Miquel Barceló: l’home de fang

Un ple absolut a l’auditori de La Pedrera per a escoltar Miquel Barceló en la seva conversa amb Vicenç Altaió, previ passi del documental de Josep M. Civit Barceló, traços de fang, tot plegat amb el pretext de l’exposició sobre l’artista que aquests mesos acull l’edifici (també de pedra fonedissa) d’Antoni Gaudí. L’autor del documental ens adverteix que el fang és a tot arreu, inclòs el so, ja que els instruments que s’hi senten quan no hi ha veu humana són percussions i vents elaborats amb fang. Tot el documental és de fang, com Barceló és de fang, ens recordarà després Altaió. L’estada a Mali durant la seva joventut porta l’artista a desenvolupar una relació especial amb el fang, amb la palla, amb els excrements i l’argila i els pigments, que porten el Neolític fins al segle XXI i les coves d’Altamira fins al taller de Vilafranca de Bonany.

Barceló diu ladrillo, i això al Principat ens sona malament atesa sobretot l’existència d’un nom  amb connotacions tan baleàriques com maó. Però sí, el ladrillo com a retrat de personatges i  monstres i com a base per a fer tòtems, roses, desconsols. Durant el documental Barceló dialoga amb Dolors Miquel sobre les obres exposades a La Pedrera, començant per l’immens crani de mico amb rodes que es troba al vestíbul, i que segons l’artista va servir d’inspiració per als artesans de Mali per a fer peces per als turistes. O l’autorretrat esfèric, ple de punxes de pèl i de forats i bonys, amb l’escena explicada pel mateix artista donant-se cops de puny a la cara de fang. O la referència a la performance Pasodoble, amb Josef Nadj, la popular i impactant escena on penetren dins del fang i es fan figures de fang l’un i l’altre. No es tracta d’enumerar aquí totes les peces que apareixen a l’exposició, però sí esmentar com Barceló descobreix en directe que els pots fosos que havien de representar la seva família, travessats per una mena de llengua vermella, són objectes travessats de fet pel penis del seu pare. O la seva relació amb la capella de la catedral de Palma, convivint amb les intervencions de Gaudí, actualitzant de fet la filosofia estètica de Gaudí com si un fil invisible el transformés en el seu deixeble predilecte o en la seva reencarnació. I això, avui, a La Pedrera.

La ceràmica feminitza l’escultura, assevera després Altaió, associant la masculinitat més a metalls i ferros. També Barceló feminitza els ganivets, fent servir també la paraula ganiveta, perquè en aquesta llengua tan surrealista que tenim els objectes poden tenir gènere i tot és així d’arbitrari. Segons Altaió, Barceló és un foll salvatge que decideix, en ple moviment nihilista on els artistes dels anys 70-80 asseguraven que la pintura havia mort, que farà pintura i que no té cap sentit dir que la perspectiva també ha mort: “com es pot superar la perspectiva?”, es pregunta, davant dels riures de l’auditori. Per Barceló la postmodernitat va servir per poder tornar a repartir les cartes, però no per a enterrar res. De nou, tot pot ressuscitar.

La terra esculpida seria la forma total de pintura perquè no necessita paret, ni tan sols edifici, per aguantar-se sola

Altaió lliga l’artista amb les avantguardes fent servir l’argument de la terra: Miró posava els peus a terra i la mirada al cel, Dalí feia que dels peus a terra en sorgissin arrels fortes, Tàpies era un retorn a la terra feta matèria i Barceló seria la continuació d’aquesta devoció sòlida i flonja i alhora plena d’identitat. Segons l’artista, no veu gaire diferència entre la pintura i la ceràmica o l’escultura: la terra esculpida seria la forma total de pintura perquè no necessita paret, ni tan sols edifici, per aguantar-se sola. De la mateixa manera, quan hi ha quelcom que no pot expressar pintant o esculpint intenta escriure-ho (que seria el contrari del que em succeeix a mi) i Altaió considera que aquests escrits haurien de sortir a la llum.

L’exposició és una meravella i no va de “ceràmiques”, sinó de terra, d’un home fet fang com Déu representa que va esculpir l’home. I marxes pensant que, per molt que encara no se sàpiga res sobre la façana de la Glòria, el temple de Gaudí no podria tenir un millor continuador davant de tants il·lusos enterradors.