“Montjuïc s’està fent cada cop més i més cèntric”

Marko Daniel (Aquisgrà, Alemanya, 1964) es va interessar per primer cop per Joan Miró quan estudiava Història de l’Art a la University College de Londres, però va ser amb la tesi doctoral quan va topar de ple amb l’artista català. Escrivia sobre el patrimoni cultural de la Guerra Civil i va venir a Barcelona per fer el treball de camp.

Va passar un temps fins que aquesta curiositat es va intensificar encara més. Treballava a la Tate Modern de Londres i va comissariar una exposició sobre Miró, Joan Miró: The Ladder of Escape, una gran retrospectiva amb més de 150 obres que es va poder veure l’any 2011. Per a Daniel, va suposar una immersió total en la figura del pintor durant quatre anys. I va visitar la Fundació Joan Miró, també va conèixer a la família de l’artista a Mallorca. “Em vaig enamorar totalment. Tant de Miró i de la seva obra com de la fundació”, explica. A principis del 2018, es va convertir en el director, en substitució de Rosa Maria Malet, qui va estar gairebé 40 anys al capdavant de la institució.

— Amb la celebració dels 50 anys, què vol ser la Fundació Miró?

— Estem treballant per ser un museu de llum de dia. La fundació va ser creada per Miró i Sert amb més finestres que un hivernacle. Ja no es construeixen museus d’aquesta manera, almenys durant les últimes dècades. Però, fa 50 anys, era absolutament lògic crear un edifici que estigués estèticament i arquitectònicament obert amb murs transparents, amb l’objectiu de donar la benvinguda a la ciutadania i que l’art de Miró es pogués veure amb llum. Per motius de conservació s’han tancat moltes d’aquestes finestres, amb maons o pladur, i ara les estem obrint. La llum és perillosa i destrueix les obres d’art. Diem això per preservar-les, però els artistes volen la llum. El taller de Miró a Mallorca era del mateix arquitecte i era un espai de llum. Per això, Miró volia recrear aquí aquest ambient.

— Quan vau començar a obrir finestres?

— Des de fa dos o tres anys. És un recordatori: la llum natural és important. Ho fem per deixar-la entrar un altre cop i perquè es vegi millor aquesta transparència i obertura. No només són valors estètics o arquitectònics sinó també socials i polítics. Una finestra fa que, mentre et trobis a dins, et puguis relacionar amb el món de fora. Això ens fa respirar d’una manera més relaxada: fas un bany de natura al mateix temps que també en fas un de cultura. Aquesta juxtaposició ens permet veure que un museu no és una caixa de sabates o un espai tancat, que no està totalment aïllat de la resta del món. L’art pot ser un refugi i un espai de desconnexió, però també permet entrar en reflexions crítiques sobre la nostra relació com a individus amb altres persones, la societat o el món. Sabem que el fet d’estar en aquest edifici, ubicat al parc de Montjuïc i amb vistes de la ciutat, canvia totalment la teva actitud.

— Per què?

— Ara fa set anys que estic aquí, però cada vegada que pujo la rampa de l’entrada tinc una sensació d’elevació. És una rampa molt lleugera, no és ni una pujada, però t’eleva una mica. I, quan arribes a les portes, a través de les diferents capes de finestres, veus directament, abans d’entrar, la ciutat de fons. Cada dia sento que entro en un espai de calma. Hi ha serenitat i, al mateix temps, un bullici efervescent d’idees i creativitat, amb unes possibilitats infinites per crear nous possibles futurs. Una integració de tot el que hi ha a dins la fundació amb tot el que hi ha a fora; darrere nostre, hi ha el parc i, davant, la ciutat. Aquesta relació és molt potent, perquè ens trobem aquí, a Barcelona, per a la ciutadania i per a la gent que ve de fora per conèixer-nos millor. Totes aquestes relacions són molt presents.

— Quines obres cal protegir més del sol?

— Depèn de la seva naturalesa. Un tapís és molt sensible a la llum directa, però una escultura no ho és. Un gravat o una obra sobre paper són molt sensibles, mentre que una pintura a l’oli ho és molt menys. Per tant, per valorar l’obertura de noves finestres, hem de treballar molt també les relacions amb els espais. De cara a l’any que ve, a la primavera, obrirem l’accés al jardí dels xiprers, per continuar amb aquesta integració dels espais a dins i fora, i crear més connexió. Entres a la fundació i pots sortir a veure la ciutat. Hi ha entrades i sortides a tot arreu. És una obertura visual i experiencial.

— Tot això amb la celebració de l’aniversari del vostre primer mig segle de fons. 

— El fet d’arribar als 50 anys només pot significar una cosa: les coses ja no són les mateixes que fa 50 anys. Aquests canvis els estem implementant per ajudar des de la fundació a les necessitats del moment i per treballar per al futur. Sempre pensem que estem aquí per a la gent del demà, no per a la del passat. La transparència i l’obertura són valors que també són molt significatius perquè nosaltres celebrem 50 anys el mateix any que fa 50 anys de la mort de Franco. La nostra vida i la de l’Espanya democràtica coincideixen. Aquest vincle amb la societat és molt important per a nosaltres.

— I ara Miró al Japó.

— Miró hi va anar l’any 1966 per fer una gran exposició retrospectiva a Tòquio i Kioto. Després va tornar perquè li van encarregar un gran projecte per a l’Exposició d’Osaka de 1970, on va fer un mural ceràmic enorme que avui es troba al Museu Nacional d’Art d’Osaka. Aquesta és la connexió física entre Miró i el Japó. Però tot això va començar abans perquè a Miró li interessava molt el pensament asiàtic i el budisme zen. Quan ell va visitar el país va ser perquè tenia una curiositat de gairebé tres dècades. El primer llibre dedicat íntegrament a Joan Miró que es va publicar al món el va escriure un poeta i artista japonès als anys 30. Vists tots aquests contactes entre Miró i Japó, és absolutament sorprenent tenir l’oportunitat de fer l’exposició més gran que s’hagi fet a Tòquio del 1966. Que en tot aquest temps no s’hagi organitzat cap mostra tan important és un miracle. Però també vol dir que hi ha una curiositat enorme per veure l’obra de Miró.

— Abans parlava de Montjuïc i s’acosta el centenari de l’Exposició Internacional de 1929, amb tots els canvis que s’esperen. 

— És una gran oportunitat per a nosaltres. Fira de Barcelona és conseqüència d’aquesta gran exposició i la visió que hi havia fa gairebé 100 anys ja era la d’obrir la ciutat a l’entorn natural. Si agafes el tren des del Maresme o vens del sud, Montjuïc és aquesta roca que veus a l’horitzó. Quan ets aquí i mires com creix Barcelona, no només la ciutat sinó tota l’àrea metropolitana, Montjuïc s’està fent cada cop més i més cèntric. Per a mi, es troba al centre de la ciutat i amb els anys que venen ho veurem cada vegada més. Aquest espai verd d’aquí és una riquesa enorme per a Barcelona, una ciutat que no té tant verd. Montjuïc és el Central Park de Barcelona.

— I sempre diu que no és una muntanya.

— No ho és, fins i tot, no arriba a ser una muntanya geogràficament. És un petit coll, però sobretot és un parc. Tenim moltes instal·lacions esportives, científiques i culturals… La diversitat de l’oferta és molt important, així com la biosfera. Què necessitem? Que la comunicació funcioni molt bé. Els visitants arriben en transport públic i volem que funcioni bé, amb més freqüències, però també que la gent tingui la confiança que es pot arribar en transport públic. Tenim un autobús circular que va de plaça Espanya a tots els equipaments. És el 150, per què no es diu el “Bus cultural de Montjuïc”? Però hi ha altres coses. A la nit, el parc és molt fosc. S’han d’arreglar molts camins i s’han de clarificar. Tothom ha de poder venir amb dignitat, a l’hivern no pot ser que la gent tingui por de sortir a la tarda. Les percepcions són molt potents. Per això, quan es diu muntanya, sembla com si fos una excursió, no ajuda. Aquí no necessites botes ni una tenda. És un pulmó verd que ens fa respirar d’una manera diferent.