La fira de pessebres

Els meus avis per part de pare, Ricardet i Antonieta, valencians (de Castelló i Burriana) van establir-se al carrer de l’Hospital, a Barcelona un cop passada la guerra. El meu avi (corneta republicà, que va estar en un camp de concentració franquista i va tornar a casa que la dona no el reconeixia, com no es cansava d’explicar) va treballar en una fàbrica del Carrer de Wellington, que ell pronunciava “Bellinton”, amb accent a la “i”. Però ell i ella, els meus avis, tenien dues feines complementàries que a mi, cada cop que anava al pis del carrer Hospital, em fascinaven. Eren pessebristes de la fira de Santa Llúcia i feien palmes per a la fira de rams.

Això vol dir que hi havia una cambreta on el meu avi hi tenia dotzenes de caganers al costat de dotzenes de verges maries, que pintava. Feia arbres amb troncs d’olivera i molsa seca (la molsa seca era la copa). Hi havia coves de suro, hi havia gallines. Nosaltres, els meus germans i jo, hi jugàvem tot el dia. L’àvia, esclar, quan tocava beneir la palma es passava el dia cosint-ne. Nosaltres l’ajudàvem a fer cucs. Es tractava d’anar lligant, com qui fes un cistell, les fulles de palma, per a fer aquella mena de cargols gaudinians que les ornamenten. Jo, llavors, preferia palmó, el dels nens, que palma, la de les nenes, tot i que la palma (l’àvia em feia una palma preciosa, com una carrossa) duia penjant tot de caramels, sempre més bonics que bons.

Ara no ho puc evitar. Adoro els pessebres i m’agrada passejar per la fira de Santa Llúcia o de la Sagrada Família. Em miro les parades, amb les gallines més grosses que els pescadors, els bous i les mules, el naixement (que vol dir Sant Josep, la verge Maria, el nen Jesús, el bou i la mula) i esclar, aquesta broma, única al món, que és el caganer.

Veig el meu avi pintant barretines amb no gaire traça. Veig la parada. En recordo el lloc concret (tenien una parcel·la amb número). L’olor de vesc i d’arbre de Nadal. Els veïns paradistes que ens saludaven als meus germans i a mi  i ens regalaven alguna figureta cobejada, per no ser imprescindible, com ara el paller i les tres gallines pujant per l’escala. Aquell senyor de la parada del costat que tenia molins d’aigua que funcionaven amb motor. L’ anunciata, que feia una llum ataronjada que simulava la foguera dels pastors. El porquet, que encara tinc a la taula on escric això, morta de nostàlgia.