Miró és el somni americà

Quan Joan Miró aterra als Estats Units, enlairat des de l’aeroport del Prat (que avui hauria de dur el seu nom), en el fons ja feia anys que hi havia aterrat: la seva reputació era acreditadíssima entre artistes i galeristes, i el 1941 ja havia tingut una retrospectiva al MoMA. De fet, la primera sala de l’exposició permet observar de forma conjunta les dues primeres obres de Miró que es van veure als Estats Units ja durant els anys 20: Le renversemen i Pintura, que es van exhibir al Brooklyn Museu. A la mateixa sala es capta, a més, la influència que les Constel·lacions mironianes van causar en altres artistes.

Val a dir que aleshores els Estats Units eren un país pròsper, ple d’oportunitats, acabat de sortir d’una guerra en què havia resultat victoriós: potser per això tant Miró com Dalí van començar a girar el cap des de París, que tanta fama els havia aportat, vers Amèrica. L’exposició vigent a la Fundació Miró fins al 22 de febrer mostra els intercanvis produïts entre Miró i tots aquells artistes que des de Nord-amèrica l’observaven de prop: Louise Bourgeois, Helen Frankenthaler, Lee Krasner, Arshile Gorky, Alice Trumbull Mason, Jackson Pollock o Mark Rothko (més de 130 obres exposades, de 49 artistes, procedents de col·leccions americanes i europees, i també del mateix fons de la Fundació). Jackson Pollock ja va situar Miró a l’altura de Picasso, “els dos artistes que més admiro”, i Miró va arribar a afirmar que “realment va ser la pintura nord-americana el que em va inspirar”.

Com dèiem, el paradigma ja no és París, sinó Nova York, o altres ciutats com Cincinnati, Houston, Chicago o Washington DC. De la mateixa manera, quasi mimètica, en què Miró va conèixer Louise Bourgeois a París el 1937 però va col·laborar-hi més estretament, després de deu anys, un cop van retrobar-se en allò que Trump anomena “l’hemisferi occidental” (els tòtems o Personatges de la Bourgeois d’aquella època són, de fet, unes de les peces més destacades de l’exposició, sobretot pel seu diàleg gairebé bessó amb Les trets majestats de Miró, també de cos present).

El recorregut desplega un relat ric, complex i emocionant sobre com Joan Miró va trobar als Estats Units no sols admiració, sinó un impuls creatiu que va transformar el seu lloc dins de l’art del segle XX. Ja les primeres pantalles i projeccions de vídeo se’ns explica com aquests intercanvis creatius no eren unidireccionals, sinó que es nodrien mútuament. Però és entrant a les sales que es posa en relleu el contrast entre l’Europa de postguerra (encara marcada per la violència i les escletxes polítiques) i el que els Estats Units representaven per a Miró: un espai de llibertat, noves possibilitats i experimentació. Des de grans formats gestuals o escultòrics fins a petites peces íntimes, l’ordre de les obres reflecteix aquesta tensió entre arrel mediterrània i expansió americana, entre la introspecció traumàtica i l’expressió triomfal, desinhibida.

Fins que he vist aquesta exposició, per a mi la relació de Miró amb els Estats Units quedava ja prou explicada amb el Blues for Joan Miró de Duke Ellington o pel famós quadre La Masia, que actualment es troba al National Gallery of Art de Washington i que va arribar als Estats Units de la mà del seu comprador a París, Ernest Hemingway. Però és ara que, aprenent el veïnatge de Miró amb Alice Trumbull Mason mentre feia un descomunal mural per a la ciutat de Cincinnati, o veient com el surrealista Peter Miller (o el que és el mateix, Henrieta Myers) va tenir en la seva col·lecció d’art la psicodèlica i mironiana Natura morta del sabatot, també exposada (i segons l’artista “una peça capital de la meva obra”). O els conjunts escultòrics de la sala 12, de l’artista Jeanne Reynal (profundament mediterranis, acolorits, mironians i quasi gaudinians) o de John Chamberlain (llauna automobilística transformada en art). Però també la relació amb l’arquitecte Sert, relacionat amb l’artista Alexander Calder (gran escultura d’ell exposada també), i que com a degà d’Arquitectura a la Universitat de Harvard era un contacte vital per a Miró als Estats Units. Les obres de l’exposició reflecteixen aquestes amistats, que van culminar amb l’elaboració per part de Sert del mateix edifici de la Fundació.

De manera inèdita veurem, també, la pintura mural (en forma d’acolorida constel·lació rectangular) que Miró va fer en agraïment a Sert pel taller que li va fer a Palma (provinent dels museus de Harvard), o The Seasons de Lee Krasner, expressiva, jeroglífica i alhora naturalíssima. O Number 14, una obra de Pollock en blanc i negre que va impressionar Miró en una exposició a París el 1952, així com una obra de Baziotes, Night mirror, un dels artistes de l’expressionisme abstracte nord-americà que més va sorprendre Joan Miró. La sensació és de recórrer, més que una mostra d’art, una aventura humana rica en amistats i en íntimes admiracions mútues.

El somni americà de Miró no és naïf, sinó un compromís radical amb la llibertat. Per això mereix un nom d’aeroport, i per això sembla ser Miró qui aleshores ensenya als americans a ser lliures, i no a l’inrevés. Miró és el somni americà, el somni català, el somni europeu. Només que transformat en realitats tangibles, mediterrànies i, sobretot, eternes. No us la perdeu.