Lynne Martin: Música que dona color a la vida

“La meva mare va trencar aigües asseguda al piano de paret del bar-restaurant de la meva família, El Faristol, a Altafulla. Era allà, cantant, i vaig arribar jo”. La cantant i compositora d’ascendència escocesa i catalana Lynne Martí riu explicant aquesta anècdota que il·lustra una infantesa impregnada de música. “Vaig créixer en un ambient inspirador, envoltada de músics, artistes, jam sessions, art i cultura”. De fons, els Teskey Brothers arrosseguen les notes de Forever you and me mentre la parroquiana picoteja uns daus de formatge Idiazabal amb una copa de vi negre de Ribera del Duero.

“Un dels músics que freqüentava el bar era el britànic William Topley, cantant de la banda The Blessing. Un estiu li vaig ensenyar les cançons que havia escrit a la meva habitació amb la guitarra, i em va suggerir d’acompanyar-lo al seu estudi a Anglaterra per enregistrar-les”. Així, amb només 16 anys, la Lynne pujava a un avió i creuava la campanya anglesa decidida “a experimentar la meva primera gravació en un estudi”. Desplaça la mirada, en silenci, cap a aquell punt d’inflexió vital. “En una setmana vam gravar dos temes juntament amb el seu guitarrista Luke Lewis. Encara recordo els nervis d’estar a l’estudi donant forma a aquells temes. Allà ja vaig pensar: faré això sempre, quina passada!’”.

Anys després, es va mudar a Barcelona per estudiar filologia anglesa i va fundar Poet In Process. “Amb aquesta banda he tingut els meus millors moments musicals de joventut i experiències increïbles. Vam enregistrar dues maquetes i dos discos: Free Way, que gravàrem a l’estudi Blind Rècords el 2006, i Long time no see, dos anys després”. El projecte va durar una mica més d’una dècada, en la qual la Lynne va compartir escenari amb bandes com Stereophonics o Take That, va creuar l’oceà per actuar a la Canadian Music Week de Toronto, va recórrer les cascades del Niàgara en furgoneta i va arribar a pujar a l’escenari del SXSW d’Austin, a més de girar per tota Europa amb Muse.

“Amb aquella gira vam créixer i ens vam adonar de què era realment el món musical, com funcionava la indústria: una realitat salvatge i grandiosa”, recorda, orgullosa “d’haver continuat fent música sempre, malgrat les dificultats i les misèries que a vegades comporta l’ofici. De no tirar la tovallola, encara que a vegades el resultat és trist. No em guanyo la vida amb la música, però la música em dona color a la vida”.

Quelcom que neix a Berlín

Acabats Poet in Process, l’artista va sentir la necessitat d’aprofundir en un repertori més seu, més íntim, que reflectís amb profunditat els colors i els acords de la seva ànima. “Vaig marxar a Berlín, on vaig actuar per primera vegada en solitari. Allà, de fet, va sorgir l’alter ego Lynne Martin, perquè a la gent local li costava pronunciar Martí”, riu.

A la capital alemanya, alguna cosa en ella es va transformar més enllà del seu nom artístic. Noves cançons van néixer dins d’ella, i amb tot aquest bagatge expressiu va tornar a Barcelona, “buscant on gravar tot el material crear a Berlín”. A Barcelona, va conèixer “la persona clau d’aquesta nova etapa, Miguel Zanón, que va produir el meu primer disc en solitari, Texturas, el 2018, i amb el qual no he deixat de treballar en els quatre següents àlbums enregistrats al meu nom”.

Mentre continuen gravant al seu estudi a casa, treballant “en un projecte a dues veus de temes composts pel Miguel en castellà, que està quedant molt especial”, la cantant acaba de publicar un single a duo amb el també parroquià Carles Estrada, que inclou una versió del Fairy tale of New York de The Pogues, en homenatge al Shane MacGowan, mort recentment.

Una ciutat que potser ja no dona ales

Actualment establerta entre Altafulla i Barcelona, l’artista pensa en aquesta com “aquella ciutat que em va donar ales en la meva joventut”. Assajos en els locals del carrer Pallars, tapes, vi i rialles a cellers “com ara La Bodega d’en Rafel, que reunia la cultura del barri”; parlar de llibres fins a altes hores a Joaquim Costa, gaudir de festes i esdeveniments “al Sidecar, La Paloma o l’Astrolabi”. Recórrer amb bicicleta els seus racons, “places com la de Sant Felip Neri, en les parets de l’església de la qual es pot veure el que queda de la metralla d’una de les bombes de la Guerra Civil, o la del Diamant, i imaginar-me la protagonista de Mercè Rodoreda, Natàlia, en l’època de la República”. Conèixer a “gent interessantíssima i amics per sempre”. Una ciutat per la qual sent una gratitud sincera, profunda, encara que potser ja no pot donar les mateixes ales que abans.

— Què creus que falla?

La cantant arrufa les celles. “Aquest terme tan odiós que ja ressonava a Berlín quan hi vivia: la gentrificació. Deixar de banda allò autòcton i autèntic de la ciutat”. I posa l’accent en el malparat circuit musical, “que és per plorar, perquè hi ha molt pocs bars en els quals els músics semiprofessionals o bandes locals que arrenquen, o simplement projectes musicals de qualitat, puguin tocar si no és pagant una sala caríssima, i després havent d’arrossegar als amics. On van quedar aquests bars musicals en els quals et podies prendre una copa i gaudir d’un directe?”. Acaba el vi i afegeix: “Tampoc s’hi menja bé. Si Vázquez Montalbán aixequés cap, què diria de la Barcelona d’ara?”.

— Probablement vindria a aquest Bar, que aquí ho tenim tot de qualitat. Per si vols prendre un altre vi i acompanyar-lo amb unes tapes, unes racions, un entrepà o un bon menú.

Lynne Martin riu amb tota l’amplitud de la seva mandíbula i mirada, gairebé seguint el ritme d’Oceans of emotions dels Teskey Brothers.

— Doncs una bona ració per compartir estaria força bé—, respon mentre marca el número de Miguel Zanón perquè no es perdi el tapeo imminent.