Escena

La vida de les dones importa (i no cal ser feminista per afirmar-ho)

Fins al 30 de juliol, les actrius Emma Vilarasau, Mont Plans i Júlia Bonjoch representen al Romea 'Lali Symon' en una obra excel·lent, dirigida per Sergi Belbel

La Lali Symon és una actriu que cada dia emet per televisió un directe gravat en què explica una vida que ella no té i no tindrà mai. És una contradicció vital de la protagonista, que l’ha portat a amagar que és mare soltera. La seva filla no ha anat mai a cap programa seu, ni tampoc ha pogut explicar mai a ningú que la famosa Lali Symon que la població mira per televisió és la seva mare. Ningú no les hi relaciona perquè a la televisió la Lali Symon porta perruques, ulleres i vestits estridents. Aquesta és una de les trames de l’obra de teatre Lali Symon, que el director Sergi Belbel ha escrit perquè les actrius Mont Plans, Emma Vilarasau i Júlia Bonjoch brodin i l’exalcin.

He dit “una de les trames”, perquè l’obra, que dura gairebé dues hores, és complexa, té mil i una capes, i totes s’entrellacen les unes amb les altres. I dit això, cal negar que l’obra sigui “feminista”. I si més no, descrivim què vol dir “feminisme”. Si per “feminisme” entenem que s’explica la vida de tres dones, que lluiten per tenir un lloc a la societat amb totes les càrregues emocionals i personals que porten, llavors és clar que ho és. Ara bé, no podria ser que el dramaturg Sergi Belbel, autor del guió, ha volgut narrar la vida d’una dona treballadora, amb professió d’èxit, que cuida de la mare i de la filla? Explicar aquesta realitat és fer una obra feminista? I en aquest punt podem donar la raó a qui ho ha dit, perquè en algun moment de l’obra la Lali Symon (la ficció dins de la ficció) pot incomodar els homes.

Per acabar, unes línies finals per a la interpretació de les protagonistes, que hi excel·leixen tant, que a estones és com si haguéssim entrat al menjador de casa de la veïna (o de la nostra mateixa casa), de tan versemblant i familiar que són les escenes. La jove Bonjoch encaixa com un guant al costat de la Vilarasau i Mont Plans, malgrat que hi ha moments que dubta o s’entrebanca amb el guió. Per tot això, i perquè l’obra aconsegueix provocar les dues emocions bàsiques que va dir Aristòtil que havia de fer el teatre (riure i plorar), anar a veure la Lali Symon és dedicar-se una estona de cel. Però sense sortir del Teatre Romea.

Mont Plans i Emma Vilarasau, en els papers de mare i filla.

 

Compartir
Publicado por
Trinitat Gilbert

Artículos recientes

  • Gaudeix de Barcelona

El trasllat de les floristes de La Rambla: entre les ganes, l’expectativa i la resistència

Les flors es mudaran a Plaça Catalunya en un parell de setmanes, mentre s'ultima la…

21 de febrer de 2026
  • Música

“La música prova que Europa no és només un marc administratiu, sinó una civilització compartida”

Conversem amb Víctor Medem, director de L’Auditori de Barcelona, sobre el rol de la música…

21 de febrer de 2026
  • El Bar del Post

Dani Orviz: El constant moviment interior

Observa el fum sortint de la tassa de te negre, “el meu actual vici”. Les…

21 de febrer de 2026
  • La Punyalada

Sokolov i els barcelonins

El pianista Grigory Sokolov va tornar al Palau de la Música per satisfer les ànsies…

21 de febrer de 2026
  • Opinió

Per què ningú vol ser mecenes?

Quan, davant d’un auditori de centenars de persones, demano que aixequin la mà aquelles que…

21 de febrer de 2026
  • Opinió

22@: Una Mudança Transformacional

Com t’imagines el 22@ en els pròxims 10 anys?

19 de febrer de 2026