El actor Jordi Garreta.
Jordi Garreta parla amb la calma de qui acaba de baixar d’un viatge intens. Després de més de 300 funcions sent la pell i la veu del Saïd de Mar i Cel, es capbussa en les seves perspectives de futur i la seva manera d’interpretar i de posar-se a les sabates dels personatges. Format a Aules Arts Escèniques de Barcelona, ha passat també pels escenaris amb El Médico i Sueños, i per la pantalla amb Moebius i Cuéntame cómo pasó.
El Jordi no arriba sol a l’entrevista. L’acompanya la seva parella, la Martina Duran. Ella té una sessió de fotos unes hores després; també ha sentit la crida dels escenaris i està perseguint aquesta pulsió. Junts enfilen les escales d’un Zurich inusualment tranquil a aquestes hores, per repassar com un any intens davant dels focus pot transformar un actor dins d’un ofici que, tot i la incertesa, Garreta mira amb vocació i amb nous guions per escriure.
— És gairebé obligat començar per l’última novetat sobre Mar i Cel. El Mago Pop n’ha comprat els drets. Què significa per a tu?
— Ho he rebut amb molta alegria, perquè penso que Mar i Cel no es podia perdre. Pel seu llegat històric i pel mèrit de portar tanta gent al teatre. Crec que Mar i Cel és un gran indicatiu que el teatre funciona. Era una pena que es perdés, és una molt bona notícia.
— També com a actor?
— No puc saber si això em repercutirà o no de forma positiva, perquè no se sap el nou repartiment ni quan tornarà a pujar als escenaris.
— T’agradaria tornar a donar vida al Saïd?
— Qui vulgui auditar, endavant, encara que jo estaria encantat de tornar-hi. Ha estat molt especial, tot i que, després d’un any de feina, entre assajos i funcions, he acabat una mica esgotat. Han estat més de 300 funcions sense interrupció, sense covers, cosa que per ella mateixa ja és un repte. I ho dic en positiu.
— Estar al 100% durant 300 funcions deu ser complicat.
— De totes maneres, si Mar i Cel tarda un temps a tornar a escena, jo també podria aportar-hi nous matisos i nous punts de vida. Igual que a la vida, com a intèrpret amb el temps vas madurant.
— També has anat madurant i evolucionant durant l’any de Mar i Cel?
— Totalment. Fins i tot m’ha canviat la veu: se m’ha enfosquit.
— Com?
— M’ha anat a registres més greus. He perdut aguts que abans podia fer. Ara estic en reconstrucció. La musculatura també s’ha anat fent al personatge. Físicament també he canviat, vaig entrar més prim i he acabat inflat, sobretot de tant pujar per les cordes del vaixell.
— Una interpretació molt física.
— Sí, i no sortia de l’escenari en tota la funció. Només sortia en dos moments, i era per córrer d’un extrem a l’altre per sortir a cantar. Al vaixell hi ha una espècie de comporta amb una petita cambra en què no s’hi cap dempeus, s’hi ha d’estar assegut. Allà hi tenia dues cantimplores i hi podies respirar i hidratar-te. Per altra banda, també era positiu, perquè no arribaves a sortir mai del paper.
— I mentalment?
— També molt intens. Cada dia estàs repetint un mateix guió, però a mi m’agrada donar-li matisos diferents cada vegada, i pensaments que potser no tenia a l’inici i que es van anar formant.
— Com quin?
— Per exemple, la Cançó de Ferran al principi la vivia des d’un punt de ràbia i gelosia, però després ho vaig veure amb un punt de connexió, d’enteniment, de germanor. Són matisos i perspectives que van canviant i evolucionant.
— Llavors, tot i que guió és el mateix, cada dia és diferent?
— Totalment. El Per què he plorat és cada dia diferent. La lletra és la mateixa, però en cada funció ho vius d’una manera diferent. Les mirades, els gestos, l’escolta.
— L’escolta?
— Jo crec que l’actuació es basa no només en un mateix, sinó en l’escolta. L’escolta cap als companys, cap a la música… El fet de tenir orquestra en directe era un gran punt, i també jugava en favor d’aquest canvi. El director també anava canviant: a vegades era el Jordi Cuenca, o en Joan Vives, o el Jordi Castellà. I cada director té la seva manera d’entendre el tempo.
— I t’emocionaves a cada funció?
— Jo sempre plorava amb la mort de l’Idriss. Sempre. I de sentiment, eh? Com a Jordi, sabia que era una representació, però em permeava dels sentiments del Saïd. I això també va comportar cert desgast emocional, perquè ho vivia de veritat. T’has de fer fort, perquè cada dia t’endús sentiments.
“Mar i Cel és un gran indicatiu que el teatre funciona”
— Com afecta un actor ser un personatge tan intens durant tant de temps?
— No és una coincidència que m’hagi tallat els cabells i la barba, que és com els portava abans de Mar i Cel. Després de veure’t cada dia al mirall i veure’t com el personatge, necessitava trencar. Tallar-me’ls em va ajudar a posar el punt final.
— Deixar de ser un personatge és un dol, o una alliberació?
— Té part de les dues. El dol també hi és, és un paper molt especial que et fa pena acabar. Són molts sentiments mesclats. Estic molt agraït d’haver participat, també perquè d’alguna manera la història de Mar i Cel pot despertar algunes consciències, emocionar i canviar una mica la perspectiva de la gent.
— La pel·lícula l’apropa encara a més públic?
— Em fa molta il·lusió que s’hagi fet, i més perquè jo també em dedico a l’audiovisual, i per a mi va ser una espècie d’híbrid en què em vaig sentir molt còmode. Per a l’espectador també és molt interessant, perquè normalment des de la platea tu tens un pla general de l’obra, i enregistrant-ho en aquest format veus detalls i reaccions que, si no, no els veus.
— Et quedes amb els escenaris o amb les càmeres?
— Jo sempre he dit que vull fer càmera, però en aquest punt de la meva vida l’únic que vull és treballar. Mentre tingui feina, estic agraït amb el que hagi de venir, sigui teatre, musical o càmera. Però sí que és cert que dins tinc un desig que em tira cap a la càmera, i amb la pel·lícula se’m va redespertar el cuquet. Perquè és una mica una trampa: és haver rodat una pel·lícula, però no del tot.
— És per aquí on t’agradaria que anés el teu pròxim projecte?
— Ara el que necessitava era parar. Estic obert a tot el que pugui venir, i he estat en alguns processos, però m’ho prenc com que ara havia de parar i tornar a establir-me com a Jordi. També em plantejo fer servir la veu i explotar aquesta vessant.
— Al marge de la interpretació?
— Sí, com a cantant. Tinc un registre crooner i un punt clàssic; sempre m’ha agradat molt cantar Frank Sinatra o Michael Bublé. Crec que es podria explotar d’una manera o una altra.
“L’actuació es basa no només en un mateix, sinó en l’escolta”
— Una altra aventura. I quan actues, com et prepares els personatges?
— A mi m’agrada començar llegint el guió sense cap mena de judici, simplement llegir-lo. Després, busco similituds que pugui tenir amb el personatge i, si no les tinc, les intento imaginar. Llavors intento crear-me uns antecedents, de saber on vinc i què vull. I em va molt bé posar-me les seves botes.
— Literalment?
— Sí. Em va passar per exemple a Cuéntame. Vaig interpretar a Melero, un skin neonazi, i vaig estar un mes portant Dr. Martens. Això m’ajuda a donar-li una fisicalitat al personatge.
— És difícil buscar punts en comú amb personatges així?
— A vegades has de fer un esforç extra per connectar amb un personatge que s’allunya dels teus ideals. Amb el Saïd sí que vaig trobar bastantes similituds, perquè trobo que tenim energies similars, de perseverança. I també per la connexió amb la seva mare, perquè jo la tinc amb la meva, que va ser mare soltera.
— Ja des de petit volies ser actor?
— En essència, sempre havia volgut ser actor. A l’escola no destacava per les notes, en tot cas pel que destacava era perquè volia divertir la gent. Ja era com una cosa que duia dins. Però no va ser fins als 15 anys quan vaig començar a cantar, per un company de bàsquet que estava a la coral de l’institut i que em va convèncer per anar-hi. Vaig començar a cantar i vaig descobrir que ho portava dins.
“El paper de Saïd m’ha canviat fins i tot la veu, se m’ha enfosquit”
— Llavors vas decidir anar cap a la interpretació?
— Sí, i descobrir-ho em va donar molta tranquil·litat, i a la meva família també, pel fet d’haver trobat allò que m’agradava. Em van donar suport molt des de llavors. Estic molt agraït tant a la meva mare com als meus avis, perquè em van entendre i em van animar molt quan van veure que m’hi volia dedicar. Ara els meus avis ja no hi són, no ho han pogut veure, però d’alguna manera ho sabien. De fet, cada dia, abans de sortir al vaixell, mirava un punt brillant que hi ha al màstil: “Iaia, per tu”, deia, i començava a actuar.
— D’alguna manera segueixen allà, empenyent.
— Sí, i més en els moments difícils, que és quan més els notes.
— I n’hi deuen haver molts de moments difícils, a la vida d’un actor.
— Hi ha molta incertesa en ser actor. Quan un sap si realment vol ser actor, és en els moments difícils. Hi ha qui té la sort de treballar constantment, i això és el que voldria, i tenir un dia o altre una estabilitat. És en els moments durs quan veus si tens la fortalesa de seguir.
Observa l’avançament gradual de la cendra, mentre degusta el fum inhalat del Romeo y Julieta…
Ferran Dordal i Albert Prat provoquen unes ganes boges de tornar a endinsar-se en l’univers…
La formació contínua com a motor de creixement professional en un sector en constant evolució
Com tants altres joves universitaris, Anna Trilla va marxar d’Erasmus. Era estudiant de Psicologia a…
Un gran percentatge de les més de 12.000 empreses que acull el 22@ són de…
Més de cent veus clau de l’arquitectura contemporània internacional confirmen presència al UIA 2026 Barcelona