La barcelonina que creu que un altre record de la ciutat és possible

Souvenir és una paraula embrutada per pongos que, en general, ni fan joc amb la cultura del lloc, ni són fets allà on es venen i que, a més, amb petites variants, però amb les mateixes formes, podem trobar a Barcelona, a Berlin, a París, a Londres, a Viena, a tot arreu. Són “l’aneguet lleig d’un viatge”, que és com Maite Guillem anomena aquella figureta industrial, feta en sèrie que, seriosament, no identifica realment un lloc concret. La Maite té una botiga de records a l’avinguda de Gaudí que és, a Barcelona, un petit oasi en el comerç d’objectes que recorden i identifiquen aquesta, i només aquesta ciutat. Ja la va batejar BdeBarcelona amb aquesta idea, i no deixa entrar-hi cap aneguet lleig. Pràcticament tot el que hi posa està dissenyat i produït a Barcelona, o a prop. Això ja ho fa tot ben local i autòcton, cada article té arrelament i vincle amb el territori.

Si mirem el diccionari etimològic del Centre Nacional de Recursos Textuals i Lèxics de França, el CNRL, veiem que el mot souvenir té el seu origen en la llengua llatina, on subvenire, en el seu primer sentit venia a expressar “venir de manera oculta”, que va donar lloc al significat de “venir en ajuda” o “socórrer”. El pas del sentit i forma impersonal al personal, identificant alguna cosa que ens porta a la memòria una persona o un objecte, va arribar al segle XII. Amb el temps, aquest terme ha derivat cap al camp semàntic de la memòria, designant, en francès, l’acte de recordar, i així és com ha arribat a identificar un objecte que representa, que recorda un moment del passat, que fa pensar en un lloc o en la persona que l’ha regalat.

Fa una mica més de deu anys, la Maite vivia a tocar de l’avinguda Gaudí. Era una veïna més d’aquest barri on, aleshores, encara no es veia turistes transitar amunt i avall del passeig que comunica la Sagrada Família amb el recinte modernista de Sant Pau. En aquell moment, ja s’havien acabat els magnífics treballs de rehabilitació dels antics pavellons hospitalaris obra de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Des del 2014, la visita a aquests espais concebuts des de l’estil modernista de principis del segle XX és un reclam a la ciutat, un referent de bellesa arquitectònica i un preciós bocí de la història i la vida de moltes persones d’aquesta ciutat.

I la Maite pensava: si el recinte modernista comença a rebre visitants, l’avinguda Gaudí com a connexió entre aquest i l’altre gran monument inqüestionable, la Sagrada Família, serà molt transitada per turistes. I ella trobava a faltar un comerç on aquests turistes o visitants de Barcelona, en general, poguessin adquirir bonics records que parlin d’aquesta ciutat, amb coneixement de causa, amb profunditat cultural. I estava farta de veure ja aleshores tot el que no ha parat de proliferar, amb locals plens barrets de mexicà —a uns quants quilòmetres del seu lloc d’origen—, figures de braus —quan aquí ja fa temps que les places de braus tenen altres funcions, i no fer patir aquests animals—, sabates vermelles amb llunes blanques —tan lluny d’on es ballen sevillanes—, o boles de vidre amb el nom de Barcelona que, si les tombes cap per avall, simulen una nevada… Neu, com a fenomen típic a Barcelona?

Aleshores, aquesta barcelonina es va proposar: “Faré una botiga maca, amb coses d’aquí, creacions autòctones de totes les disciplines i per part de mirades de creadors diversos, nascuts aquí o que hi viuen i treballen.

Connexió amb el disseny

Haver treballat 18 anys al despatx de l’arquitecte Juli Capella ens dona una mica de pista de tots els contactes i la mirada de la Maite, acostumada a fixar-se en el disseny d’objectes. I ara, quan entrem a la seva botiga, ho veiem. “Al despatx d’arquitectura havia tingut ocasió de conèixer feines d’arquitectes, il·lustradors, gent que, potser no com a feina principal, però feien coses que deixaven veure una Barcelona més maca”, explica. I tot allò que observava i coneixia li va fer pensar que era el moment de muntar alguna cosa pel seu compte. Va començar a cercar a la ciutat petits tallers de ceramistes, joiers, il·lustradors… Volia retre un homenatge a Barcelona, la seva ciutat, de la mà de tots aquests creatius i creatives locals. Creia que era el moment de fer un altre tipus de record, perquè Barcelona ho mereix.

“Jo en cada viatge que faig em fixo en el que és més singular del lloc on vaig i que sé que no trobaré en altres llocs. M’agrada descobrir botigues que m’inspiren el que, a la meva manera, jo també estic fent a Barcelona, amb produccions locals que ens identifiquen”, diu.

Al darrere de cada objecte que tria la Maite hi ha una història. La de la Beti i la Bàrbara, dues amigues emprenedores que van crear les primeres motxilles antirobatori —amb cremallera a la part interior—, amb la firma Urbanauta. Tenen el seu taller a Gràcia, el mateix barri on els ceramistes de SOT fan jocs de cafè, tasses i petits dracs com els del parc Güell.

També hi ha la història de la Noèlia i la Beatriz, que varen començar fent guies de la ciutat explicades des del prisma local i ara fan articles que parlen de la ciutat a través, per exemple, del trencadís d’identitat modernista, posat en cordills per a calçat esportiu, fundes d’ulleres o altres elements útils inspirats en aquesta ciutat. Darrere de la marca Bridepalla hi ha la voluntat de contribuir a tenir cura del planeta, oferint llavors per plantar en originals records de la ciutat, com els de la punta d’uns llapis que, en acabar la vida útil d’aquesta eina per a dibuixar i escriure, conviden a plantar unes llavors que integra. Damaestudi dona nom a les arracades que, fent servir fusta de capses de fruita, reprodueixen el disseny de rajoles i mosaics reals, que trepitgem en portals de Barcelona o en terres ubicats en altres ciutats. Teles reciclades donen forma a les motxilles de Numon, des de la seva aposta per l’economia local.

“Estimo moltíssim les marques, perquè sé qui hi ha al darrere i com fan tot el que em porten”, afirma la propietària de BdeBarcelona. “No fan qualsevol objecte on posa Barcelona, sinó que són objectes pensats i que fan pensar en Barcelona. Si tu agafes un record i et fa pensar en el lloc d’on ha arribat, té un valor afegit, compleix la seva missió”, argumenta Guillem. Diu que una de les coses que més li agrada, “potser la que més, la que m’inspira cada dia és l’estimació que tenen a aquesta ciutat, creatius de tot arreu, aquest vincle i adoració a la ciutat”.

A ella també li encanta Barcelona. Lamenta, però, que vagi perdent comerços que eren o són part del seu encant. Del barri de la Sagrada Família, n’ha pogut viure l’evolució: “Encara que hauria d’haver estat al revés, amb el pas dels anys, el barri ha perdut essència i autenticitat. L’avinguda Gaudí i els seus voltants és de les parts de Barcelona que encara manté una vida de veïnat, amb molta gent gran, però de seguit que tanca una botiga de tota la vida, n’obren altres a les quals els falta essència i autenticitat, proliferen els basars, les botigues d’ungles, les de carcasses de mòbil. Tanca un comerç de tota la vida i obren una botiga d’electrònica o una franquícia de qualsevol cosa”. Ella, particularment, troba a faltar “una carnisseria com hi havia encara no gaires anys enrere i, més que el que trobo a faltar, és la por a tot el que pugui encara desaparèixer”.

I què faria ella si tingués la vara del batlle d’aquesta ciutat? “Intentaria preservar el teixit comercial, evitant que es deteriorés o desaparegués l’existent. Faria promoció i inclús amb subvenció a la diversificació comercial, fent èmfasi a la identitat cultural que és mantinguda per cert tipus de comerç de barri”, apunta. “Barcelona és fantàstica, un model de ciutat per a Europa i per a la resta del món, hem de fer-ho molt bé per a preservar aquest model de ciutat. Si les institucions s’ho prenen seriosament, anirem en bona direcció. És qüestió d’anar tots plegats. Jo sempre parlo del comerç, exigint un comerç de qualitat, que escapi dels clons, de les franquícies. Però n’hi ha botiguers que no se’n surten perquè no tenen cap mena d’ajut de les institucions”. La Maite es pregunta si, de la mateixa manera que es fa amb les farmàcies i els estancs, per què no es filtra, amb polítiques protectores de determinats negocis, en llocs turístics de gran afluència, que no es permeti obrir en trenta metres tres botigues venent el mateix, samarretes del Barça i cendrers de la Sagrada Família. Així ens estem carregant la gràcia de ser diferents”.

En el seu petit oasi, la filosofia és una altra. Curiosament, l’abril del 2015, quan va obrir la botiga, el seu era l’únic establiment la llicència del qual diu “exposició i venda al detall d’articles de record o souvenirs”. Doncs bé, dos mesos després d’obrir-la, el pla d’ordenació municipal va prohibir les llicències de souvenirs. Però, com s’entén que, tot i això, no hagin parat d’obrir botigues on clarament, el que més es ven són souvenirs? Es registren com a botigues de regals, roba esportiva, parament de la llar… Feta la llei, feta la trampa i ara, paradoxalment, a la Maite l’Ajuntament no li permet mantenir la seva llicència original perquè fa dos mesos va traslladar el negoci uns números més amunt de la mateixa avinguda. La normativa municipal obligava a eliminar l’aparador del local que llogava des de feia una dècada i, per fortuna, ha pogut traslladar-se al local on una franquícia de Calcedonia tancava.

De franquícia a economia local, un bon canvi per al barri, per a la ciutat, i per al planeta, perquè ara el que ella ven es fa ben a prop i no ha d’agafar cap avió per arribar a la seva botiga. S’agraeix, en una ciutat on el més comú és que el canvi sigui a la inversa, és a dir, que el comerç autèntic el reemplaci una franquícia de les que obren botigues iguals als centres neuràlgics de totes les ciutats del món. Segurament en totes elles, alguns comerciants també s’uneixen per defensar la seva singularitat, com ho fan els que formen part de l’associació de comerciants de l’avinguda de Gaudí.

En un grup de Whatsaap, els botiguers que en són part tenen un xat de seguretat, s’avisen si veuen algú sospitós. Ha costat una mica, diu la Maite, però ara ja es veuen pujant per l’avinguda força visitants orientals, canadencs, americans, i europeus, sobretot francesos i alemanys. Però la botiga BdBarcelona és un referent també per als veïns d’aquest i d’altres barris. Allò que més li compra la gent són imants, bosses, bolígrafs, fundes o reproduccions de tota mida de la flor del panot de Barcelona. “Segueix sent, en totes les seves versions, bossa, clauer, tassa…, l’article que més venc. És la icona de la ciutat, i la majoria d’estrangers ja ho sap, o ho han llegit en algun lloc, o algú els ho ha explicat”. Potser és, ara per ara, la flor més viatgera del planeta, un record de la rajola sobre la qual es camina a Barcelona.