… i la paraula Sard, que molta gent associava a la nostra dansa nacional… però que en realitat és una sardina a la brasa, paradigma de la vida beata al Mediterrani. Mentre sortia de l’exposició barrinava sobre aquest enyor, perquè nosaltres —encara que estiguem embadalits d’Amèrica i del seu pragmatisme en l’actuar— no podem deixar d’emocionar-nos amb aquesta cosa catalana tan menestral i modesta. Perquè només som això, americans sense la força d’un exèrcit, gent que es refugia en la natura perquè no vol acceptar la depredació de la ciutat. Miró devia pensar en tot això, mentre passejava per Nova York. Sovint penso que no hi tornaré mai més i és dels pocs moments en què els lacrimals em fan males passades…