El meu Verdaguer

Hi ha mil maneres d’avaluar un espectacle teatral que ens congregui a la foguera del patrimoni, però la meva —qui sap si la més espontània i elemental— és la capacitat que un text cantat pugui tenir de precipitar-me a la biblioteca per retrobar o descobrir un autor. Doncs ve-t’ho aquí un d’aquests exemples, perquè tot just acabar el monòleg Sum Vermis del Theatermacher Ferran Dordal i l’actor Albert Prat, aprofitant l’horari europeu de la proposta en qüestió, vaig córrer a la biblioteca de l’Ateneu per demanar en préstec exemplars de Flors del Calvari, En defensa pròpia i Al Cel (a la Docta Casa fem les coses com Déu mana, i tots tres llibres són volums curats pel meu estimat Narcís Garolera). Ara ja no caldria dir que aquestes són algunes de les obres mestres del nostre Mossèncinto; o potser sí que caldria, car aquest monòleg xerra, en certa forma, de la distància que hi ha entre el mite de la lletra, fundador de la catalana terra, i la nostra persistent ignorància del seu gènit.

Els impulsors dels Teatres del Farró van prometre que als seus espais —La Gleva i La Fàbrica— s’hi veurien textos d’excel·lència literària i escènica sense gaires concessions a la galeria. Ara ja podem dir que són gent de paraula, com ho demostren aquest repàs biogràfic del nostre poeta nacional i el fet de titular-lo de la forma menys comercial possible, dient-li Sum vermis, en honor al poema homònim que trobem quasi al final de Flors del Calvari. Poca conya amb aquests versos, estimats lectors: “Escombrau mes petjades en l’altura;/ ja no hi faré més nosa, la pobresa/ serà lo meu tresor, serà l’oprobi/ lo meu ergull; les penes ma delícia”. Abandonat pel patró que l’havia cobert d’honors i pasta, difamat com a exorcista sense poder dir missa, exiliat de la seva estimada Barcelona, Verdaguer passa els seus darrers anys defensant-se dels cabrons i flagel·lant-se la carn rotllo Imitatio Christi. Encimbellar algú i després carregar-se’l és cosa molt catalana i això de flagel·lar-nos amb les penes del damnificat acostuma a fer-nos escórrer de goig.

Però anem a pams, que em poso líric. Aquest és un one man show prou ben tramat; Ferran Dordal sap teixir molt bé el pas d’una anècdota que l’uneix al seu actor en relació amb Verdaguer per disparar-nos un recorregut biogràfic que va de la glorificació a l’ocàs del poeta. Sota una aparent lleugeresa, aquí hi ha una bona feina de documentació biogràfica-textual sobre en Jacint i el dramaturg-director té la delicadesa de fer enorgullir l’espectador amb els textos del seu founding father mentre aprofita també per escarnir el cofoisme de la tribu i aquesta curiosa mania d’enaltir figures de les quals no en tenim puta idea. Habitualment, els monòlegs em carden una mandra supina i quan veig un actor que intenta simpatitzar amb l’audiència (més encara, si ve acompanyat d’una guitarreta) se m’imposen les ganes d’incrustar-li ambdós picarols a un interruptor. Però goso dir que l’Albert Prat em sembla el millor actor de la seva quinta i té la delicadesa de dir la nostra llengua com un sant, tot fent el canalla amb aquell aire seu tan despistat que ens enamora.

Mentre sentia l’actor Prat recitar els textos on Verdaguer es protegeix atacant la ignomínia, pensava en com n’hem d’ésser de tòtils per reivindicar la dignitat intel·lectual a través de peces tòpiques (i sens dubte venerables!) com el J’accuse mentre podríem lluir el producte casolà d’En defensa pròpia que, junt amb la literatura de viatges d’en Cinto, és de les coses més bèsties i modernes que s’han escrit mai en llengua catalana. Té certa gràcia que Dordal i Prat se’n surtin del salt mortal de transformar la dignitat bíblica d’en Verdaguer a l’orgull macarra d’aquest crooner en versió roquera que ens explica la mar de bé que l’única obligació moral d’un escriptor només és creure i tenir fer; també que, al seu torn, aquest nostre país té una certa tendència a titllar de sonat qui no s’adapta a la normativa que s’escau. La paraula llisca de conya i hi ajuda un espai auster però diabòlic de Sílvia Delagneau i una il·luminació afinada d’en Marc Salicrú. En Prat s’anirà fent seu el monòleg a base que rodi i espero que giri pel país com si fos una biblioteca mòbil.

Sum Vermis s’estarà al teatre La Fàbrica fins al 4 de gener, i valdria la pena que els conciutadans s’hi precipitessin, ben conscients que —per obra i gràcia de l’horari europeu— quan en surtin hauran de córrer a la biblioteca o llibreria més propera. Jo he tornat a Verdaguer, una vegada més; “A la vida o al cor quelcom li prenen/ les ones que se’n van;/ si no tinc res, les ones que ara vénen, digau-me, ¿què voldran?”