L’home del metro

Tot i patir del virus lletraferit, una tara poc recomanable, conservo (de la part materna) una certa fascinació per l’enginyeria. Lluny de fixar-me en museus i paisatges, quan visito una ciutat sempre em precipito al seu metro i m’aturo a tafanejar aquelles fàbriques que han sobreviscut la gentrificació. El ciutadà occidental veu el metro amb certa desconfiança, perquè això d’embotir-se cap a la feina dematí és una experiència certament tortuosa, però a servidor encara el fascina la genialitat d’aquells guillats que, tot i viure en un món de lentitud, s’avançaren al present imaginant l’esquelet veloç de les ciutats. La meva teranyina predilecta, faltaria més, la inventà el gran William Barclay Parsons, qui tenia una màquina del temps al cap i —a finals del XIX!— ja veié que caldria connectar el City Hall de Nova York amb el carrer 145, fins arribar a la terra salvatge de Harlem.

A l’andana que tira a Diagonal, com molts d’altres barcelonins i transeünts, és on vaig topar amb l’home del metro

Com qualsevol capital senyera del món, Barcelona anticipà l’arribada del metro a través de línies de ferrocarril urbà; l’any en què Londres inaugurava el seu metro (1863), nosaltres estrenàvem el Ferrocarril de Sarrià, amb inici a Plaça de Catalunya, que travessava en celobert per Balmes configurant una visió que devia ser esplèndida. Curiosament, els primers túnels barcelonins es dissenyaren abans que existís el metro; els capitalins tenim la gràcia previsora i, durant la construcció de la Via Laietana, pels volts de 1908, els nostres enginyers hi encastaren un corredor subterrani en previsió d’una futura línia que no arribaria fins lustres després. La primera línia del nostre metro —el Gran Metropolitano, l’actual línia verda— la inventà l’insigne Santiago Rubió i Tudurí, qui connecta La Rambla amb la Plaça de Lesseps amb quatre estacions que recorrien la temeritat de tres quilòmetres.

Tot això són batalletes de la nostra història, però l’important del cas és que l’Ajuntament de la ciutat ha decidit celebrar el centenari com toca i que, més enllà del fet commemoratiu, cal que s’hi recordi que la vida del subsol conforma una part importantíssima de l’esperit d’una ciutat. Al metro hi passen coses, des de la seducció d’una mirada a robatoris de màxima discreció i actuacions musicals (generalment, de pèssima qualitat). El metro crea patrimoni cultural, i les nostres autoritats han fet santíssimament decorant l’estació de Passeig de Gràcia, incrustant-hi anuncis centenaris que, a nivell pictòric, són una autèntica delícia. Aquesta serà sempre la meva estació predilecta, no només perquè conformi el cràter més candent de l’Eixample, sinó perquè a l’andana que tira a Diagonal, com molts d’altres barcelonins i transeünts, és on vaig topar amb l’home del metro.

Desenes de lectors compartiran la meva experiència i sentiren cantar Ramon Julibert durant molts anys a Passeig de Gràcia

L’home del metro era un senyor d’alçada gratacelària, vestit prou decentment però amb la roba tota malgirbada, que rebia els passatgers de la verda cantant alguna cosa semblant a òpera. Es passejava compulsivament i quixotesca pel final de l’estació, anant amunt i avall, entonant fragments de melodies inconnexes que sovint coronava amb un falset estentori. Deien les males llengües que l’home del metro podia passar-se fins a vuit hores cantant al subterrani i per això —si entraves a l’estació el vespre— notaves com n’arribava a estar, d’exhaust. La majoria de gent, en veure l’espectacle, sempre se’n cardava, però a mi sempre em provocà gran tendresa. Sovint (tot i que a penes hi vaig intercanviar quatre paraules), m’hi unia cantant alguna tonada. Tot això s’acabà fa deu anys, quan desaparegué de sobte.

Temps després, mercès a la pel·lícula L’home del metro de l’estimable documentalista Joan Vall Karsunke, vaig saber que l’home del metro es deia Ramón Julibert. Estic segur que hi haurà desenes de lectors que compartiran la meva experiència i que sentiren cantar Julibert durant molts anys a Passeig de Gràcia, Els recomano moltíssim aquest film, del qual no faré spoilers perquè Julibert no només és tot un personatge de la Barcelona friqui que tan trobem a faltar, sinó un actor mig foll que —ara que l’acadèmia dels ianquis està molt woke–– mereixeria un Oscar. Poden passar anys i panys, que quan entro a l’estació de Passeig de Gràcia el timpà encara em retorna la veu d’en Julibert i la seva gestualitat única, dirigint-se a si mateix amb un bolígraf i estirant el braç cap a l’infinit. Cadascú té la seva història del subsol; caldria que aquest centenari, insisteixo, hi parés l’esment necessari.