La Trementinaire de l’Eixample

La vida està feta de canvis, des que naixem fins que marxem d’aquest món. Uns venen donats i d’altres imposats, però molts dels nostres girs de guió els conduïm nosaltres mateixos. Aquesta és la història d’un d’aquests viratges vitals, una reconversió laboral. La Marta Jordi va passar de guanyar-se la vida al darrere d’una càmera fotogràfica, a fer-ho com és ara, a l’altre costat d’un taulell.

En temps en què el comerç de proximitat, la botiga de barri i el dia a dia dels autònoms tenen tantes amenaces a sobre (compres per internet, impostos, inspeccions…), la Marta ha obert un herbolari a l’Eixample, al número 167 del carrer de Girona, fent xamfrà amb Rosselló. L’ha batejat amb el nom de Les Trementinaires, en record i homenatge a les dones que anaven pels boscos i els prats del Pirineu, que coneixien bé perquè vivien als pobles de la vora, i collien plantes remeieres que després portaven per les viles de tot Catalunya. En sabien les propietats medicinals i les podien prescriure per a guarir mals, ja fos, en contacte amb la pell, com ungüents o cremes, o per prendre.

El nom de l’ofici ve de la trementina, una substància extreta de la resina de pi roig amb la qual es feien pegats per al dolor, els cops i les torçades, o també per a curar picades, úlceres i infeccions. Aquelles dones sabien les dosis necessàries de tot i els efectes en l’organisme de flors, plantes, herbes i olis que la mateixa natura fa. El seu coneixement era tan gran, que moltes d’elles van ser perseguides i, acusades de practicar la bruixeria, fins i tot van ser cremades. L’últim viatge que es coneix d’una trementinaire, tal com expliquen al Museu de les Trementinaires de Tuixent, a la comarca de l’Alt Urgell, el va fer la Sofia d’Ossera, l’any 1982. 

La Marta, un cop va decidir que obriria el seu herbolari a Barcelona, va tenir clar el nom que li posaria. Coneixia la història de les trementinaires i les admirava. Ella s’identifica amb aquestes dones, “venedores ambulants que anaven pels pobles curant la gent”. Ara mateix està fent allò que elles feien, només que tot el que ven li arriba, no ho ha d’anar a collir al bosc.

Al bosc i a la muntanya hi va anar molt de petita, amb els seus pares. S’entretenia recollint fulles i flors i fent àlbums amb allò que trobava. Mirava d’identificar les plantes i s’interessava per saber per què era cada cosa i si es podia menjar. Encara guarda un àlbum de cromos amb els arbres de places i avingudes de la ciutat de Barcelona. Es feia acompanyar pel seu pare o pel seu avi per anar a trobar aquests arbres, per veure’ls en directe. En recorda especialment un: el ginkgo biloba, els extractes del qual ara despatxa al seu herbolari per les seves propietats beneficioses per a la memòria.

El bell art de la fotografia

A deu anys, la seva padrina li va portar de regal una càmera fotogràfica en tornar d’un viatge a les illes Canàries. I amb aquell aparell va començar a omplir carrets d’instantànies que després feia revelar. Havia decidit estudiar Belles Arts, però quan feia segon curs, es va imposar el seu esperit pràctic que la duia a dubtar que pintant quadres pogués viure. I la disciplina artística més semblant amb què sí que veia que podria obrir-se un camí professional va ser la fotografia, i es va inscriure a l’Institut d’Estudis Fotogràfics.

La feina en un laboratori d’imatge li va facilitar la coneixença de fotògrafs i, de contacte en contacte, i trucant a portes, va acabar sent col·laboradora de diferents mitjans de premsa. Però, allò que ella ja ben aviat va preveure que seria el futur de la fotografia, les càmeres digitals —amb l’arribada dels mòbils, sobretot—, ha acabat trepitjant tant la fotografia professional que els encàrrecs d’aquesta feina van començar a disminuir. I la pandèmia va ser, pràcticament, el punt final en el seu camí de la feina com a fotògrafa.

Gràcies a un amic comercial de productes naturals, va saber que en un herbolari del carrer Comtal buscaven algú per treballar-hi. Era l’Agricolia, un comerç obert l’any 1930 que, com tants altres, per la puja del preu del lloguer, va haver de tancar. “Ara és un d’aquests supermercats regentats per pakistanesos. Va passar de vendre salut, a vendre Coca-Cola i patates fregides”, resumeix la Marta.

Només hi va poder treballar uns mesos, prou temps per adonar-se que allò li agradava molt. La seva empatia amb la gent la feia connectar agradablement amb aquell vincle com a dependenta amb la clientela. En realitat, aquella nova ubicació laboral la connectava amb un interès que sempre havia estat latent en ella. Tant, que fa una quinzena d’anys, només per les ganes d’aprendre, va estudiar naturopatia i acupuntura. “Vaig tenir molts problemes per quedar-me embarassada i volia saber si, amb algun tractament natural, després d’haver consultat metges, em podria ajudar”, explica la Marta. I va ser un professor d’acupuntura qui, amb fitoteràpia xinesa, va facilitar que aconseguís ser mare.

Amb una gran empatia com a aliada, dia a dia es va consolidant aquesta trementinaire de l’Eixample

Tot el que ja sabia sobre el poder de les plantes, amb aquella vivència personal encara va elevar més el valor i funció d’aquestes. Dues experiències de feina en diferents herbolaris més, després d’aquell al carrer Comtal, van fer que, en saber que un local molt a la vora de casa seva es llogava, fos capaç d’imaginar en aquell espai comercial la seva pròpia botiga d’herbes i remeis naturals.

Al març farà un any que la va obrir. Una de les primeres comandes que va fer va ser La Mel d’en Pere, pots de mel que el mateix petit productor de Torelló, a Osona, li porta personalment. “Quan ve, m’explica les aventures de les seves abelles”, comenta la Marta. Ella va dissenyar les etiquetes amb el nom de les herbes remeieres de la cinquantena de pots de vidre amb tap de suro que trobem en aquest herbolari. Les herbes a granel són el pal de paller de l’establiment. “El punt fort de la botiga són les herbes i la complementació de vitamines i minerals, i també alguns productes com l’espirulina o la maca”, explica. “També vaig portant coses que els mateixos clients coneixen i em demanen. Si no ho tinc, m’ho faig portar”, diu.

Herbes per dormir i digestives és el que més li demana la gent. També remeis per a quan es té un refredat que, “depenent del punt en què està, pot millorar més amb una herba que amb una altra. Cada etapa té la seva planta recomanada”, precisa. De totes, destaca la farigola, perquè és —afirma— “l’herba tot terreny, amb la qual es poden fer infusions i també sopes”.

Al costat de les més clàssiques —les de tota la vida que, com les dites populars, han funcionat de generació en generació, segles i segles, i continuen tenint sentit, en establiments com el de la Marta—, cada època porta les seves novetats i modes. Ara és el moment de l’ashwagandha, “una planta de l’Índia de la medicina ayurvèdica considerat un adaptògen, perquè regula els nivells de cortisol i, per tant, ajuda a l’equilibri emocional”, detalla.

“M’agrada molt escoltar els clients i també veure com s’interessen ells pel que els hi explico”, comenta. Amb una gran empatia com a aliada, dia a dia es va consolidant aquesta trementinaire de l’Eixample.

Henna per tenyir-se els cabells també en té, perquè ella n’utilitza, “i així —diu—- introdueixo la gent en el món dels tints naturals”. Ja rumia posar en marxa tallers de cosmètica natural, i de fermentats, perquè és una apassionada de la kombutxa. 

També té encensos i espelmes que ambienten, purifiquen i renoven energies, com també -diu- ho fan les herbes. “Més enllà del seu efecte més conegut sobre l’organisme, també tenen la seva energia particular”. Combinant diverses herbes, prepara Els saquets de les trementinaires, per posar en algun lloc de casa o en qualsevol espai precís i deixar que faci efecte. Per exemple, “el llorer, la camamilla i la taronja barrejats van en el saquet de la sort. El de l’amor porta roses, espígol, canyella i maduixera, perquè l’amor vol dolçor”, conclou.