Maria Mercè Roca juga amb les veus a ‘Marí’

La protagonista de Marí (La Magrana) és una veu perversa que habita en el cap d’una noia, a qui parla, ordena, castra i mina. Maria Mercè Roca (Portbou, 1958), actual degana de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), ha volgut analitzar els jocs de veus que caracteritzen la ficció en la seva última novel·la: “El primer que et preguntes quan escrius és quina veu utilitzaràs”.

Després del seu retorn a la literatura amb Al final t’agradaré (Rosa dels Vents, 2020), publicat després del seu pas per la política i pocs dies abans del confinament, Roca planteja aquesta vegada un narrador en tercera persona que es barreja amb les ordres d’una veu constant i autoritària, permetent escoltar aquest monstre sense filtres al principi, quan la nena acaba de néixer i el seu pitjor malson ja ha ocupat el seu lòbul temporal. Tot això, escoltant molt poc la veu de la jove, Marí, sempre dominada. “Alguns moments no saps qui parla”, sosté Roca.

Marí parla de la salut mental i la incomprensió, l’aïllament, el rebuig i el dolor que genera. Ho fa “de manera molt poètica, sense arribar a ser dramàtica”, remarca la seva autora, a qui li ha agradat situar-se “des d’una distància tendra”. La va començar l’any 2021 i, malgrat que aquestes malalties s’hagin posat en el focus des de la pandèmia, no és el que ha estat determinant en l’escriptura per a Roca: “Fa temps que pensava en aquesta novel·la, en com resoldre el problema que planteja aquest tipus de veu, m’ha costat i no tenia la certesa que acabés de funcionar, però crec que s’entén i és creïble. Ha coincidit que després s’ha parlat molt de salut mental, però és una novel·la i s’ha de llegir com una novel·la”.

De fet, no s’acaba de concretar quina patologia pateix la Marí, que acaba rebent tractament, per la qual cosa l’escriptora passa de puntetes pel vessant mèdic i no ha recopilat una àmplia documentació. “He passat molt per sobre, la medicació que pren no es diu, però sí que m’agrada explicar els efectes secundaris que provoca”, assenyala. “M’agradaria pensar que la veu es pot entendre com aquella que tots sentim i mesura la satisfacció i estima que ens tenim”, afegeix.

El que més pes té a Marí és l’estil, “concentrat i traient el que és superflu, tractant amb naturalitat fins i tot les coses greus”. “La història la vaig construir i després no s’ha mogut. M’he dedicat a reescriure, reescriure i reescriure”, remarca Roca. L’estil més depurat es troba en els mini capítols on s’explica la infància i l’adolescència de la Marí, com si fossin fotografies explicades breument, “podria haver posat més coses, però no feia falta, la Marí ja estava dibuixada”. La trama no és tan important aquesta vegada, en comparació amb altres títols, on els personatges i les relacions que tenen eren centrals, “fets amb el meu estil sempre volgudament planer, però aquí ho és més, el realment important és la manera de dir les coses”. De moment, Roca no està escrivint res més: “Vaig acabar Marí fa molt poc i encara està molt a dins meu”.