Lola Peñaranda: Totes les festes de demà

Recorda una foto que es van fer ella i el seu germà, el Gerard, a tendra edat, amb el seu avi. Els dos nens amb saxos de joguina, i l’avi amb el seu, un de veritat. “Era saxofonista, sí, encara que no recordo haver-lo vist tocar mai l’instrument. En canvi, amb el meu pare, que és guitarrista, sí hem tocat molt el meu germà i jo”. Lola Peñaranda somriu amb una certa distància, meitat cos present, meitat cap volant entre notes musicals. Es pren una Coca-cola recolzada a la barra mentre, de fons, les notes d’Ace deuce trey del Hank Mobley acompanyen l’atmosfera vespertina del Bar.

“Als sis anys ens van inscriure a l’escola Oriol Martorell i, als vuit, quan em van dir que havia de decidir si tirava cap a la música o cap a la dansa, vaig optar pel saxo alt”, rememora. La vocació era clara. L’elecció de l’instrument, també. “Encara que tinc estudis clàssics, el so del saxofon sempre m’ha cridat, per la seva presència en músiques més modernes”.

Una crida que va anar a més quan va descobrir l’univers de les jam sessions que, de rebot, la van introduir en el seu apassionament pel jazz. “Als tretze anys vaig començar a freqüentar els tallers musicals estiuencs d’Avinyó —explica— i em vaig adonar que al principi em feien respecte, però un cop la jam estava en marxa, em deixava transportar”. Aquelles trobades van permetre-li creuar el seu camí amb músics respectats com Chris Cheek, Llibert Fortuny o Judit Neddermann.

Ara en té 21 i un rodatge que comença a donar els seus fruits en el món de la improvisació i en altres com el del pop i rock o la xaranga. Toca amb Brou, una formació de versions de clàssics del pop que —anuncia— “anirem deixant cada vegada més de costat amb la idea de compondre material propi en català”, i amb Zebras, una xaranga que té versió de big band per a grans escenaris i amb la qual animen fins i tot una vetlla. I confessa que, quan participa a una jam, encara sent aquella sensació inicial de desafiament seguida d’un plaer rotund quan la sessió ja ha arrencat.

Ellington estaria orgullós

Als 16, Lola Peñaranda estudiava batxillerat artístic i, encara que tenia unes coordenades musicals molt marcades, no tenia clar què seria d’ella en un futur a curt termini. “El meu germà estava a la Sant Andreu Jazz Band i vaig saber que alguns saxos havien deixat la formació”. Va aprofitar aquell context, es va reunir amb Joan Chamorro (ideòleg de la mítica big band barcelonina) i a aquest no li va fer falta massa per entendre que el talent de la Lola no havia de ser desaprofitat. “A més del clarinet, que ja tocava de manera autodidacta, em va integrar en el grup canviant-me el saxo alt pel tenor. I ara combino tots dos —riu tímidament—, amb predominança del tenor!”.

Han passat uns cinc anys i la trajectòria ha estat ascendent. Concerts, recitals, viatges i, com a guinda del pastís, la participació, enguany, a la trentena edició del festival i concurs Essentially Ellington de Nova York, on es premien les millors big bands. “Vam competir trenta formacions, la immensa majoria nord-americanes, i vam quedar segons”. Una mostra de la potencial projecció global del talent barceloní, que, no obstant això, no va tenir resposta per part de les nostres institucions i entitats, que no van col·laborar amb les despeses. Duke Ellington hauria estat, en qualsevol cas, orgullós.

“Encara no m’atreveixo massa amb la composició, encara que alguna cosa he fet, com un tema propi que vam tocar a un concert que vaig organitzar per a la Nit de la UB a nom de Lola Peñaranda Quartet”. Encara hi ha temps i molt aprenentatge per davant. Hi ha projectes en l’horitzó, com el Tijazz Trio, que ha muntat amb Mateu Teixidor i Pau Álvarez i que ja ha visitat escenaris com el Guzzo del Born o la Vicicleta de Sant Andreu. Jam sessions en què participar, com la que va muntar fa poc en la Nova Jazz Cava. Encara hi ha camí per recórrer, mons per visitar, noves vides per viure. Llocs per abandonar i als quals tornar. Encara li queden totes les festes del demà.

Panegíric de la vida de barri

“Sempre he viscut entre Mundet i Horta i, la veritat, faig molta vida de barri. És agradable, tranquil. Últimament em moc més per la ciutat, per a anar a estudiar a l’ESMUC o per a anar a jams a Gràcia, si no em quedo en la meva zona o fujo cap a una masia que diverses famílies d’amics tenim llogada a Hostalric”.

Enamorada del seu barri, l’artista té clar que, encara que inevitablement la vida de músic la porti fora, a altres països, a altres ciutats, sempre voldrà tornar a Barcelona.

— Una de les coses que farà que sempre vulguis tornar aquí és la nostra oferta gastronòmica. S’acosta l’hora de sopar i tenim de tot: tapes, racions, carta, plats combinats…

Lola Peñaranda somriu. Soul station de Hank Mobley compassa el lent vesprejar estiuenc que es filtra pels finestrals del Bar. S’ho pensa una breu estona.

“Crec que un plat combinat està bé”, decideix, interessant-se pel que vindrà després: “Les postres, que jo soc més aviat de dolç!”, matisa.