Mixtur, l’art de l’experimentació

Oliver Rappoport i Oriol Saladrigues, els directors del Festival Mixtur -Premi Ciutat de Barcelona 2017-, posen èmfasi en l’experimentació, una de les característiques fonamentals de les propostes allà reunides a través la denominació “música d’investigació” (en lloc de la més habitual al·lusió temporal, “música contemporània”, que podria referir qualsevol tipus de composició coetània). Creació i investigació constitueixen l’eix entorn del qual giren les diverses activitats, moltes d’índole pedagògica: masterclasses, tutories personalitzades amb joves creadors i concerts protagonitzats per alguns dels conjunts més avançats en investigació musical, que a més estrenen obres dels alumnes. Joves creadors que estan cridats a protagonitzar en els pròxims lustres l’avantguarda artística. Es tracta d’un marc ampli, per tant, que dóna cabuda a expressions artístiques de signe divers, fins i tot si primordialment -la majoria- incumbeixen al fenomen sonor.

Una de les qüestions que el Festival Mixtur convida a revisar és la definició mateixa del que és -o no- susceptible de ser estèticament apreciat com a creació artística, mereixedora d’atenció i reflexió. La noció de música -inequívocament associada a una melodia- va entrar en crisi fa més de 100 anys. Des d’aleshores, s’han succeït tant propostes per restaurar-la neoclàssicament com seguidors d’aquells primers a experimentar la crisi, visionaris que van desafiar l’harmonia tradicional (Schönberg, Berg, Webern o, des de la revolució electrònica, fent servir el suport de l’electrònica, creadors com Stockhausen o Xenakis). En qualsevol cas, més que avivar un debat que pot sonar a pretèrit, els artistes del Mixtur se saben instal·lats en la necessitat perpètua de redefinir i crear sentit. Per això incorporen els elements més dispars: instruments clàssics emprats de formes noves, o objectes aliens a la tradició per percudir-los i obtenir-ne sons fins i tot “bells”. El fet musical es gesta d’una manera absolutament premeditada, però també -en altres ocasions- predisposant l’intèrpret al free play, al lliure joc de la improvisació, en què els nens demostren ser mestres.

Pot semblar que no hi ha regles ni referents clàssics en els arravataments d’un Fred Frith o els sons misteriosos que extreu Ricardo Descalzo del seu piano preparat; en la inquietant versatilitat del saxo baríton de Frasquier o en les insòlites situacions que recreen els percussionistes de Frames. I tanmateix, malgrat les moltes diferències existents, en tots ells és comuna la voluntat d’explorar -colonitzar temporalment el desconegut- fins i tot arriscant-se al disbarat. Ja Immanuel Kant, paradigma de la modernitat més conservadora a ulls de molts, va escriure en la seva joventut com de profitós resultava apartar-se de la “calçada real”. Lluny del camí habitual -el preestablert com a veritable o vàlid- sens dubte un pot equivocar-se, però fins i tot així “s’haurà prestat més servei a la recerca”. Fred Frith ha valorat aquest mateix art d’arriscar-se, en el genuí acte de creació: “If you finish a creative process with the idea that you started, you failed”.