Jordi Diaz Alamà: “Triomfar massa d’hora pot ser dolent. L’èxit ha d’arribar quan toca”

Hi ha entrevistes que passen en un lloc. I n’hi ha d’altres en què el lloc també entrevista. Al restaurant Speakeasy del Dry Martini, entre la penombra elegant, la fusta noble i aquella sensació de secret ben guardat, Jordi Diaz Alamà encaixa com si fos un personatge escrit per a l’escena: pintor, emprenedor, directiu cultural i rara avis en el millor sentit. La conversa es mou com ell mateix: entre l’ambició i la ironia, entre la disciplina clàssica i la necessitat constant de trencar motlles. El resultat és el retrat d’un artista que no només vol pintar, sinó empènyer sempre una mica més els límits del seu propi camí. Al Speakeasy, on tot sembla tenir un punt de ritual i de confidència, Jordi Diaz Alamà parla com pinta: amb ambició, intuïció i una incomoditat constant davant la repetició.

— Jordi Diaz Alamà: Soc una persona molt afortunada. Molt ambiciosa, Sempre he perseguit el meu somni des de petit. Soc molt inconformista i, encara que trobi una fórmula que funciona —una galeria o un estil—, sempre vull evolucionar, aprendre o simplement passar-m’ho bé. Al final, en aquesta vida hem de ser feliços i gaudir del que fem. Jo soc afortunat perquè la meva feina és la meva passió. Quan la feina es converteix en repetició —faig una sèrie que funciona i el galerista en vol més—, per a mi aquella etapa ja ha passat i vull pintar una altra cosa. Això també té a veure amb el fet que tinc l’escola al darrere. Soc un privilegiat i una mica un “pintor raro”.

— “Un pintor raro”?

— Sí, ho soc. Hi ha un punt de contracultural, perquè dirigeixo una acadèmia i també un museu. És una barreja difícil d’etiquetar. Vinc d’un entorn on el meu pare era emprenedor, una persona de números, i tot això m’ha impregnat. Sempre m’ha agradat emprendre, però alhora soc creatiu i pintor. Amb l’escola he ajuntat aquestes dues passions: m’agrada liderar, estructurar projectes i també pintar. Tinc aquesta doble mirada: la familiar, més empresarial, i la facilitat per a les arts plàstiques. Curiosament, si hagués pogut, m’hauria dedicat a la música. Ho vaig intentar molts anys —encara tinc el saxo al taller—, però vaig veure que no era el meu terreny natural. I em vaig quedar amb la pintura, que evidentment també m’agrada molt.

— I com descobreixes que t’agrada i comences a pintar?

— Això queda una mica perdut en el temps. Quan ets petit, ho detecten els professors o els pares. Van veure que tenia bona oïda i facilitat per al dibuix, i em van apuntar tant a música com a dibuix. Quan en prens consciència, ja fa anys que ho fas. El bo és començar aviat, però després t’adones que destaques més en una branca que en l’altra. I tant en música com en pintura t’hi has de bolcar del tot: no pots fer-ho tot bé. Si vols destacar, t’hi has d’implicar al 100%.

“Quan la feina es converteix en repetició —faig una sèrie que funciona i el galerista en vol més—, per a mi aquella etapa ja ha passat i vull pintar una altra cosa”

— Fins i tot amb l’estil ets difícil d’encaixar… 

—Soc molt tossut i molt renaixentista. En un context on molts referents anaven en contra del que jo buscava, costava molt dir que eres un pintor tradicional o clàssic. Aquí, per motius també polítics i culturals, l’art ha volgut diferenciar-se d’un model més clàssic, més vinculat a Madrid. Hem tingut referents com Miró o Tàpies que han marcat molt.

— Què vols dir amb això de polític?

— Barcelona i Madrid sempre han tingut aquesta voluntat de diferenciar-se. Madrid ha representat un emblema més conservador i clàssic, i Barcelona un de més modern i progressista. Quan jo creixia, les galeries figuratives i clàssiques eren a Madrid; a Barcelona n’hi havia poques. Ara això està canviant, perquè també depèn del que vol el públic. Si la societat demana un art amb més tradició o més “cuina”, el mercat s’hi adapta. I avui el món és molt més global: pots pintar com vulguis, que trobaràs mercat aquí o a l’altra punta del món.

“Barcelona i Madrid sempre han tingut aquesta voluntat de diferenciar-se. Madrid ha representat un emblema més conservador i clàssic, i Barcelona un de més modern i progressista”

— Tinc la sensació que hi ha pintors de la teva generació més coneguts aquí, però que tu, en canvi, tens més nom fora.

— És així. Primer has de triomfar a fora per acabar triomfant aquí. Jo no ho tinc fàcil ni per l’escola ni per la pintura clàssica, perquè a Barcelona ha predominat un altre tipus d’art. Ara noto un apropament fort cap a aquesta pintura, però encara estem en camí. Però tampoc em preocupa gaire. Jo vull poder pintar el que vulgui, i si tinc mercat aquí, fantàstic; i si no, el buscaré fora. Tampoc tinc pressa. De fet, triomfar massa d’hora pot ser dolent. L’èxit ha d’arribar quan toca.

— Però tu pots considerar que has tingut un cert èxit.

— Sí i no. Soc molt exigent i encara no em considero satisfet. I crec que això és bo. En el moment que t’ho creus massa, deixes d’aprendre. Quan acabo una obra, al cap d’una setmana penso que ja la podria fer millor. Potser m’exigeixo massa, però també penso que és el que em fa avançar i millorar. El difícil és trobar l’equilibri: si ets massa dur amb tu mateix, deixes de gaudir, i això es nota en l’obra.

— Tu et defineixes com a pintor clàssic, però la teva obra ha evolucionat molt.

— Quan dic “clàssic” parlo sobretot de l’estudi de la tradició: dibuix al natural, unes bones bases, i després passar a la pintura. Una “cuina” més tradicional. No vaig anar a buscar llenguatges com la performance o el videoart, sinó que em vaig quedar amb les Belles Arts. Quan estudiava Belles Arts, jo ja era un bitxo raro. Fins i tot els professors no m’animaven cap als mitjans tradicionals. Em van suspendre diverses vegades, però també vaig tenir matrícules d’honor. Tot depenia del criteri del professor. En una mateixa assignatura, un professor em podia dir que tenia un talent innat i l’altre suspendre’m perquè no creia en aquella manera de pintar.

— I com t’ho agafes això?

— En acabar la carrera, vaig entrar com a professor de Belles Arts. Amb 23 anys feia classes a quart curs. Em van agafar perquè ja havia estudiat un any a Florència i tenia una base més sòlida que la que es treballava aquí. Per tal d’accedir al doctorat i fer carrera com a professor docent, havia de passar per un màster de pintura. I allà vaig tenir una molt mala experiència. El departament de dibuix era més tradicional; el de pintura, en canvi, no volia ni sentir a parlar de pintura clàssica. Jo hi vaig entrar com a pintor figuratiu, i em van fer la vida impossible. Per sort, hi va haver una professora que em va dir: “No els facis cas, segueix, perquè demà estaràs sol i triomfaràs”. I així ho vaig continuar fent, fora de la universitat.

“Picasso va trencar totes les normes, sí, però sabia perfectament d’on venia. L’acadèmia dona eines: conèixer la “cuina”, el producte, els pigments, el llenguatge”

— I sort que li vas fer cas.

— Això em va donar molta confiança. Soc molt tossut, i a més tenia gent al costat que em confirmava que anava pel bon camí. La docència, especialment en l’àmbit artístic, és fonamental que sigui constructiva i no busqui desanimar i competir amb l’estudiant. A causa d’aquest malestar i com que no em sentia al meu lloc, vaig decidir que a Belles Arts no hi volia seguir. Despres d’això vaig muntar la meva pròpia escola, la Barcelona Academy of Art.

— I amb 26 anys crees la Barcelona Academy of Art que, en poc temps, es converteix en un referent mundial on ve gent de tot el món per estudiar amb tu.

— Jo soc una mica l’ànima i qui dissenya el programa, però som 40 professors. Quan la gent veu l’acadèmia la vincula a un art molt clàssic, però si mires la meva obra, no ho és del tot: també faig abstracció i experimentació. El que jo defenso és la base que ha de tenir un estudiant. En música ningú discuteix que s’ha d’estudiar solfeig i els clàssics abans de fer jazz. El jazz és saber les normes per poder-les trencar. En l’art s’ha perdut aquesta referència. Cal tenir control i criteri. Picasso va trencar totes les normes, sí, però sabia perfectament d’on venia. L’acadèmia dona eines: conèixer la “cuina”, el producte, els pigments, el llenguatge.

— I per si no en tenies prou també dirigeixes el MEAM, el Museu Europeu d’Art Modern.

— Ho faig per amor a l’art i per deute amb José Manuel Infiesta, que va apostar molt per mi. Quan va morir, el projecte va quedar coix i l’equip em va venir a buscar. Fa més de dos anys que el dirigeixo a títol honorífic. M’agrada pensar exposicions i tenir contacte amb artistes, però jo el que vull és pintar.

“El meu objectiu és acabar tenint un quadre al MNAC”

— Doncs sembla que et vagis boicotejant amb nous projectes.

— Sí, però l’escola ja està molt organitzada i tinc un equip que funciona sol. Això em permet perseguir oportunitats. El somni de l’artista és entrar en una galeria i viure d’això, però jo soc més ambiciós. Molts galeristes volen que repeteixis una línia que a mi m’acaba avorrint. L’escola em dona autonomia: em paga les factures i em permet fer bogeries o projectes personals que un pintor que depengui només de la pintura no podria assumir. Per exemple, per a l’església de Vic em van encarregar un quadre de dos metres i jo els vaig dir: “Pagueu-me el mateix, però deixeu-me’l fer de set”. Vaig estar vuit mesos produint-lo. Sense l’escola, això seria impossible. El mateix amb la sèrie de la Divina Comèdia, que em va ocupar quatre anys. Si depengués només d’una galeria, no m’hi podria haver posat. I al final ha acabat en col·leccions i museus importants.

— I pròxims reptes?

— Molts. Ara, per exemple, acabo de tornar del Vietnam. Allà m’han encarregat un gran mural per a l’hotel-museu. És un repte enorme. Però el meu repte sempre és continuar produint una sèrie nova que tingui èxit. Cada any demano el mateix: trobar projectes i camins nous que m’il·lusionin i siguin més ambiciosos que els de l’any anterior. El meu objectiu és acabar tenint un quadre al MNAC. Ja tinc obra en museus d’arreu, però que a la meva terra se’m reconegui com un artista important seria molt especial.

“L’èxit és un còctel complicat: talent, constància, sacrifici, visió empresarial i base artística. El talent compta, però no és el més important; la feina i la disciplina ho són molt més”

— Però com s’assoleix l’èxit?

— L’èxit és un còctel complicat: talent, constància, sacrifici, visió empresarial i base artística. El talent compta, però no és el més important; la feina i la disciplina ho són molt més. He conegut estudiants més talentosos que jo, però jo he destacat per treball, disciplina i instint per seguir oportunitats. I també per ambició. Molts pintors són boníssims, però es conformen; jo vull més, com a repte personal.

— Per exemple?

— Ara m’han encarregat pintar l’ampolla de whisky més gran del món al Vietnam i també un macro-mural per a un hotel. M’importa poc el preu: el que m’atrau és la dimensió del repte. Això em motiva molt més que repetir el mateix quadre per a una galeria. M’agrada molt treballar i fer coses noves. Aquesta pressió em fa avançar. Ara mateix començo a treballar amb la Tang Contemporary Gallery, una de les galeries més importants d’Àsia. El problema és que els agrada una sèrie que ja no vull continuar treballant. L’experiència m’ha ensenyat a no patir, i que sempre surten noves oportunitats per allò que estàs fent de nou. A més, avui tinc molta venda directa fora de galeria gràcies a la visibilitat que em donen l’escola i al museu.

— I tens la sensació que sempre has de marxar fora?

— No vull marxar fora tan ràpid; m’agrada estar vinculat al públic d’aquí. Encara em queda molt per fer i per crear per ser plenament reconegut, però espero que, amb el temps, tant de bo, se’m valori com s’ha valorat altres artistes. De moment, continuo aprenent, passant-m’ho bé i evitant repetir-me. Ja arribarà el moment de relaxar-me; ara encara no és el moment.