Neurodivergents a taula

Quan es parla d’inclusió en gastronomia, la imaginació sol quedar-se en allò bàsic: rampes a l’entrada, menús sense gluten, opcions veganes. Tot bé, tot necessari. Però hi ha altres realitats que continuen sent invisibles, tot i que estiguin —literalment— assegudes a taula. Parlem de persones neurodivergents: que no mengen igual, no trien igual, no toleren els mateixos sorolls, llums o textures. No busquen tractes especials. Només volen poder gaudir, sense haver de donar explicacions.

A Barcelona, alguns restaurants han començat a obrir els ulls. No per tendència, ni per postureig, sinó per una cosa molt més revolucionària: l’empatia. Un gest que pot semblar petit —com una carta adaptada per a persones amb autisme— pot canviar tota l’experiència. Parlem de menús amb frases senzilles, pictogrames, indicacions sobre temperatures o sabors intensos. No es tracta de reduir. Es tracta de traduir. De dir: et veig, t’entenc, aquí també hi ha lloc per a tu.

I no només va de restaurants. El Grand Hyatt Barcelona fa més d’un any que col·labora amb l’Autism Friendly Club per repensar la manera com acullen. Han format tot l’equip, han revisat protocols interns, han redissenyat la senyalètica i adaptat les cartes dels restaurants amb l’ajuda de qui realment entén aquestes necessitats. L’objectiu és clar: que sortir a dinar no sigui una cursa d’obstacles. Que no faci por. Que no esgoti.

No estem parlant d’espais especials; estem parlant d’espais normals que han deixat d’excloure

També cal parlar del xef Jordi Esteve i el seu restaurant Nectari, on l’alta cuina s’ha aliat amb el sentit comú. Les cartes estan adaptades, el llenguatge és clar, els símbols pensats per a qui els necessita. La Font de Prades, al Poble Espanyol —amb més de mig segle d’història—, també ha fet el pas. El mateix amb el grup Saona, que ha convertit la senzillesa en una bandera d’hospitalitat. I compte: no estem parlant d’espais especials; estem parlant d’espais normals que han deixat d’excloure.

Ara bé, si hi ha un enemic que encara campa lliurement per massa menjadors, aquest és el soroll. Per a qui escolta el món en Dolby Surround sense haver-ho demanat, un àpat qualsevol pot convertir-se en un malson sensorial: plats que xoquen, música massa alta, cambrers que criden com si el volum fos energia. En lloc de gaudi, sobresalt. En lloc de sobretaula, fugida. Per sort, llocs com Akihabar ja han començat a prendre mesures: menys estímuls agressius, més ambients amables. Això també és inclusió.

Potser —sense saber-ho— les cuines professionals fa temps que són refugis sense etiqueta.

I després hi ha les textures. Aquest territori incomprès on molts cervells neurotípics es perden. Perquè sí, hi ha aliments que algunes persones no poden ni mirar. D’altres que han de menjar-se en un ordre concret. Colors que tenen la seva lògica. No és caprici, ni mania. És com està cablejat el cervell. I això afecta, per exemple, moltes persones amb altes capacitats o doble excepcionalitat. No és casual que Mensa faci sempre les seves trobades al mateix Viena. O que Acacia, l’associació de persones adultes amb altes capacitats, prefereixi una hamburgueseria discreta de Sant Andreu. A vegades, la rutina també és protecció.

I, per cert, no seria gens estrany que molts dels cuiners que admirem s’hi veiessin reflectits. Jamie Oliver, Heston Blumenthal… no són només talents entre fogons: també han explicat com el TDAH o la dislèxia han modelat la seva manera de crear. Mentre uns es col·lapsen entre comandes i estrès, ells hi troben ritme, lògica, calma. Potser —sense saber-ho— les cuines professionals fa temps que són refugis sense etiqueta. Llocs on pensar diferent no només es permet, sinó que sovint marca la diferència.