‘Madrilona, la ciutat que sí té platja

Fa gairebé un any vaig publicar un llibre, Madrid DF, editat i presentat a Barcelona, en el qual es fa una panoràmica molt personal sobre la situació actual de la ciutat, de la seva emergència com a gran metròpoli i dels reptes que això suposa per a si mateixa, els seus habitants i per al conjunt del país. No és una cosa nova. Fa molts anys que diem que aquest és el segle de les ciutats, però la realitat és una altra. A Occident, la població urbana fa moltes dècades que va superar a la rural i les conseqüències comencen a ser patents en molts aspectes.

Sobretot la tensió que es genera entre les grans ciutats, que es tornen autoreferencials i sociològicament diverses, respecte a la resta dels territoris, que es deprimeixen en una espiral de baixada demogràfica, buidatge, competència exterior i desnaturalització identitària. És una cosa sistèmica: França vota contra París, El Brexit va ser un Anglaterra vs. Londres, l’est d’Alemanya contra Berlín i les ciutats renanes, i a poc a poc pot succeir (si és que no succeeix ja) amb Madrid.

Per això, és en la primera meitat d’aquest “segle de les ciutats” quan les nacions, els estats i els estats-nacionals estan intentant que les seves grans ciutats no s’alienin de les seves responsabilitats envers els altres. Que no siguin el principi i la fi de si mateixes. La mesura de totes les coses. Que no entenguin a la resta del país com un Hinterland hanseàtic, com a colònies interiors o com aquests “fly over states” amb els quals les elits demòcrates de les costes urbanes menyspreaven al món dels rednecks ignorants de l’interior. Perquè aquests es defensaran. Perquè tenen veu i vot i perquè, ara com ara, van guanyant. I, sinó, que li diguin a Trump.

La gran ciutat global del sud d’Europa, i la gran atractora i retenidora de recursos a Espanya no és Madrid sinó “Madrilona”

Les “Tractories” d’Occident tenen rancor perquè el seu món es mor i aquest rancor amenaça d’arrossegar-nos a tots. Per això Madrid DF era un intent de donar-li la volta. D’entendre com Madrid podria convertir-se un sistema socioeconòmic descentralitzat d’uns 10 milions d’habitants que, en una primera instància, fes partícip de les seves sinergies positives a tot allò que ocorre a 250 km a la rodona de la capital. Aconseguir ser el sol que més escalfa i no un forat negre. I, posteriorment, teixir sinergies amb altres àrees metropolitanes en comptes d’alienar-se de la resta del país. Ser, així, una de les seves millors palanques de prosperitat. Ser el millor aparador i el millor client. I ser, una gran ciutat global des de la qual entren recursos econòmics a Espanya, i no des d’on marxen.

La millor crítica a Madrid DF és la de Javier Burón. Persona ben coneguda a Barcelona, ja que va ser el responsable de la política d’habitatge de la ciutat durant els anys d’Ada Colau. I el seu punt fonamental és que en el meu llibre, encara que aposto perquè hi hagi dues ciutats globals, no filava prim. Segons ell, la gran ciutat global del sud d’Europa, i la gran atractora i retenidora de recursos a Espanya no és Madrid sinó “Madrilona”. Té raó.

Madrid DF parla d’això, però hauria valgut la pena dedicar-li un epígraf titulat així, perquè aquesta és el nostre gran avantatge competitiu: sortir al món amb dues ciutats globals molt complementàries entre si. Dues ciutats, permetin-me l’expressió, de puta mare. Ni Gran Bretanya, ni França, ni Itàlia, ni molts altres petits països europeus poden asseure’s a la taula amb dues cartes tan bones. Dues ciutats equilibrades, amb molta esperança i qualitat de vida, modernes, boniques, intel·ligents i complementàries. Uns amb lloc, uns altres amb platja. Dues ciutats que les seves estretes connexions les converteixen en els principals pols d’un mateix sistema. Sistema que necessita redundàncies i opcions variades i diferenciades.

Barcelona necessita millorar. I sobretot, necessita relat i objectius.

Repeteixo, Madrid DF parla d’això, però hauria d’haver estat més evident, tenint en compte que molts ho han interpretat com un al·legat en favor d’una gran ciutat centralista capaç de desbancar definitivament al seu rival. En qualsevol cas, la seva publicació va tenir un fort impacte a Barcelona. I a més d’un li va tocar els nassos. Van sortir articles durs, molt durs i massa precipitats, on quedava clar que els seus autors ni s’havien llegit el llibre, ni tenien intenció de fer-lo. Va haver-hi algú que fins i tot em va acusar en la revista Núvol de ser l’herald de la mentalitat que havia provocat les morts de la DANA de València… En fi, deia Andrés Trapiello que Barcelona ha tret el millor de Madrid i Madrid ha tret el pitjor de Barcelona. No ha de ser fàcil haver de bregar diàriament amb aquesta gentussa, que pensa tant i tan malament.

També a The New Barcelona Post han escrit ni més ni menys que Oriol Estela i Pau Solanilla sobre el tema. Aquests articles, respectuosos però crítics, m’agraden més per molts motius. El primer és perquè els autors que els signen són referents en el món de la governança de les ciutats i és un honor que, encara que no estigui d’acord amb tot el que diuen, aquests dos professionals dediquin el seu temps a parlar del meu treball. També m’agraden perquè estan servint com a contrapunt necessari perquè a Barcelona comencin a pensar sobre quin ha de ser el seu lloc en aquest incert nou món.

De totes formes, i per al·lusions, tinc les meves contrarèpliques, que per descomptat escriuré. Avanço que per a mi desprenen un tuf de “complex de Figo” en les seves crítiques. Una certa coïssor i falta d’originalitat que, per descomptat, no es deu a la falta d’intel·ligència dels seus autors, tot el contrari, sinó, crec jo, als prejudicis clàssics que es té sobre la capital. Són lectures que busquen encebar els biaixos de confirmació de sempre: ja estan els madrilenys, neoliberals i centralistes, creient-se la flor i nata, tan pujats en el seu ego de gran ciutat, sense voler veure els seus problemes que els envolten i ignorant que el seu èxit es deu a estar encebats des de l’Estat.

Però aquí hem vingut a aportar. I els articles d’Estela i Solanilla m’agraden perquè em serviran per a assenyalar els principals punts febles als quals jo crec que s’enfronta un bon relat sobre Barcelona. Punts febles que són molt fàcils d’identificar per als de fora, però molt complicats de veure per als locals. M’encantarà poder debatre públicament amb Pau Solanilla sobre aquest tema i sobre el seu “Barcelona Republic”, perquè no és un mal relat, però es queda coix.

A partir del meu pròxim article, començaré a parlar de la seva ciutat. Diguem que em fa molta gràcia això que un madrileny, amb tota la seva fatxenderia (però des del respecte i l’afecte que li té a un lloc que coneix bé) vingui a parlar-los de Barcelona i dels seus problemes. Tanmateix, pensin una cosa. De tant en tant ve bé, perquè ajuda a pensar i a pensar-se des d’una altra perspectiva. Ho dic per experiència pròpia. Al cap i a la fi, soc d’una ciutat de la qual el seu únic relat intel·ligent i seriós havia estat, fins ara, l’imposat per Pascual Maragall amb el seu “Madrid es va”. Relat que va anar encebant-se al llarg de les dècades amb altres articles i llibres i més articles i més llibres. Des d’aquell de 2001, Madrid és l’única gran ciutat que ha estat pensada, criticada i definida molt més des de fora que des de dins. I poques vegades de manera constructiva i moltes vegades amb unes dosis de bilis completament injustes.

Quan Barcelona s’ha tancat en si mateixa, ha estat i sempre serà un projecte fallit, perquè anar per lliure és complicat

Els meus articles sobre Barcelona, encara que a vegades crítics, seran constructius. Fonamentalment perquè les crítiques han de servir per a ajudar a acceptar els problemes com a pas previ per a ser millor. I Barcelona necessita millorar. I sobretot, necessita relat i objectius.

Un dels punts essencials a millorar és en com la percep des de la resta d’Espanya. Igual que ocorre amb Madrid o amb París o amb Londres, no es tracta d’un problema singular. És un repte sistèmic en la nostra època. I aconseguir que els altres et vegin amb bons ulls no és tasca fàcil quan la història recent és la que és i quan els altres tenen la sensació que una part molt important de la lluentor de la ciutat ha estat a costa de dècades de competició deslleial, des del privilegi i amb la inestimable ajuda de l’Estat. O potser pensen que això només ho senten vostès respecte al puixant Madrid? Ja desenvoluparem això en un futur article.

Aquesta competició/relació virtuosa (Madrilona) és en la qual cal treballar i és la que cal ampliar a altres ciutats i llocs del país

En qualsevol cas, aquesta percepció, que existeix, és una de les coses que cal canviar. Barcelona és l’altra cara d’una moneda on les seves “sincronies” (Félix Riera dixit) poden fer-nos més pròspers i justos; i la seva puixança futura passa irremeiablement per ser un lloc que ens aporti i ens millori a tots. Com soc del Atleti no m’importa dir-ho, el millor que li pot passar al Reial Madrid és que el Barça li fiqui, de tant en tant, una golejada al Bernabéu. Ho gaudim molts. Però a més suposa un revulsiu necessari.

No es pot explicar el Reial Madrid sense parlar del Barça i viceversa, perquè tots dos es necessiten. Tots dos necessiten que l’altre guanyi la lliga de tant en tant, per a després millorar i cobrar-se la revenja. Aquesta competició/relació virtuosa (Madrilona) és en la qual cal treballar i és la que cal ampliar a altres ciutats i llocs del país. D’Espanya. I Barcelona té el potencial i la responsabilitat de teixir, juntament amb Madrid, una xarxa de ciutats i territoris funcionals i equilibrats.

Deia al principi que el repte de la nostra època és aconseguir que les ciutats globals no siguin el principi i la fi de si mateixes. Que no siguin una ciutat estat hanseàtica. Que no siguin Singapur. D’això és del que es tracta perquè, quan Barcelona s’ha tancat en si mateixa, ha estat i sempre serà un projecte fallit, perquè anar per lliure és complicat i allò que percebem els altres, aquells que hem de generar les sincronies i les relacions virtuoses des dels altres llocs, és que se’ns deixa de costat, que, més enllà de la bilis, no hi ha voluntat d’aportar-nos res.

I ser una palanca de prosperitat que aporti i ajudi, estimats lectors, és l’únic punt de partida possible sobre el qual plantejar un projecte i un relat just, il·lusionant i intel·ligent per a ciutats com Madrid o Barcelona.