L’alegria que (no) passa

El 16 de gener de 1899 es va estrenar L’alegria que passa de Santiago Rusiñol al Teatre Líric de Barcelona. L’obra, que recentment ha adaptat Dagoll Dagom en un fantàstic musical, mostra l’enfrontament irreconciliable dels habitants d’un poble “vulgar i ensopit” amb una companyia d’artistes “bohemis i somiadors”. Rusiñol ens dibuixa el contrast de dos mons radicalment enfrontats. Dues maneres d’entendre la vida. Dos projectes frontalment contraposats que només el Joanet, el fill il·lustrat de l’alcalde, sap interpretar.

A Barcelona, aquesta campanya electoral, alguns candidats també ens han plantejat aquesta mateixa dicotomia. La idea de dues ciutats irreconciliables. De dos paradigmes de Barcelona que semblen no tenir cap punt d’unió. Dos patrons de ciutat diametralment oposats sense possibilitats de dialogar.

Enfront d’aquest debat, de breus tweets i taxatives proclames, en el The New Barcelona Post hem entrevistat en un to positiu i constructiu els diferents candidats a l’alcaldia de Barcelona. Hem parlat, de manera extensa i reposada, d’urbanisme, de mobilitat, de cultura, d’habitatge, de sostenibilitat, de model de governança, de seguretat, de col·laboració publicoprivada i de moltes coses més. Us recomanem que llegiu, si no ho heu fet encara, les entrevistes.

En totes aquestes converses hem detectat molts punts d’unió. Molts plantejaments que, si es té voluntat, fàcilment poden combregar.

Barcelona, una ciutat global i ben posicionada al món, necessita que el pròxim govern de la ciutat retorni l’alegria a la ciutadania. Que aparqui els debats estèrils i estengui la mà. La política municipal necessita diàleg. Deixar de fer ideologia de les petites coses per buscar punts d’entesa i teixir complicitats.

“La política municipal necessita diàleg. Deixar de fer ideologia de les petites coses per buscar punts d’entesa i teixir complicitats”

Els pròxims anys Barcelona viurà moments decisius. La ciutat haurà d’afrontar reptes majúsculs. Reptes en matèria d’habitatge, de crisi climàtica i de recuperació econòmica.

Els propers anys, però, Barcelona té oportunitats per tornar a brillar amb llum pròpia. Per recuperar l’orgull, després dels complexos anys viscuts amb una crisi política, econòmica i sanitària. Viurem la Copa Amèrica, canvis urbanístics i de mobilitat sense precedents o la Capital Mundial de l’Arquitectura, per citar alguns exemples.

Avui toca anar a votar. I fer-ho en positiu. A partir de demà, però, serà necessari obrir un nou escenari polític a la capital de Catalunya. Una etapa de diàleg, empatia i pacte. I, sobretot, amb visió de futur. Des de plantejaments polítics diferents (com ha estat sempre), però amb la possibilitat de construir grans consensos de ciutat.

Necessitem que, a diferència del poble de Santiago Rusiñol, l’alegria no passi de llarg de Barcelona.