Els maçons prenen el Palau Robert

Els maçons i els seus secrets segueixen causant fascinació i/o temor des que fos presumptament fundada a Londres el 1717, un fet que els historiadors posen en dubte. Envoltada per una sèrie d’estereotips —molts sense cap fonament—, les lògies atrauen la curiositat de molts. I són curiosos els que acudeixen a visitar des de fa algunes setmanes l’exposició Maçons! Una mirada actual a una institució centenària al Palau Robert —fins al 28 d’agost—.

És una mostra que prometia ambició, però que s’ha quedat a mig camí. Previsible als tòpics de sempre, el visitant acaba concloent que els maçons són una elit econòmica, política i intel·lectual, quan en realitat es tracta d’un grup divers que abraça totes professions, classes socials, creences i ideologies. Aquesta és una de les gràcies, que en una mateixa lògia es barregin catedràtics amb treballadors, polítics amb comerciants, i empresaris amb jubilats i aturats. Tots comparteixen principis i la pertinença a un club iniciàtic estès per tot el món. És conegut que el president nord-americà Franklin D. Roosevelt va ser maçó juntament amb 13 inquilins més de la Casa Blanca, però menys conegut és que el seu xofer pertanyia a la mateixa lògia.

El millor de l’exposició és la recreació d’un temple maçònic en què es pot seguir mitjançant una veu en off el procés d’obertura dels treballs d’una lògia. S’hi exposen pocs objectes relacionats amb la maçoneria i la relació de personatges que al llarg de la història han pertangut a la societat secreta és la de sempre: Montesquieu, Oscar Wilde, Churchill, Benjamin Franklin, Goethe, el general Joan Prim i el president Lluís Companys, entre d’altres. Tot i això, el públic pot saber que el recentment desaparegut marit de la reina Isabel II d’Anglaterra, el duc d’Edimburg, va ser maçó fins a la seva mort.

En moltes de les grans fites de la humanitat hi han estat involucrats maçons. Per exemple, va ser un maçó català, el doctor Federico Duran, qui va inventar el sistema per conservar la sang en plena Guerra Civil i poder-la traslladar al front, fet que va permetre salvar la vida a milers de soldats i civils ferits. Va haver de fugir a Manchester al final de la contesa per evitar ser detingut i represaliat pel règim franquista.

El primer reglament del futbol es va redactar el 1863 a la taverna dels maçons de Londres. El Manchester City vesteix de blau perquè a l’origen el club estava sostingut per una lògia i aquest és el color de la maçoneria anglesa. La Coca Cola original va ser inventada per un maçó d’Atlanta i un altre suís va crear la xocolata Toblerone, que no és triangular per casualitat. Un altre maçó canadenc va inventar el bàsquet i un de Nova York va crear el beisbol, el terreny de joc del qual recorda un compàs i una esquadra entrellaçats, que és el símbol més identificatiu de la societat secreta.

Grans noms del rock com Carl Perkins i Phil Collins han estat maçons, com ho és l’històric teclista del grup Yes, Rick Wakeman, molt actiu avui dia a la seva lògia de Chelsea. I el considerat millor baixista de la història, John Entwistle, dels Who, ho va ser també. Fins i tot el Llibre gros de Petete el va crear el maçó i dibuixant espanyol establert a Argentina Manuel García Ferré. També van ser maçons el Charles Ingalls real, patriarca de La casa de la pradera, la seva dona i la seva filla Laura, els llibres de la qual van inspirar la històrica sèrie de televisió.

I així podríem continuar. Contínues referències a la maçoneria es poden trobar al cinema, la literatura, el còmic i als dibuixos animats, com els Simpson i els Picapedra. I si un sap on trobar-los, a Barcelona abunden: a la catedral de Barcelona, ​​a l’antic convent de Sant Agustí, a un hostal de Portaferrissa, a l’edifici d’una antiga cooperativa de la Barceloneta i a la Biblioteca Arús, un centre d’investigació de referència de la societat secreta fundada per un filantrop barceloní que va ser el gran impulsor de la maçoneria a Catalunya al segle XIX. Tots tenen el mèrit d’haver sobreviscut a l’ordre franquista d’eliminar qualsevol símbol maçònic d’edificis públics i cementiris, en el marc de la repressió més furibunda que ha patit la maçoneria al llarg de la seva història.

Tot i que la del Palau Robert és una exposició incompleta, val la pena visitar-la.