Miquel Alzueta: “Els artistes es trien amb olfacte, no amb estadística”

Hi ha galeries on les obres s’imposen. I n’hi ha d’altres on el primer que s’imposa és la llum. A la seu de Galeria Alzueta davant del Turó Park, la llum entra amb la mateixa intenció que una obra ben col·locada: no és decorativa, és discursiva. Travessa els finestrals, rebota a les parets i ordena l’espai amb una lògica gairebé curatorial. Abans de mirar cap peça, ja s’intueix una manera d’entendre l’art —i també el negoci.

Darrere d’aquesta manera d’ordenar l’espai hi ha Miquel Alzueta (Barcelona, 1956), editor abans que galerista i fundador d’un projecte que ha anat creixent fins a convertir-se en una estructura amb diverses seus —Barcelona, Madrid, París i l’Empordà— i una clara vocació internacional. Avui, amb la seva filla Júlia al capdavant de la direcció artística, la galeria transita cap a una segona generació que no només assegura continuïtat, sinó també transformació. És en aquest equilibri —entre mirada i negoci, entre intuïció i estructura— on molts situen el seu model com un cas d’èxit dins del galerisme contemporani. Una etiqueta que ell aborda amb certa distància.

— No et veig del tot còmode quan dic que sou un model de galeria d’art d’èxit.

— No, no, en absolut. Al contrari, estic encantat que es pugui considerar així. I és cert que som una galeria una mica atípica dins del panorama. Ara ja en segona generació, amb la meva filla liderant els continguts, hem construït un projecte centrat en l’art contemporani, però amb voluntat de ser seriós, transversal i internacional.

— Què vol dir, exactament, una galeria “seriosa, transversal i internacional”?

— Seriosa vol dir rigor en la selecció. Transversal, que no ens encasellem en una sola línia: treballem escultura, pintura, fotografia, artistes molt radicals i d’altres que potser ho són menys. I internacional perquè el mercat ha canviat molt: avui més de la meitat de les peces que venem se’n van fora, als Estats Units, a Àsia, a Europa… El negoci s’ha globalitzat completament.

— Parlaves d’una galeria “atípica”. Encara ho és?

— Suposo que ho era molt més al començament. Vaig crear una galeria molt personal, amb les meves manies, barrejant arquitectura, disseny, pintura… era gairebé una galeria outsider, més underground. Amb els anys això ha evolucionat. Avui som probablement més reconeixibles dins del circuit europeu d’art contemporani, però mantenint aquesta idea de no encasellar-nos del tot.

— Les galeries són un negoci rendible o responen a una altra lògica?

— Són un negoci difícil en el qual guanyar diners és molt complicat, però perdre’n també. Necessites molt de temps, perquè els clients es construeixen amb els anys. I no hi ha barreres d’entrada: qualsevol pot obrir una galeria. Ara bé, la part complicada és que allò duri. Fer que un projecte aguanti 25, 50 o 100 anys és el veritable repte.

— Abans parlaves de trobar artistes. És sort, olfacte o números i estadística?

— Tot és olfacte. No hi ha estadística possible. Un artista que funciona a Alemanya pot no funcionar aquí. Els artistes que tenim, encara que siguin molt diferents entre ells, estan triats pel mateix ull. Responen a una mateixa sensibilitat.

“Si no hi ha alguna cosa que em remogui ràpidament, no hi entro”

— I com és aquest ull? Com és la mirada d’Alzueta?

— El primer que busquem és continuïtat. Que sigui algú que d’aquí dos anys no deixarà la pintura per fer una altra cosa. I després hi ha una cosa molt immediata: si no hi ha alguna cosa que em remogui ràpidament, no hi entro. No és només bellesa, però sí que hi ha d’haver alguna cosa que em connecti.

— L’art ha de ser incòmode?

— M’agrada que a vegades una obra et posi en dubte si podràs conviure amb aquella peça o no. Treballo amb artistes que per a molta gent són difícils, però per a mi no ho són gens. Jo puc tenir en un mateix espai una obra de Rose Wylie, un dibuix de Torné Esquius i una escultura de Jordi Alcaraz, que no tenen res a veure, però hi ha un fil. I aquest fil és el que busco.

“Si trobo una cosa que vull i crec que encaixa amb la galeria, m’és igual si serà fàcil o difícil de vendre. Treballem amb artistes que venen molt i amb d’altres que venen molt poc”

— I com es troben avui aquests artistes?

— Ha canviat molt. Al principi tot era molt local, un artista et portava a un altre. Ara treballem amb artistes de tot el món. Internet, les fires, les biennals… tot això és clau. Però també és més difícil. Hi ha molt més soroll i trobar algú que encaixi de veritat és més complicat que abans. 

— En aquest context, on col·loques el risc?

— No el col·loco en el terreny econòmic, sinó en el gust. En el desig. Si trobo una cosa que vull i crec que encaixa amb la galeria, m’és igual si serà fàcil o difícil de vendre. Treballem amb artistes que venen molt i amb d’altres que venen molt poc. I no passa res.

— Però cal un equilibri, no?

— Sí, i sentit comú. Si només penses en què es vendrà, t’equivoques. I si només penses en el que t’agrada, també. Es tracta de tenir una certa intuïció, però també sentit comú.

— La crisi del 2008 va posar a prova aquest equilibri?

— Va ser molt dura. Just aleshores es va incorporar la meva filla, la Júlia. De cop, el mercat es va parar. I nosaltres vam prendre una decisió molt clara: no canviar res. Teníem una línia, teníem uns artistes, i vam dir “aguantem fins on puguem”.

— I fins on vau poder aguantar?

— Gairebé tres anys. Vam continuar programant, mantenint l’estructura, tot i que econòmicament anava malament. I just quan estàvem arribant al límit, el mercat va remuntar. Però no vam fer cap gir estratègic, no vam canviar ni la ubicació ni el tipus d’artistes, ni la nostra proposta. Vam seguir.

— Quin paper juguen avui les fires en el model de negoci d’una galeria d’art?

— Són imprescindibles, però han canviat molt. Abans eren una part clau de la facturació. Sense fires no hauríem pogut viure, però avui això ja no és així.

“Sense fires no es pot viure, però de les fires tampoc es viu”

— En quin sentit?

— Avui vas a una fira i, com a molt, empates. No hi guanyes diners. Els costos són molt alts —et pots gastar 50.000, 60.000 o 70.000 euros fàcilment— i amb els preus que treballem és molt difícil recuperar-ho.

— Llavors, per què continuar-hi anant?

— Perquè et dona visibilitat i confiança. La gent veu l’obra en directe, identifica l’artista, i després, quan la torna a veure a internet o a través d’un advisor, és molt més fàcil que compri. Sense fires no es pot viure, però de les fires tampoc es viu.

“L’art és físic. No som una aplicació. Nosaltres som, en certa manera, artesans dels quadres i dels marcs”

— On es ven avui l’art, doncs?

— Cada vegada més, fora de la galeria física: fires, plataformes online, art advisors, decoradors… tot això pesa molt. Però nosaltres continuem apostant per l’espai físic, per la galeria presencial, i més d’una. 

— En un moment tan digital?

— Sí, perquè l’art és físic. No som una aplicació. Nosaltres som, en certa manera, artesans dels quadres i dels marcs. És veritat que hi va haver una revolució tecnològica —cap al 2016, 2017— i nosaltres vam fer aquest salt. I això ens va ajudar molt, sobretot amb la covid-19. Però el centre continua sent l’obra i l’espai.

— Com veus el moment actual del galerisme a Barcelona?

— Estem en un canvi de generació molt clar. Jo em vaig retirar fa cinc anys perquè crec que ara és el moment d’aquells que tenen 30 anys, no dels que en tenim 70. Això està passant a tot arreu: a Madrid, a Barcelona… els grans noms de la meva generació desapareixen o fan un pas al costat. És natural.

— Aquest relleu també implica un canvi de model?

— Sí, perquè apareixen galeries amb plantejaments nous, i això requereix també un col·leccionisme nou. I aquí és on Barcelona té un problema.

— Quin?

— Que no hem aconseguit crear un gran gruix de col·leccionistes constants. El mercat existeix i funciona, però no és prou sòlid. A Madrid, per exemple, això passa menys. I als Estats Units, encara menys.

“Si els joves tenen problemes per viure, com vols que es gastin 3.000 euros en un quadre?”

— Com fer emergir aquest col·leccionisme jove?

— És molt difícil. Si els joves tenen problemes per viure, com vols que es gastin 3.000 euros en un quadre? Abans hi havia col·leccionisme jove. Ara és molt més complicat.

— És una qüestió de preu o de context?

— De context. Hem fet un món més difícil pels joves del que vam rebre nosaltres. Abans era més fàcil començar, estalviar, comprar. Ara tot és més car i més inestable.

— Això també afecta la galeria?

— Sí, perquè nosaltres mateixos hem anat apujant preus amb els artistes, però hem perdut el tram més baix del mercat. I aquest era el punt d’entrada per a nous col·leccionistes. Ara l’hem de reconstruir, però no és fàcil.

“Si compres bé, amb criteri, no perdràs diners. Però no has de comprar pensant que multiplicaràs el valor. Això és un error. Has de comprar perquè t’agrada”

— Quan algú compra, detectes si ho fa per inversió o per convicció?

— Jo sempre dic una cosa una mica sarcàstica: si fos una bona inversió, m’ho quedaria jo. (riu) És evident que hi ha artistes que es revaloritzen, però això passa molt poques vegades. Normalment és per convicció.

— Sí, però darrere hi ha un mercat, hi ha uns números que han de sortir…

 — Si compres bé, amb criteri, no perdràs diners. Però no has de comprar pensant que multiplicaràs el valor. Això és un error. Has de comprar perquè t’agrada, perquè conviuràs amb aquella obra.

—  Recordes el primer artista pel qual vas apostar?

— La Regina Giménez. 

— I un dels últims?

— Un artista que es diu Claas Ennefold.

Qüestionari 

— Una fira d’art contemporani?

— Frieze.

— Un artista emergent que hauríem de conèixer?

— Et diré un que no sigui meu: el Miguel Marina.

— I un que sí que tinguis a la galeria?

— El Bruno Ollé.

— Una obra que t’agradaria tenir a casa?

— Un quadre petit de Picasso que està a la col·lecció permanent del Guggenheim de Nova York.

— Una exposició que recomanis?

— La de Rose Wylie a Londres.

— Una lliçó que has après del món de l’art?

— Que la humilitat és un valor perdurable.