“La Casa degli Italiani és casa vostra”

Mirko Scaletti és el president de la Casa degli Italiani, una entitat històrica de la ciutat —amb 160 anys de presència a Barcelona— que aviat es constituirà en fundació.

Des del seu espectacular palauet del Passatge Méndez Vigo, hi despleguen activitats centrades en la difusió de la cultura italiana, la promoció de l’intercanvi entre Barcelona i Itàlia, i exerceix de “club social” per als italians residents. Scaletti, també director del West Cluster de Panasonic, en destaca tant la vessant empresarial com la social i cultural, i no perd ocasió per subratllar la proximitat entre ambdues cultures. Amb gairebé dos segles a la ciutat, l’entitat té arguments sòlids per afirmar-ho.

— Qui sou i què feu a Barcelona?

— És una molt bona pregunta. Som l’herència d’un grup d’italians que, fa gairebé 160 anys, van arribar a Barcelona. En aquell moment, l’Estat italià va impulsar unes estructures anomenades societats de “mutuo soccorso”, que comptaven amb suport estatal i oferien assistència als italians emigrats. Estem parlant de finals del segle XIX. A començaments del segle XX, Catalunya tenia un teixit industrial molt potent, cosa que en va facilitar l’arrelament. Si ho mirem amb perspectiva, exemples com Hispano Olivetti o Pirelli i Fiat amb Seat en són els més visibles, ja que vam venir des d’Itàlia per ajudar a desenvolupar la indústria.

— Però als inicis, no va ser sobretot el tèxtil?

— Sí, sens dubte. Itàlia va influir molt en la indústria tèxtil catalana del segle XX, que es va beneficiar de les importacions de filats i teixits vinguts del bel paese, complementant la seva pròpia producció, especialment en els sectors del cotó i la llana. L’automoció va ser la part més visible ja cap a mitjan segle passat. Però a principis del XX, la indústria tèxtil ja era molt forta, i hi havia molts italians treballant aquí. Després van arribar els bancs; el Banco de Roma va ser un dels primers bancs italians a establir-se a Catalunya, i més endavant es va consolidar tota la vessant industrial. També hi va haver una gran influència i intercanvi en el sector farmacèutic. Moltes indústries italianes tenen una relació molt estreta amb el teixit català. I així va començar la nostra història.

— Tinc entès que ja llavors era inusual crear una seu d’aquest tipus en una ciutat que no fos capital d’Estat.

— Exactament. Però crec que, en aquest cas, les relacions anaven més enllà de la condició de capital. La relació amb Espanya en general ha estat molt bona, però la sintonia amb Catalunya era encara més gran, especialment en l’àmbit industrial.

— Llavors, els primers impulsors venien sobretot del nord d’Itàlia?

— La majoria, sí. Parlem del teixit industrial de Torí, de les fàbriques del nord. Després, amb l’acord amb SEAT, van arribar molts professionals per ajudar a desenvolupar models més competitius. És una mentalitat més del nord, igual que a Catalunya es percep una certa diferència respecte al sud de l’Estat.

— Aquí a Catalunya hi ha una sensació de gran proximitat amb la cultura italiana. Com de cosins germans.

— Totalment. Per la manera de pensar, d’actuar, fins i tot de fer negocis. Catalunya té sortida al mar, ports… Ha estat sempre més accessible. També hi va haver una connexió ferroviària important amb Itàlia, molt abans que amb altres regions del sud.

— I ara? Qui sou avui? Com heu evolucionat?

— Fonamentalment, vam passar de ser una societat de mutuo soccorso a una associació. Avui dia som totalment independents: no depenem de l’Estat, generem els nostres propis recursos, tot ho fem nosaltres i els nostres socis.

— Sou una de les primeres comunitats estrangeres amb presència estable a Barcelona?

— És molt curiós que ens establíssim tan aviat. Crec que la nostra fortalesa ve d’aquí. La relació industrial va atreure persones amb un cert nivell, i això també va generar cultura. Fins i tot els primers hotels, alguns de luxe, de Barcelona van ser fundats per famílies italianes. Avui ja no queden molts hotels italians, però la cultura de l’hotel de luxe —com pot ser el Majestic— té arrels italianes. No només vam portar mà d’obra: també vam aportar models de negoci.

—I quina funció té avui el palauet?

— Vam començar en una altra seu, però molt aviat ens vam traslladar aquí. La nostra funció principal és promoure la cultura italiana. No som competència de l’Institut Italià de Cultura; cadascú té la seva missió. Nosaltres volem ser la casa de tots els italians. Però no hi ha barreres: qualsevol persona interessada en la cultura italiana pot venir.

— Per a quin tipus d’activitats?

— Esdeveniments culturals, presentacions, reunions, contactes empresarials… Promovem la cultura italiana sense envair terrenys més propis de la Cambra de Comerç o del Consolat. El nostre avantatge és precisament la independència, que ens permet decidir amb llibertat què volem fer: exposicions, mostres, activitats…

“No hi ha barreres: qualsevol persona interessada en la cultura italiana pot venir”

— I aquesta funció cultural i social es convertirà en fundació?

— Sí, és el nostre projecte de futur. Mantindrem la part associativa, però evolucionant cap a una nova figura jurídica. Per què? Perquè una fundació ens obre noves portes. Si volem impulsar la cultura, la part social, també hem de posicionar-nos adequadament dins l’ecosistema institucional. Ser fundació ens donarà més força, més credibilitat i més visibilitat.

— I un caràcter més afí a l’entorn català.

— Exactament. Una de les àrees que volem potenciar —i que com a associació no ens ha estat fàcil— és l’assistencial. Volem ajudar, no només a curt termini el ciutadà italià que arriba, sinó també als altres. I per això necessitem fer el pas cap a fundació: per estar millor connectats amb les administracions i les entitats del país.

— Massa burocràcia?

— Bé, com a tot arreu. Però sí que hem notat una millora en els darrers anys. La relació amb l’administració pública és avui més fluida, més atenta. Espero que continuï així, fins i tot amb els canvis polítics.

“Si volem impulsar la cultura, la part social, també hem de posicionar-nos adequadament dins l’ecosistema institucional”

— Per què he de venir a la Casa degli Italiani?

— No m’agrada “vendre” el que fem, és més aviat una relació d’afecte. D’amor. No es tracta només de l’esdeveniment concret. Per exemple, al juliol farem un dels nostres aperitius d’estiu, que ens agrada molt. Però el més important és la part social: integrar-se, compartir, descobrir. Si ets italià, tornar una mica a casa. Si no ho ets, però t’atrau la nostra cultura, descobrir-la des de dins. Aquesta és la casa d’Itàlia i casa vostra.

— El públic és més aviat particular o empresarial?

— És per a tothom. No posem barreres. Com et deia, volem que la gent se senti com a casa.

— 160 anys donen per a moltes històries.

— Te’n contaré un parell. Una va ser la visita de Rita Levi-Montalcini, que va ser molt important per a nosaltres. Un altre moment molt bonic va ser el pas de Pavarotti l’any 90, quan actuava al Liceu. Va signar el nostre llibre d’honor. Fins i tot el rei Vittorio Emanuele III hi va venir en persona; i ens va atorgar el “Diploma di Benemerenza di primo grado” i la medalla d’or, que conservem al nostre vast arxiu. I darrerament, com que ens agraden molt els esports, destacaria l’aperitiu que vam organitzar fa uns anys durant el Mundial de waterpolo i la visita del “Sette bello”. Mai havia vist tanta gent al passatge. Va ser magnífic, com segurament ho va ser el 82 quan Itàlia va guanyar el Mundial.

— També aposteu fort per la gastronomia.

— Sí, estem condicionant un espai dedicat a això. La cuina és una part essencial de la cultura italiana. Hi ha molts restaurants italians, sí, però volem anar més enllà: posicionar la cuina com a cultura. Entendre el perquè dels ingredients, de les receptes. Oferir classes, masterclasses, o simplement gaudir dels nostres esdeveniments gastronòmics.

— I ara busqueu més presència en el teixit social barceloní.

— Sí, aquest és un canvi important. Durant anys vam viure una mica com aquest passatge: en ple Eixample, però una mica amagats. Ara ha arribat el moment d’obrir-nos. Som a Barcelona, què més es pot demanar? Volem integrar-nos més. Perquè la dimensió social també implica trobar companys de viatge. Es poden aconseguir coses més grans si no es fan en solitari. Donar-nos a conèixer, però també descobrir els altres. És un pas fonamental, tant per a l’associació com per a la futura fundació.

— I com compagines tot això amb la teva activitat a Panasonic?

— M’ocupo de França, Bèlgica, Holanda, Espanya, Portugal… Estic força repartit. La Casa degli Italiani és una activitat totalment voluntària. Tots els que formem el consell tenim la nostra vida professional, que equilibrem amb la personal. També formo part del CEJE, el Cercle Empresarial Japó-Espanya. I, si tinc una mica de temps, m’escapo a pescar.