Nova York no és Barcelona

D’entrada, el soroll del metro. Quan ets un turista ho toleres, et fa gràcia i tot, aquell estrèpit metàl·lic que et recorda milers de pel·lícules i que et convida a pensar en les meravelles de la propera estació. Quan no fas de turista sinó de resident, ni que sigui per unes setmanes, el que més et queda al cap és aquell xerric que t’has d’empassar sí o sí si vols desplaçar-te amb rapidesa, i evidentment a un bon preu, arreu d’una ciutat que no és que no te l’acabis sinó que mai la comences. Al desè dia ja comences a enyorar la silenciosa suavitat dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, i fins i tot la sordina que intenten posar-hi la resta de línies de colors. Aquí no tenim la fastuosa barreja de tribus dels vagons novaiorquesos, tribus urbanes que semblen estar totes elles en perill d’extinció perquè cada individu és una tribu en si mateix. Aquí tothom s’assembla massa, i és en part per això que ens agrada marxar. Potser és l’edat, però trobo que, mirant la gent d’aquí, ja saps més o menys a quin carrer viuen, cap a on van i fins i tot què voten. El nostre metro és silenciós i noucentista, però també claustrofòbic. Com la ciutat, com el país.

Dues o tres setmanes a Nova York et permeten compartir aquesta mateixa sensació: ja et coneixes quasi els racons, o com a mínim els teus. Ja no t’impressiona la mateixa cantonada que et va deixar en pilotes la primera vegada, ja saps identificar els indrets que et pots fer més teus, no de la ciutat, sinó teus, perquè ja fa temps del primer petó i ara ja ens estem contemplant la cara de son matinal o els mals costums del dia a dia. El glamur esdevé més real quan pots acreditar-lo a través d’una quotidianitat real, i aleshores, si es manté la fascinació malgrat tot, és quan l’enamorament es transforma en amor. La qual cosa no vol dir que consideri presentable que, a Nova York, tampoc no hi hagi els cafès (els establiments, els salons, les cafeteries silencioses) que també enyoro a Barcelona. No, no hi són. Tots els establiments a peu de carrer fan una fila de Starbucks general que espanta,  si vols alguna cosa més o menys tranquil·la o sofisticada t’ho has de buscar per Internet o per referències. El servei, la restauració de peu de carrer a Nova York, és tirant a vulgar i freda. Shame on you, però per sort sabem on deixar-nos caure. On poder demanar un cafè i que, a banda de no haver d’entaforar-te en una miserable tauleta de colors gèlids i massa propera a la contigua, no et portin una sopa d’aiguaxirri en un got de fira. Ni rastre del bon gust a peu de carrer. El bon gust te l’has de buscar i pagar.

Mantenen, això sí, els locals més meravellosos per a escoltar jazz i els passejos més inesperats arran de port per descomprimir els after hours. Mantenen la constant i real sensació de centre del món, no tant pel poder com pel sentit de la bellesa urbanística i el dinamisme cultural. En aquestes dues coses van per una feina absolutíssima. Lamentablement, encara tens el xerric del metro dins dels ossos, però se’ls perdona amb les sorprenents cuques de llum del capvespre al Central Park, amb les multiplicitats de Broadway que canvien de pell d’un extrem a l’altre de la península o amb la falsa modèstia de les casetes de Brooklyn. Per cert, les zones pacificades són zones on la pau no molesta ni desentona. Aquesta és la diferència amb Consell de Cent: la pau no s’imposa, sinó que ha de fluir i enllaçar amb la resta del trànsit de la ciutat si realment vol ser pau. Només és qüestió de treballar-ho una mica. Ara mateix, encara no sé per què algú va escollir Consell de Cent i no Diputació. I em temo que no hi ha absolutament cap raó, excepte que la dèria s’havia d’executar sí o sí. Doncs ja ho tenen. A ningú no se li hauria acudit mai pacificar la Cinquena Avinguda, que ni de lluny és la més transitada. Per què no? Perquè no. Perquè el pols, el batec de la ciutat no ho digereix bé.

Mantenen la constant i real sensació de centre del món, no tant pel poder com pel sentit de la bellesa urbanística i el dinamisme cultural

Evidentment, no cal parlar dels preus dels habitatges perquè caldria parlar dels dòlars que guanya un cambrer i aquí ens posaríem a plorar tots. Sí que cal subratllar, una mica com a resum, que ningú no ha pretès mai que Manhattan sigui un poble i que, per això, no corre mai el perill de ser una urbs avorrida. El pitjor que li passa a Barcelona, i no em refereixo a la vida nocturna sinó a la diürna, és l’avorriment. Poden portar turisme de qualitat o de quantitat, però si una família o una parella es queda quinze dies a Barcelona acabarà fastiguejada de veure cada dia el mateix. Petit, efectista, previsible. No, una ciutat mai no hauria de ser un concepte per pacificar. Per això el soroll infernal del metro és un preu que jo pagaria encantat. Tinc moltes ganes de fugir de qualsevol persona, i ja no diguem polític, que vulgui pacificar-me l’ànima.