Luz Casal, espurnes d’emoció

A mitjan concert, la cantant gallega es va llançar amb tot —inclosa la seva banda— en No me importa nada. La variada audiència la va portar en sopols. Una estona abans, Luz Casal havia promès que s’obriria en canal. I ho va fer. Gaudir del seu delicat impacte acústic, aquesta veu dolça que sembla parar-se cada dues o tres síl·labes per posar en pausa les notes des del silenci. Va ser una delícia.

Luz Casal desplegà una veu consistent i una etèria gestualitat, assistida per una secció rítmica de nivell, més teclats. Ella ocupava la part central de l’escenari, vestida de rigorós negre, complementat amb elements de color, fet que li conferia una estilitzada teatralitat, gens forçada, a la seva actuació.

En el deure de Casal, consta la insistència a seguir amb aquest rock molt dels vuitanta, que arrossega uns estirabots heavies, ja innecessaris, tot sabent de la ductilitat del conjunt. Unes quantes síncopes d’altres estils li farien bé a la seva veu i a les seves cançons. Quan va presentar els músics, el reconegut i versàtil bateria Tino di Geraldo no va dubtar a recrear-se, des del groove, amb Sex Machine, i Peter Otero, al baix, es va bressolar en un breu i poderós jazz-funk que remetia a Marcus Miller. La nit continuava il·luminant la platea amb Un pedazo de cielo, Te dejé marchar i Negra sombra, entre altres interpretacions.

Quan l’intèrpret passeja pels versos de Piensa en mí, bolero transversal — gènere que es caracteritza per no definir l’opció sexual de la persona enyorada, despitosa, deslluïda o malquerida—, espurnes d’emoció sorgeixen dels llavis de la cantant. Antioxidant davant qualsevol mal de cor. El 1935, Agustín Lara i la seva germana María Teresa van escriure partícules boleristes i inflamades que es desprenen d’un desamor dens i amarg en combustió.

La vocalista ja s’havia deixat anar i va començar a giravoltar amb les síl·labes fins que va arribar Loca, peça de la qual és coautora. Aquesta cançó la defineix, és la cap de la funció de cap a peus. Irradia un feminisme resilient. Els cops de la vida empenyen a la via els somnis trencats. Els seixanta no són els nous trenta. L’edat madura es consolida en els antípodes de la ingenuïtat del passat. No hi ha lloc a la timidesa, la raó és la talaia d’una vida espremuda en la carretera, la malaltia i l’assossec. Uns altres són llibertins, divins i superficials. La resposta l’ofereix ella mateixa quan s’abriva en el bolero esmentat.

En diferents moments, alguns dels presents li lliuraren rams de flors. Després de gairebé dues hores de concert, quan pensàvem que ens quedaríem amb les ganes, en la pantalla de vídeo apareix Luz Casal en una respectuosa versió, que li escau francament bé, de Radio Futura. Els teatrers ambulants de El canto del gallo posen fi a la vetllada i obren la nit a una Diagonal buida.