Dry Mariscalini

Convenientment explicats a través de codis QR, arreu de l’establiment hi trobem càntirs de disseny exagerat, de còmic; grans quadres desenfadats i estiuencs, alegres, acolorits; d’altres més petits, en blanc i negre, més policíacs i intrigants; pots, bols i tasses de fons blanc i línia acolorida; gossos —és clar, molts gossos—; plats quadrats en forma de quadre emmarcat; escenes quotidianes o de pel·lícula; cartes, copes, ampolles, llums, contrallums, al restaurant Speakeasy; dos impressionants murals a la sala Marie Brizard, un de clarament cubista i l’altre més de vinyeta de còmic; pantalles amb animacions; escultures que donen la benvinguda a l’entrada; i fins i tot uniformes per als cambrers amb dissenys de Mariscal. Tot un homenatge.

També hi trobarem un còctel tematitzat, el còctel Mariscal, amb explicació del procés creatiu inclosa: recerca de colors vius, detalls orgànics elegants, base cítrica mediterrània amb notes verdes locals, amb calidesa i dolçor subtils i un toc de fruita exòtica. Alegria, optimisme i “chispa”. En definitiva: clementina, yuzu, llimona groga, bergamota, licor de bitxo i whisky fumat. Admeto que la combinació té un regust mariscaler innegable.

Javier de las Muelas explica que el costum dels bars, la cultura del bar, és molt “nostra”. Precisa que això vol dir molt espanyola, és a dir, molt seva, i la reclama com a tradició que intenta imitar-se sota el concepte de tardeo, però que ja estava inventada de fa temps. Es van conèixer amb en Mariscal de joves, quan aquest estudiava medicina i acabava d’arribar de València. De las Muelas es remet a l’època del primer Gimlet al Borm, i a la intenció que tenia aleshores d’acostar la cultura del còctel a la joventut de l’època. Mariscal s’hi agafa per remarcar que De las Muelas el va salvar de la vulgaritat en el beure: que va ensenyar aquella generació a beure correctament, que eren “uns hippies drogats” (sic), i que amb ell van aprendre a limitar-se a agafar “el punt”. Avui dia (sic), està tan mal vist drogar-se (sic) com dir que una noia té “uns bons melons” (sic).

De las Muelas es va quedar parat en veure tanta obra guardada al taller d’en Mariscal i va decidir posar-ho tot al seu establiment

El dissenyador del Cobi, que va despertar tants gustos contraposats (el meu aquí no importa), defineix Barcelona com una ciutat de la llibertat. Una ciutat culta i amb molta barreja, on pots pensar com vulguis. Entenc què vol dir quan afirma que la gent pot ser independentista i no passa res, tot i que dit així objectivament no sigui cert, però sí que s’entén la crida a l’esperit llibertari, alliberat, lliure, alliberador que guarda la ciutat malgrat els contextos. El proper president de la Generalitat, afirma, podria ser “un moreno de l’Empordà” (sic).

Pel que fa a l’exposició al Dry (una “catedral” de la cultura del bar), De las Muelas es va quedar parat en veure tanta obra guardada al taller d’en Mariscal i va decidir posar-ho tot al seu establiment. La idea va venir el dia de la presentació de l’exposició Hola Barcelona, l’any passat, de retrats de la fotògrafa Maria Espeus de la Barcelona dels vuitanta. Són obres que ja existien aleshores, tot i que un parell d’elles les ha fetes l’autor durant l’últim any. “Pintar i dibuixar estan molt barrejats”, afirma l’artista, i “últimament estic pintant molt, perquè tinc molt de temps”.

Mariscal fa una reivindicació de la cèl·lula eucariota, que és la mare de tots (digui el que digui la Bíblia, deixa clar), i dels lladregots que ell retrata però que tenen molta més bondat que el Tío Gilito (Oncle Garrepa) de Disney, al qual té una mania especial. Però també es reivindica com un artista cubista, o inspirat en el cubisme i en el pop art, com també reivindica les tècniques ceramistes que són emprades des de fa milers d’anys i que existien ja abans de l’Homo sapiens.

De las Muelas, per la seva banda, reivindica el caràcter quotidià de les escenes i els objectes de Mariscal: plats, escacs, de fet tot el que ara es veu a les botigues dels museus, ell ja ho havia fet abans. I el ritual del Dry s’hi ha adaptat: el famós còctel se serveix amb un càntir i en una safata fets per l’artista. Hom diria que ara entrar al Dry Martini és com posar una màquina del temps cap al 92, però això només vol dir que la marca d’autor continua essent la mateixa de fa trenta anys. Mariscal agradarà o no, però se’l reconeix a primera vista. L’amistat de tota la vida, també.