Luis Cabrera: Entusiasme dissident

Encara que té totes les faiçons de l’agitador cultural, Luis Cabrera prefereix definir-se com “un element distorsionador, un diletant acèrrim que no se situa mai en el ramat i que viu instal·lat en la dissidència”. Guiat per la que sembla una al·lèrgia congènita a prendre els camins fàcils, la seva vida és una suma de complicacions auto-induïdes, estimulades per un entusiasme que es contagia. Passos que, un darrere l’altre, han guiat Barcelona cap a una posició molt millor en la qual viure culturalment.

Va arribar a la ciutat el 1964, encara amb els deu per fer, procedent d’Arbuniel, Jaén. Als 16 anys va impulsar la primera penya flamenca de Verdun, dedicada a Enrique Morente, “inspirant-me en les meves correries a la casa de Cadis, situada a la Barceloneta que, de les quatre cases regionals andaluses que hi havia aleshores a la ciutat, era la que tenia més color”, rememora, a peu de barra, davant un fumejant tallat curt de cafè.

El 1977, alguns membres de la penya van incentivar l’enderrocament de la planta asfàltica de Nou Barris perquè es convertís en espai cultural. Color i calor enfront del gris fosc del quitrà. La iniciativa va prosperar i va donar lloc a l’Ateneu Popular de Nou Barris, que allà segueix. “Per a la inauguració, em van encarregar organitzar una festa popular amb trenta hores de música, i allò em va fer contactar amb músics, artistes, empreses de so”. Així va dibuixar un primer mapa del qui és qui cultural d’aquella urbs a mig camí entre la mort del dictador i la institucionalització per venir, on tot era possible.

“Aquella festa popular va ser la primera activitat mai realitzada a Espanya que va reivindicar cultura i ecologisme. Però, a més, d’allà va néixer l’equip fundacional del Taller de Músics”, explica Luis, que el 1979 va fundar una escola superior “que té ànima de covacha flamenca, de cava de jazz, de garatge del R&R i de cabaret llatí”, i a les aules del qual s’han format, temperat i florit incomptables talents musicals.

“Que ja veus –diu amb un somriure entre resignat i alegre– jo, que no tinc esperit empresarial, i aquí em veig: repassant factures, pagant nòmines i ampliant el negoci”. Per aquest mateix motiu, l’únic músic que no ha prosperat al Taller és ell mateix. “Tocava el saxo, però ho vaig haver de deixar, perquè això va anar creixent molt ràpid i ja no tenia temps per a tocar”. El Taller el considera com el seu fill gran, “que, com els altres dos, Luis i Miguel, també és bona gent”, diu. I li brilla la mirada. El 2024, l’escola obtenia la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts.

Un procés de curació

A Luis Cabrera la lluita per fer sentir la seva veu, “per dir sí, quan el meu cavall diu no, com diu el fandango”, no li ha sortit gratis. L’entusiasme dissident té un preu i, a hores d’ara, amb 71 anys, suma quatre infarts. Un, el pitjor, una nit de 1988 a Berlín: el cor li va fallar just quan la seva dona estava a la Vall d’Hebron perdent a una criatura. “Mateix dia, mateixa hora”, murmura, sense encara saber com explicar-s’ho.

Altres fronts oberts pel parroquià són el de la plataforma Xnet, de defensa de la llibertat d’expressió i els drets digitals, i l’associació Els Altres Andalusos, que empara i reivindica els trets identitaris dels andalusos en una Catalunya, on l’existència d’un terme despectiu com charnego parla per ella mateixa, “i on, amb la condició de no acceptar la música urbana autòctona, la rumba catalana, a causa del seu aire flamenc, a les festes populars es continua optant per la batucada”. D’aquesta associació neixen els llibres de Luis Catalunya serà impura o no serà i Els altres andalusos.

Però va arribar un moment, fa uns anys, que va arribar la necessitat d’escriure altres coses. “D’anar posant paraules a una sèrie de qüestions que jo portava dins, com si  fos un procés de curació”. Així neix la seva faceta de novel·lista, que arrenca en 2021 amb La vida no regalada, eficaç fresc sobre una Barcelona marginal i repleta de duende dels anys 60 i 70.

Aquesta faceta prossegueix, ara, amb La muerte no desvelada (Roca), que trasllada al lector a una Andalusia de postguerra de silencis profunds, alguns dolorosos; de sols secs i ombres plenes de secrets. De dolor, descobriment i màgia entre ametllers, oliveres i roselles, les essències de les quals són capaces de tallar el plor.

En defensa de la vida contemplativa

Les notes de Lo bueno y lo malo, del seu adorat Ray Heredia, ressonen al Bar: Y en mí, y en mí, y en mí – En mi mundo nuevo, lo voy a olvidar – Las aventuras que he podido vivir – En mí, y en mí. El parroquià liquida el seu tallat, qui sap si pensant en totes aquestes aventures dissidents en les quals s’ha anat endinsant. En tots els avatars que l’han conduït a ser l’home que és, en aquesta Barcelona on “continua havent-hi sectors que pugen al púlpit de les zones privilegiades i s’atreveixen a pontificar sobre la salvació de barris perifèrics on ni tan sols han posat mai un peu”.

Així i tot, confessa que s’estima força Barcelona, enamorat d’aquestes imperfeccions que fan que la urbs sigui “humana i no robòtica”, malgrat que és un amor no correspost. “Tinc la sensació que, d’un temps ençà, ella, i en general Catalunya, no em volen a mi, per això estic plantejant-me tornar a Albuniel, cap a una vida més senzilla, contemplativa. Perquè si no es contempla, no es pot veure, ni escoltar”.

— I tampoc es pot assaborir! Que tenim una oferta gastronòmica exquisida en aquest Bar.

Com a bon andalús, sabedor del doble plaer, culinari i social, del tapeo, Luis Cabrera ho té clar. “Que siguin unes tapetes!”, exclama amb Súmamela bien de Ray Heredia —yo he encontrado el camino el camino que llevará a la felicidad— sonant de fons.