No mateu el vermut

Hi havia una vegada una ciutat en què –pels volts del migdia, quan la raça mediterrània s’exercita en l’art del vermut– hom podia asseure’s a qualsevol terrassa per assaborir la inigualada combinació d’una cervesa, un plat d’olives i una bossa de patates xips. Aquesta mixtura, tan senzilla com eternament insuperada per qualsevol altra sopa d’elements, era un dels hits d’allò que els cursis anomenen “la marca Barcelona”. L’acte en qüestió no fou un costum que s’esdevingués únicament en la nostra ciutat (insisteixo en el fet que la majoria d’habitants del Mare Nostrum anticipen el dinar amb un preludi), però la nostra capital sempre havia excel·lit en l’art de la terrassa i la metafísica d’un bon vermut al sol. Doneu-me qualsevol ingesta opípara al millor restaurant del planeta, que us la canviaré sense cap problema per mitja horeta de closca i aire lliure.

Doncs bé, els bars i restaurants de la ciutat estan matant aquesta bellíssima tradició nostrada. De fa temps, per obra i gràcia de la guirització de Barcelona, els hostalers ens priven d’un dret que ens pertany per antiguitat i compromís amb els nostres establiments. Qualsevol persona pot comprovar com, arribat el migdia, la majoria de terrasses de la ciutat (especialment, les de Ciutat Vella) col·loquen rètols de “Reservat” a les taules de bars i restaurants. Mercès a la hipoteca de la ciutat amb el turisme i al fet que la majoria de països del món dinen a una hora molt més civilitzada que nosaltres, pobres neandertals, els establiments prefereixen tenir taules buides d’autòctons a l’espera que el públic estranger les ocupi durant més estona (amb una consumició més elevada). Lentament i d’una forma inexorable, el vermut barceloní corre el perill de les foques antàrtiques.

Entenc perfectament que, després d’uns anys duríssim de pandèmia, els restauradors es mirin els números amb molta cura. Però també em plauria que tinguessin en consideració el fet que, durant el lockdown i el seu posterior deixondiment, fórem els indígenes de la ciutat els qui ajudarem a desvetllar una indústria en vies d’extinció. Entenc que els establiments de Ciutat Vella no en tinguin prou amb els vint o trenta euros que servidora els pot abonar per un vermut; però diria que hauria d’ésser possible que els turistes jalin un pèl més tard i que els barcelonins puguem demanar taula a l’hora del vermut sense que els cambrers ens mirin com si fossin alienígenes (i, ja que hi som, amb un desconeixement groller de la nostra llengua que hauria d’avergonyir els baristes de la ciutat). Els guiris aniran passant; nosaltres, si ens deixen, hi serem sempre.

Diria que hauria d’ésser possible que els turistes jalin un pèl més tard i que els barcelonins puguem demanar taula a l’hora del vermut sense que els cambrers ens mirin com si fossin alienígenes

El vermut al sol no és un caprici. Forma part inherent d’una cultura que es basa en el passeig, la discussió animada i el gust per menjar bé. Un estol lliure de taules amb falsos rètols de “Reservat” en un local és una manca de respecte per la ciutadania, deshumanitza les relacions entre autòctons i restauradors i ve a ser una forma diferent de dir “aquest no és el teu lloc; no ens toquis la pera”. He defensat i defensaré sempre la importància essencial de la nostra hosteleria en la identitat barcelonina (deixant-m’hi tones de pasta, dit sigui de passada), però no puc passar per alt aquest crim contra el vermut. Restauradors, ja fa temps que hem matat les paelles, els menús de migdia i el cafè digerible. Us ho prego, salveu el vermut. Sé que em titllareu de veí rondinaire (digne d’un un vídeo del  Gremi de Restauradors), però d’aquests animals encara en som quasi dos milions.

No mateu el vermut.