Leyre Marinas: la pulsió de lligar caps

Des de nena va sentir la necessitat d’investigar, de buscar més enllà d’allò que es veu i s’escolta i lligar caps, crear sinapsis per a combatre el silenci intel·lectual “d’aquell Alacant de la meva adolescència, que culturalment era un erm”. L’escriptora i periodista Leyre Marinas xarrupa un glop de la seva cervesa, mentre Head on, de Jesus and Mary Chain, compassa l’hora del vermut al Bar. “I pensar que a l’institut era una pèssima estudiant, però alhora era una lectora voraç”, rememora, en relació amb aquells anys de formació, adobant-se amb la rica biblioteca de la seva mare, trobant en Oscar Wilde, Truman Capot i Brett Easton Ellis els seus primers grans punts cardinals.

Quan tenia catorze anys la seva família es va mudar a Torrevieja i, per una sèrie de caramboles, en aquella localitat que a priori apuntava maneres de morgue de l’ànima, va trobar les seves primeres ànimes bessones. Un grup salvatge de tretze noies (i un noi) amb les quals va compartir aula “i amb les quals teníem unes afinitats estètiques, literàries i musicals brutals”. Allà també va conèixer a la Raquel, com ella, hedonista, guiada per l’estètica, inquieta, amb ganes d’explorar el món. Es va convertir en la seva millor amiga i, a partir de llavors, tot va anar millor.

“Acabat l’institut vam marxar ella i jo a Múrcia per estudiar Publicitat i Relacions Públiques, i va ser una etapa meravellosa, perquè allà s’hi coïen coses molt interessants: concerts, xerrades, exposicions, llibres…”, prossegueix Leyre, que confessa que segueix sentimentalment lligada a aquella ciutat, “encara que no tant com a Irlanda, on vaig estar vivint un any amb una núvia, i on tornaria a viure demà mateix si em toqués l’Euromillón!”, riu. 

Mudar-se a Madrid per a estudiar el màster d’Anàlisi Sociocultural de la Complutense va ser el seu següent pas, “per a començar la meva trajectòria d’investigadora”. El seu treball final, sobre com el fenomen del Glam Rock dels anys 70 es va apropiar de les estètiques i significacions de la feminitat –“que espero algun dia poder convertir en un llibre de venda al públic”– li va obrir les portes al doctorat. I aquí van començar alguns problemes.

On queda la reivindicació?

Leyre Marinas no recorda amb especial afecte la seva següent etapa a la universitat madrilenya, “ni tampoc a Madrid, que no és una ciutat que m’agradi per a viure”. Va plantejar una tesi sobre la invisibilitat de la dona en una cultura pop molt sovint centrada en la figura masculina. Un fet que, segons ella, amb els anys ha anat a més. “Fins a principis dels 2000, continuava havent-hi reivindicació en l’àmbit del pop. Hi havia un underground que posava sobre la taula temes com l’avortament o els feminismes, que podien arribar a colar-se en la MTV, en el mainstream. Però ara ja no és així. Hi ha temes que estan completament silenciats, fins i tot a un nivell alternatiu. La meva tesi interrogava sobre això”.

Però va xocar amb “les modes acadèmiques, que van fer que, empès per determinats interessos, el meu director de tesi tractés de portar-me a indagar sobre els abusos en la indústria musical, un entorn que jo desconec”. Encara que allò no va ser tot. “Durant la meva permanència a la Complutense, on vaig arribar a ensenyar, vaig veure casos d’abús i assetjament sexual a alumnes per part de professors. Casos que altres persones van visibilitzar amb valentia i que em van impactar molt a nivell emocional”.

L’any 2023 per fi va aconseguir presentar la tesi. “Però no volia que es quedés només en l’àmbit acadèmic, així que la vaig començar a moure-la per editorials que es van mostrar interessades i em vaig decantar per Dos Bigoeis, que és un segell que admiro moltíssim”. Així va veure la llum Fucked feminist fans: los orígenes del #MeToo desde la cultura pop musical. Un repàs als feminismes d’un pop on caben Madonna, l’MTV, Riot Grrrls o Harvey Weinstein. Ulterior volta de rosca, la col·laboració sobre groupies queer per al recent llibre-fanzin Cosas bellas por las que matar, coordinat per Carmen Torreblanca.

Una relació esperançadora

“Aquesta ciutat em dona la vida, m’agrada la seva sensibilitat i té tot el que necessito: mediterraneïtat i un cert esperit del nord amb el qual connecto molt”. Enamorada dels seus carrers i bars com el Madame Jasmine de la rambla del Raval o La Casa de la Pradera del carrer Carretes, l’escriptora i periodista xarrupa el penúltim glop de la seva cervesa i afegeix: “la meva relació amb Barcelona és essencialment esperançadora”. 

Va arribar aquí fa tres anys i, després d’estar en un grup de recerca de la UAB i haver exercit de consultora d’Igualtat i Diversitat per a una empresa de Recursos Humans, busca una feina mentre escriu i lliga caps sobre dissidències i veus silenciades. “L’important és poder seguir aquí malgrat els expats i dels preus cada cop més abusius dels lloguers”, remata, seguit de l’últim xarrup de cervesa.

– Però el que no té preus abusius i uneix a aquesta ciutat és la nostra oferta gastronòmica. Per si vols menjar alguna cosa… Tenim tapes, racions, menú…

Els ulls i boca de Leyre Marinas somriuen. De fons, All I want de Echo and the Bunnymen i, al voltant, el paisanatge que s’anima. 

“Crec que unes tapes, o unes racions si comparteixes amb mi”, replica després de pensar-s’ho uns segons. “I, per descomptat, una altra cervesa”, afegeix, disposada a continuar conversant durant el temps que faci falta, a peu de barra.