La plaça Orwell

Me’ls miro i no sé a quin cantó posar-me. Si al d’ells, si al dels altres (i el dels altres és el meu o jo no tinc cantó?). Estan junts, asseguts al pedrís d’aquesta plaça, la plaça Orwell, que és coneguda, popularment i per raons en les que no cal entretenir-se, com La plaça del Tripi. Recordo que en l’època d’abans de la pandèmia (és època? En podem dir així?) quan hi havia estiu sense mascareta i suor compartida (sembla que en faci una eternitat, no?) es deia que el gos d’un dels bars de la plaça estava boig perquè llepava massa tripis del terra del bar. El boig, en realitat, era l’amo.

Fan botelló, però això ja ho havien fet abans de la pandèmia. Ja era il·legal, el botelló. Però no tant. Hi havia llauners, mojiters i venedors de droga per tot arreu, i tots sabíem que desaven les mercaderies (empanades o haixix) a les papereres. Hom s’asseia en aquelles escales i menjava falafels, trossos de pizza. Tothom anava en tirants i unes xancletes no aptes per a molts dels bars, llavors oberts. I venia la policia i els desallotjava. I l’endemà, en aquella plaça, hi vèiem gots de plàstic amb rodanxes de llimona (un luxe fora de lloc o una convenció impossible de no tenir en compte) ampolles de ginebra i de tònica, i restes de patates fregides i fantasmets i ganxitos.

Ara passa si fa o no fa el mateix, però la sensació és una altra, per la pandèmia. Ve la policia i els desallotja. Són més, perquè els bars estan tancats i mirar, mirar, mirar i tornar a mirar, i apropar-se a algú que t’ha mirat, li agrada a tothom i ara no es pot fer, i no poden estar eternament al balcó aplaudint. Surten als TN, perquè són insolidaris, perquè beuen al carrer, perquè ballen i no se’n poden estar. També és cert que els sopars finolis de sis bombolles diferents en cases particulars i un cuiner contractat no surten enlloc. I jo no sé on posar-me. Podria ballar, podria no ballar. Podria ser la més sociable, podria ser la més feréstega. Podria necessitar tothom, podria no necessitar ningú. Podria passar amb un tros de pa i formatge i podria no passar sense un àpat meravellós.

Em miro la meva filla i la seva generació. Van néixer el 2007, l’any del Porc Daurat, em deien als restaurants xinesos quan em veien amb la panxa. És un any de bona sort. Tots ells, ara adolescents, estan desenvolupant una mandra sorprenent per “quedar” amb amics i companys. Prefereixen parlar per whatsapp. I això sí que no li ho perdono a la pandèmia.