Llibres molls

Li vaig dir d’acord, te’l deixo, però torna-me’l. No hi confiava gens, m’avalava l’experiència d’haver-li deixat altres llibres que no m’havia tornat mai més per desastres naturals inexplicables de la meva amiga naturalment desastre.

Ara volia l’Odissea d’Homer. Jo l’havia llegit per encàrrec durant el Batxillerat. L’havia devorat i veient la meva fascinació de disset anys va voler submergir-s’hi ella també. Te’l tornaré segur. No m’ho vaig creure.

Vaig anotar en el meu “Llibre de llibres” el seu nom, la data, un dia assolellat de 1997, i el número amb què havia segellat el llom de l’Odissea i que corresponia a l’enumeració de la meva biblioteca d’adolescent. Guardava i numerava amb una Dymo tots els llibres en un afany de conservació de la meva vida llegida. Vaig deixar de fer-ho uns anys després i alguns d’aquells llibres han desaparegut en les diverses mudances de les dues últimes dècades, però estan anotats al “Llibre de Llibres” que sí que conservo encara.

Com aquella Odissea que, finalment, va haver de passar aventures similars a les d’Ulisses abans de tornar a les meves mans de Penèlope. Vaig fer espera persistent, com ella, perquè no vaig deixar mai de reclamar-lo a la meva amiga fins a convertir-ho en una anècdota central de la nostra amistat. No van passar vint anys, però sí deu. Deu anys que amagaven que el llibre havia quedat en un estat lamentable després d’anar de bossa de mà en bossa de mà durant molts de temps i sobreviure a un aiguat.

Com els que algunes llibreries tenen als magatzems després de les pedregades de Sant Jordi. No s’esperava l’aiguat sobtat, però l’avís meteorològic donava pluja assegurada en algun moment del dia. Mentre m’arrecerava en una de les parades de Passeig de Gràcia on signàvem els autors vaig veure com el cartró d’una capsa de llibres s’anava enfosquint a mesura que l’aigua s’enfilava des del terra. Vaig voler-la agafar i salvar-hi els llibres, però el cartró de la part de sota, completament xop, es va trencar. I pel forat moll van aparèixer llibres de fulles ondulades, perquè l’aigua no només fa onades al mar.

Se n’ha parlat molt, d’aquests llibres. Li donem tanta importància a l’edició, certament la té, que caiem en l’error de pensar que un llibre rebregat és menys llibre, quan l’essencial és que la trama que explica la tinta impresa sigui resseguible. No rebutgem els llibres que han viscut altres vides. Estimem els llibres vells i viscuts. La meva Odissea encara llueix a la meva biblioteca de 42 anys, rebregada, viscuda, testimoni de la meva adolescència, quan pensava numerar tots els llibres llegits al llarg de la meva vida a prop d’una amiga que sempre em fa témer mil desastres.