La ciutat que dorm les hores que toquen

He viscut en aquesta ciutat al llarg de diversos matrimonis: en un pis a prop del cine Nàpols, que ara és el Phenomena, i a La Sagrera, davant del Parc de la Pegaso, on hi havia un bar que m’enamorava perquè es deia Brilsto II, cosa que indicava que de “Brilsto” (no pas “Bristol”) n’hi havia un de primigeni. Vaig viure força temps en un piset del carrer de Viladomat, amb terres hidràulics i allò que en diem “davants i darreres”. Ara hi viu la meva sogra (que va decidir adolorir-me posant-hi parquet). Ara podria dir que vaig a Barcelona cada dia del món per “oci i negoci”, i no mentiria del tot, però em temo que la primera part de la frase es quedaria curta i la segona, en canvi, seria una tremenda exageració.

M’agrada aquesta ciutat, perquè quan vaig deixar el poble per instal·lar-m’hi, el meu pare em va advertir: “Ves-hi, ves-hi! I ja veuràs que a la ciutat ningú se saluda! Ningú es coneix!”. I vaig comprovar, amb immensa i perfectíssima alegria, que tenia raó. Frank Sinatra diu que Nova York és la ciutat que “mai no dorm” i jo diria que Barcelona és la ciutat que “dorm les hores que toquen”. Ni més, ni menys. M’agrada. M’agrada resseguir amb els dits la façana de l’església de Sant Felip Neri, perquè hi ha els mossecs de la metralla d’una bomba dels “nacionals”, durant la guerra civil. M’agrada el Carrer d’Aribau, perquè s’hi concentren moltes cocteleries. L’Ideal, que té un quadre de l’antic amo i fundador, en Gotarda pare, el Tàndem, el Dry Martini, que té una màquina per comptar els dry martinis dels clients, i ara el Solange, allà on abans hi havia el Harry’s. Per tots aquells bars s’hi passejava, fins que la mort se’l va endur, una criatura de la nit: “Violeta, la burra”, amb la perrucota, les castanyoles, els seus cedés i les roses, que provava de vendre als clients.

M’agrada aquesta ciutat, perquè quan vaig deixar el poble per instal·lar-m’hi, el meu pare em va advertir: “Ves-hi, ves-hi! I ja veuràs que a la ciutat ningú se saluda!

M’agrada ensenyar als guiris “La Granja”, del carrer dels Banys  Nous, perquè allà —abans era una vaqueria— hi ha un tram de la muralla romana, que pots tocar. M’agrada el ninot del Mercat del Ninot, perquè qualsevol barceloní de menys de 12 anys es pensa que allò que té a la mà és un telèfon mòbil. M’agrada, quan vaig a Sants a agafar el tren, anar a esmorzar un entrepà de pernil calent amb mantega al Viduca, al carrer de l’Elisi, perquè els dos germans catalano-gallecs que el porten són molt simpàtics, cuinen com els àngels, i el petit, que es diu Joan, et fa “Joan Tònics”.

M’agraden els cafès amb llet en got del Pinotxo, de la Boqueria, perquè el cafè amb llet en got em recorda els mercats. M’agrada el captaire barbut que demana caritat, amb el seu amic caní, davant del kiosc del Carrer Calvet amb Tenor Viñas, perquè després, amb la recaptació, es pren una cervesa i un entrepà a la Granja Catalunya, d’allà al costat (el gos sempre té un trosset de fuet). M’agrada el Samba Brasil, que és un bar amb barra de metall, al carrer de Lepant, senzillíssim, amb un amo simpàtic com ell sol, brasiler, que et fa unes caipirinhes imbatibles amb got Duralex (com ha de ser). M’agrada la “Tintoreria Infanta”, al carrer Entença, perquè m’imagino que el nom és un vestigi del carrer Infanta Carlota.

M’agrada pujar al Mnac, perquè des d’allà —i perdoneu, perquè em pensava que la frase que diré ara no la diria fins que no complís setanta anys— “hi ha unes vistes meravelloses”. T’asseus a les escales i veus les dues torres  venecianes de l’exposició del 29, que imiten —i això no puc evitar que m’encanti— el campanar de Sant Marc de Venècia. M’agraden, em diverteixen molt les imitacions (em vaig casar a Las Vegas amb un Elvis d’imitació, esclar). A més a més, aquestes torres copiades em recorden la sortida de la Marató. Els que l’hem fet, la Marató de Barcelona, sempre tenim un tram especial de la ciutat que odiem més o ens agrada més, perquè mai atrapes tant un paisatge com quan hi corres. Jo—com tothom—odio el tram de la Meridiana, perquè és d’anada i tornada (allà et cauen els 21 quilòmetres; la mitja). I el que m’encanta, tot i que ja vas mort, és el final, el Paral·lel, que puja una mica, però a tu et sembla el Tourmalet, en aquells moments.

M’agraden, em diverteixen molt les imitacions (em vaig casar a Las Vegas amb un Elvis d’imitació, esclar)

M’agrada, en fi, que el Teatre Poliorama tingui una porta que doni, directament, al Viena (que ara, amb el Covid, està tancat). M’agrada el carrer del Pecat, pel nom, i perquè Gato Pérez en parlava a la cançó “Un amor en cada bar”. M’agraden els dos rotatoris que hi ha a Josep Tarradellas, l’un davant de l’altre, perquè em diverteix bojament veure passar sushi en barques (però també croquetes i carn arrebossada, i plats amb pinya sense sort, que donen voltes i més voltes, perquè ningú els agafa). M’agrada el petit badulake de queviures de l’interior de l’estació del tren de Sarrià, “Petit Supermercat”, es diu, perquè a la vidriera hi han escrit, per evitar malentesos, un advertiment que em fa somriure sota la mascareta: “Preu normal”. M’agrada, m’agrada molt, el color dels taxis de Barcelona.