Lluís Alabern: Curses amb molts destins

Se li veu una mica cansat. “Pateixo insomni i m’agrada aixecar-me d’hora, un petit desastre”, explica, abans de demanar un cafè curt amb llet de civada i sense sucre: “Un dels pocs vicis que encara em queden”. La llum del matí entra per les finestres mentre les notes de Pointed toe shoes de Carl Perkins marquen l’atmosfera de nou dia que es respira a peu de barra. 

L’artista i museògraf, Lluís Alabern, arriba al Bar després de córrer. “Corro des de la infància. Primer a les pistes d’atletisme, més tard camp a través i a la muntanya”. Acumula el recorregut de milers de quilòmetres en forma de maratons i carreres de muntanya.

“He escrit sobre les cruïlles de totes aquestes demarcacions”, aclareix, en relació amb el seu recent Breviario del viejo corredor (Siruela), que el mateix autor defineix com una successió de “fragments embastats, reflexions d’un vell corredor en què es barregen el fet de córrer amb dibuixar i l’orografia amb la vida”. 

Barceloní collita del 68, explica que va néixer tècnic. “Quan era petit, abans de jugar amb una joguina que m’acabaven de regalar, la desmuntava. Vaig entendre amb els anys que jo era això, un tècnic. Algú que necessita tocar i delimitar objectes i paisatges per comprendre allò que l’envolta”. La seva primera vocació, malgrat tot, va ser la de dibuixant en premsa, “volia ser humorista gràfic”. 

Com a dibuixant ha recorregut una grandíssima quantitat de galeries, llibres i museus, sigui a través d’exposicions o a través de performances. Alhora, actualment ostenta el càrrec de Cap de Museografia del Museu Nacional d’Art de Catalunya. “Estic orgullós d’haver percebut que la meva província és l’humus, l’espai dels nutrients bàsics. Soc especialista en l’humus dels museus, en buscar art als marges, en caminar per les regions menors i a fer de tot això una professió”. I, qui diu caminar, de vegades pot dir córrer.

Parada en sec

Amb cinquanta anys, Lluís Alabern va frenar. “Em vaig cansar de les meves mediocritats. Vaig entendre que era un pare corrent, un marit anodí, un artista invisible. Vaig destruir tot allò que havia escrit fins a aquell moment”. Així, van desaparèixer gairebé tots els seus escrits, publicats o inèdits, inclòs La trastienda del arte, recopilació de fragments del seu dietari de l’any 2007.

“Vaig deixar de dibuixar durant uns mesos, convençut que mai podria aportar res interessant. Em vaig dedicar a trotar pels boscos, a banyar-me a rius gelats, a capbussar-me al mar, a treballar al museu amb certa inèrcia”. En aquell moment és quan va restaurar una vella bicicleta Corbetta, hi ha moltes maneres de córrer, i molts llocs on dirigir-se. “Uns mesos després, vaig escriure d’una tirada el dietari que acabo de publicar”.

“Em vaig cansar de les meves mediocritats. Vaig entendre que era un pare corrent, un marit anodí, un artista invisible. Vaig destruir tot allò que havia escrit fins a aquell moment”

— I, ara, què?

L’artista i museògraf beu una mica de cafè i pren la paraula amb parsimònia, com les fulles que es mouen lentament amb l’aire. “Participo en alguns fòrums per reflexionar sobre cap a on han d’anar els museus del futur a la ciutat de Barcelona. També busco un lloc bonic on reubicar la meva biblioteca, actualment desmuntada, empaquetada i guardada”. 

A més, el parroquià assegura estar descobrint la Serra de Queralt, “trotant pels voltants de Berga”, i anuncia que ja està preparant un nou llibre.

La ciutat de l’oblit

“Barcelona és una ciutat motlle. La que sempre utilitzo per entendre d’altres”, explica l’artista que ha tornat recentment a la capital catalana després de passar vint anys vivint fora. “Barcelona ha canviat molt, però també continua sent la mateixa”, assegura. 

Encara que està en contra dels zoològics, “de fet, em deprimeixen”, reconeix com li va fascinar, durant anys, Floquet de Neu: “L’únic goril·la albí conegut! Em semblava com visitar a un buda, un ésser superior que ens qüestionava, un lament de vida salvatge. Una icona que no hem oblidat els qui la vam conèixer. Crec que Barcelona encara li deu un homenatge”. 

“Barcelona és una ciutat motlle. La que sempre utilitzo per entendre d’altres”

— Sí, i no oblidar el seu pes i la seva presència en la imatgeria històrica d’aquesta ciutat.

 “M’espanta la capacitat que té Barcelona per a l’oblit —respon el parroquià, ja acabant el cafè amb llet de civada—. Vaig viure, gràcies als meus grans, una certa Barcelona de les llibertats, de la festa cultural, de l’arquitectura social, de les iniciatives contraculturals. En queda poc de tot allò. La Barcelona de la gentrificació m’embussa!”.

— El que no embussa ni ennuega és la nostra oferta gastronòmica, per si després del cafè et ve de gust esmorzar alguna cosa: unes racions, un entrepà…

“Soc més de ració”, replica Lluís Alabern esbossant un somriure que segueix la cadència de Funnel of love de Wanda Jackson. 

— Em menjo la meva i picotejo la dels altres—, avisa.