El món s’acaba a la Loop Fair

L’Almanac és un hotel de luxe temperat, patró negocis i congressos, recepció de reflexos foscos, parets estil persiana vertical i terra estil pas zebra uniforme. No sembla, ni de bon tros, un hotel que hagi d’acollir una exposició d’art que ocupi fins a tres plantes de les seves habitacions i que ja faci més de sis edicions que acull la fira Loop. Com ja se sap, el festival encara durarà fins al dia 22, però la fira, ubicada a l’hotel, ha durat només tres dies i és una veritable joia enmig de la minsa i de vegades repetitiva oferta d’art contemporani a Barcelona. Sota la direcció artística de Filipa Ramos, l’edició d’enguany es reparteix entre Fair, Festival i Symposium i el seu fil conductor son els “Miratges”, i concretament proposa una reflexió sobre el cinema d’artistes contemporani.

La fira en si és un passadís interminable d’impactes: durant el recorregut de tres plantes senceres assistim a un laboratori de la inquietud global, veritables cambres d’urgència poètica, una mena d’okupació artística en uns espais normalment reservats per gent de negocis o parelles furtives. Ara les portes no tanquen cap intimitat, sinó que romanen obertes a mons diferents com si fossin altres dimensions en un llarg conte de fades. Tots aquests mons artístics vibren amb un mateix diagnòstic: alguna cosa, al planeta i a la societat mateixa, s’està trencant.

Costa molt de resumir tota l’oferta que s’exposa entre llits ben fets, mobiliari efímer i copes de cava encara per omplir: a l’habitació 304, l’obra d’Anna Moreno, Rondalla 99 (galeria House of Chappaz), narra un Delta de l’Ebre on el canvi climàtic retrata una pèrdua que ja ha començat: bellesa que no consola, memòria que s’esberla. A fora, el passadís és ple d’un murmuri del degoteig de visitants que intenta parlar en veu baixa, i ve de gust penjar un “Do not disturb” indisponible. Més enllà, Zhang Xu Zhan (Project Fulfill Art Space) filma uns tèrmits gegantins àvids de cables perquè s’ha acabat la fusta dels boscos. De nou aquí la natura, abans infinita, ara trontolla.

Tot a la LOOP vibra amb aquesta sensació d’alerta transversal; no hi ha cap galeria que no exhibeixi, d’una manera o altra, un món que tremola com una fulla

La temperatura política puja d’habitació en habitació. A Rebels, la peça de Gabriela Golder (Galería Rolf Art) els treballadors expulsats d’una fàbrica recreen la litografia La Internacional del 1935, amb hiperrealisme irreal de moviment fluid i actualitzat, present, en alta definició. En la mateixa línia, Glenda León (galeria SENDA) evoca una IA incapaç d’obeir les ordres de l’artista i oferint com a resultat un sacseig d’imatges cap a banda i banda prou il·lustratiu per si mateix.

L’indigenisme troba la seva bandera a Somni d’obsidiana (galeria Proyectos Ultravioleta) d’Edgar Calel o a Terra retrunyent de l’artista queer Elyla (galeria Barbara Thumm), on el volcà és l’epicentre on la natura reivindica l’imprevist, el diferent, el rebel. Nelson Bourrec Carter, amb el seu Teen spirits (Galeria Alain Gutharc) ens porta a un escenari d’adolescents mig queer mig racialitzats que fan una mena de ritual coral, i ens evoca l’adolescència del mateix autor (així com les bandes sonores de les pel·lícules dirigides a aquest públic).

Com que és impossible recórrer i descriure totes les habitacions, m’aturo a la 211. Galeria FUGA, ¿Se puede deletrear la hoja?, de la veneçolana Valentina Alvarado Matos. Aquesta artista explica la seva diàspora en una estança durant tres mesos al Matadero de Madrid, on va poder visitar sovint l’arxiu del Real Jardín Botánico. El resultat és allò que va veure dins i fora de l’arxiu, filmat en 16mm (un format que s’agraeix entre tanta digitalitat) i una demostració que, en efecte, una fulla es pot deletrejar si es fa amb llenguatge poètic: ritme obsessiu, repetició de síl·labes, lectura del palmell de la mà com qui llegeix precisament el palmell d’una fulla. La visió estranyada dels europeus davant les fulles tropicals, llegir, tornar a aprendre a llegir.

“El pètal s’acosta a la càmera com un braç diminut que intenta saludar”. Un petit tall a la punta del dit, que sagna com per fer bonic. Un to de veu xiuxiuejant, quasi ASMR, que repeteix “rama, planta, mata, bicho, tierra, árbol, mata, planta, bicho, monte, hoja, tierra, árbol”. La mà, ja entre les parets de l’arxiu, apareix coberta d’un guant mentre passa les pàgines de biologia profilàctica. La fulla pampallugueja, i l’habitació també ho fa al seu ritme. Una preciosa i íntima reflexió sobre natura i llenguatge.

Tot a la LOOP vibra amb aquesta sensació d’alerta transversal. No hi ha cap galeria que no exhibeixi, d’una manera o altra, un món que tremola com una fulla. Quan surto finalment al carrer, la recepció de l’hotel sembla molt més poètica que quan hi he entrat, i el soroll de la Gran Via em sembla excessivament material, frívol, provincià. La LOOP deixa sempre aquest efecte secundari: t’has passat dues hores dins de mons que s’estan desfent, i de sobte Barcelona fa olor de normalitat. La ciutat fa la seva amb tota la força, sí, però el problema és que ja ni tan sols la platja sota les llambordes sembla un lloc segur.