Les barcelonines enfadades

A banda de la revolució virtual internauta, que ha aconseguit anorrear els fets del món per crear-nos una vida paral·lela de tediós entreteniment, la mutació més gran que veuran els meus ulls (a l’espera d’una hipotètica Tercera Guerra Mundial) seran els canvis en l’estatut social de les dones. Durant molts segles, els mascles hem utilitzat les senyores com a símptoma dels nostres desvaris, la qual cosa ha derivat en conductes tan diferents com emprar el seu cos per exercitar-nos en l’onanisme o ocupar qualsevol racó de poder per així relegar-les a servir cafès, entre d’altres formes de violència sistèmica. Tot això ha canviat d’una forma radical i, malgrat que les dones penetrin (sic.) lentament al món de la política i del capital —del manar i del forrar-se, vaja—, la progressió històrica serà més lenta que el seu desig. Però, mal que pesi als homes, en el futur nosaltres ens estabilitzarem mentre elles ascendiran.

Els homes ens hem adaptat forçosament a les ànsies de llibertat femenina, fent veure que ens agradava deconstruir-nos amb una falsa empatia prou risible. Deixem-nos de galindaines; pel que fa a la ideologia, els grans canvis estructurals de pensament sempre s’esdevenen a causa d’un imperatiu. En aquest sentit, les dames del país han fet bé de deixar de reivindicar coses tan bàsiques com que no les matem o no els robem la feina i han passat a l’acció d’una forma molt més sistèmica. Tot això ha canviat el paisatge d’una forma radical, i ara ja podem veure moltes dones exercint naturalment d’empresàries cuqui-agressives, podcasters culturals o escriptores que monopolitzen la novel·la neo-rural d’ínfules poètiques. Per molt que diguem el contrari, a quasi tots els mascles això ens carda una mandra oceànica, però, si més no, ara tenim la decència de tancar la boca.

En aquest sentit, resulta ben normal que les manifestacions de cada 8M siguin un fenomen més aviat folklòric, minoritari i curull de pancartes en castellà. En el cas que ens ocupa, les barcelonines ja s’han avesat a exercir el seu poder sense necessitat de fer-se el processista i sortir al carrer disfressades de folklòriques a la recerca del lema més original. Això també passa a la majoria dels països civilitzats del nostre entorn i en ciutats de gran modernitat com ara Barcelona, on el 8M passarà més desapercebut que Dijous Gras, car les dones poderoses del món ja tenen prou feina dirigint països i empreses com per organitzar manifestacions. Tot i això, noto que les barcelonines encara estan enfadades; les més joves, perquè han d’aguantar la creu de la feminitat vivint en precari i les més madures, perquè han deconstruït tant el mascle que l’han convertit en un ésser summament avorrit.

Caminant per la nostra estimada ciutat, hom pot detectar de seguida aquest enuig tan perceptible en el sector de la femella. Mentre els homes vaguem per l’Eixample a la recerca de poder caçar la mirada amable d’una conciutadana o de creuar-nos amb una d’aquelles mares voluptuoses que doten el barri de l’esperança d’un flirt, veiem de seguida com —d’ençà uns anys— les nostres conciutadanes van de pressa pel món, ens miren amb un fàstic poc dissimulat i, en el cas de les dones madures, ens giren els ulls perquè saben que ja no podrem ésser cortesos amb elles. Sé que avui escric idees molt abstractes, però els canvis són així de nebulosos; les barcelonines estan enfadades, rabioses amb nosaltres, per molt que —en el meu cas particular— haguem dedicat una part molt significant de la vida a satisfer-les. Empixonades per ves a saber què, les barcelonines imposten una faç de rancúnia.

Jo miro d’entendre-les. Tot i aconseguir formar part de l’ascensor social, amb fites com ara com passar a formar part del monologuisme nacional als escenaris del Cruïlla (sovint sense fer ni puta gràcia), cancel·lar un comediant per besar una noia adulta en un automòbil abans de tenir-hi una relació de mesos, o una cosa tan estimulant com ser la mà dreta d’Oriol Junqueras i gaudir de les tinències d’alcalde amb més pressupost del país… les dones encara semblen airades. Diria que l’única cosa que podem fer per ajudar-les és desaparèixer del tot o tornar a ser interessants sense representar cap mena d’alteració a la seva vida. Són prerequisits terriblement difícils, però amb tenacitat es poden aconseguir. Fins que arribi l’Apocalipsi dels homes, i per ésser sincers, continuarem fent veure que la situació actual ens agrada, mostrant-nos comprensius, dòcils, tediosos i altament prescindibles.