Macarrons

En èpoques de desorientació política i moral, la parròquia catalana busca racons d’ancoratge a la taula parada. Això s’esdevé encara més en l’esperit barceloní perquè, dins l’ecosistema de pagès, els moments històrics d’incertesa acostumen a passar com una fina llevantada; és a les ciutats, en definitiva, on acabem digerint les convulsions del món. Quan tot s’atansa al caos, resulta normal que la gent de Barcelona vulgui abraçar el record de l’àvia i així commemorar l’única relació humana que imita la dependència emocional entre pares i fills, però sense el seu frenesí espantós de sermons i traumes. Aquest amor sense condicions té un plat estrella que, a banda d’ésser metàfora d’alegria, té l’espantosa virtut d’afartar-te l’estómac i convertir-lo en una futura màquina de ventositats; parlo, of course, dels macarrons, la teca que les darreres eleccions del Barça ha tornat a posar en solfa. 

El meu estimat president Laporta coneix a la perfecció l’ànima malaltissament nostàlgica de la tribu barcelonista i és per això que es va fotografiar remenant una olla de macarrons al Bar Bocata (un indret funest al qual ben aviat dedicarem un article específic). En Jan sap que, al capdavall, quan vols excitar els culers amb un projecte guanyador —més ambiciós encara si pensem en el derrotisme ancestral de la nostra terra— has de matisar-lo amb una mica d’enfarfec i melangia. El nostre líder nacional ha tingut bon ull car, des de fa un cert temps, el veïnat barceloní defuig les esferificacions i les polles en vinagre de la contemporaneïtat per abraçar la nostàlgia del fato casolà. És així com els gastrobars més pretesament cool de la ciutat són una versió tunejada de les antigues fondes de menjar, a les que s’hi posa unes unces d’estètica moderniqui-ancestral-julianacanetesca d’impostat glamur.

Aquesta nostàlgia de la cuina de l’àvia també explica el revival de la manduca d’arrel tradicional a Barcelona; a casa som de l’Estevet, del restaurant l’Havana, de Cal Robert, del Santornemi, del Ponsa i la fonda Gelida, on servidor hala els divendres després d’escriure aquesta vostra Punyalada. Tots aquests indrets tenen el seu respectiu plat de macarrons —el millor, sense dubte, es menja a l’establiment d’en Pepe Cabot—, un dish més satisfactori quan és ordit amb més senzillesa. Els locals de cuina vetusta i disfressa moderna, amb el seu espantós esnobisme i llurs ganes d’ésser retratats a l’Instagram d’Andreu Juanola, trufen aquest plat amb foie, sobrassada, tòfona i un gratinat de parmesà que acostuma a tenir la pretensió artística d’una de les escorregudes coloristes d’en Pollock. Tot això em resulta insofrible, perquè la dignitat de l’àvia és que només s’empolainava els diumenges.

Nosaltres frisem per uns macarrons atàvics perquè en aquest plat (com en tota la nostra cuina paupèrrima) mana el sofregit. En Jubany —l’únic hereu espiritual ver d’en mestre Gaig, al meu immodest entendre— els fot amb ceba de Figueres, pastanaga, fulla de llorer, uns quants alls, tomata a dojo, fot-li carn i una copa de vi ranci, ous batuts i sal-sucre per matisar. Dit això, tot aquell qui vulgui un quelcom més elaborat i amb dosis més altes de civilització, que foti el favor de marxar a Itàlia, cerqui els millors Rigatoni ai carciofi que pugui… i tal dia farà un any. Però això dels nostres macarrons ha d’ésser un plat que afarti, en certa manera bàrbar i unilateral com un referèndum. Ara que experimentaran un cert revival, amb tota la mandanga d’invencions possibles, s’imposa la necessitat de salvar els macarrons de tota metamorfosi xarona. No és qüestió d’ésser conservador, és mostra de patriotisme.

En qualsevol dels casos, aquest retorn al macarronisme implica un viatge a les essències del país i un record per la devoció dels nostres avis. En el cas de Barcelona, el canvi només pot regalar-nos notícies positives, perquè quan mirem enrere —i ens posem al centre de la nostra pròpia història— sempre ens acaben venint a la testa les idees més bones, encara que s’esdevingui per inèrcia. Benvinguts siguin doncs els macarrons, a pesar dels seus corruptors estètics i del gran contingut d’esnobisme futur al qual ens haurem de confrontar radicalment, com si ens hi anés la vida. Perquè nosaltres sempre discutim les coses que semblen supèrflues, però que, ara que els ametllers estan batuts, sabem que són les més fonamentals de totes.