L’obelisc al no-res

A la cruïlla més noble de l’Eixample, al centre geomètric (segons diuen) de la ciutat, hi ha un obelisc no dedicat a res ni a ningú. No commemora cap victòria, cap derrota, cap personatge, cap gest fundacional. Més que un monument, és una presència inquietant estil monòlit de 2001: Una Odissea a l’Espai entre micos. Mentre tots els obeliscs del món celebren faraons (Luxor, Karnak), o bé emperadors (August, a Roma) o herois nacionals (el cinematogràfic obelisc de Washington, dedicat a George ídem), l’obelisc barceloní s’alça sense nom i sense causa. Sense raó. Desconnectat de la història, amputat de sentit i de cap relat, absurd, en coma induït, limitat a existir.

Anem a pams. Aquesta plaça davant del Palau Robert no estava projectada en el pla Cerdà, només era l’espai d’intersecció entre l’avinguda Diagonal i el passeig de Gràcia. Ja aleshores es deia Cinc d’Oros, per les seves quatre rotondes (una a cada cantonada i una més gran al centre). El 1906 hi van posar sis fanals, repartits al voltant de la rotonda central. A causa de l’evolució del trànsit, els fanals es van treure l’any 1957 (i avui són els que apareixen al llarg de tota l’avinguda Gaudí).

El 1915 va sorgir la idea d’erigir-hi un monument dedicat a Francesc Pi i Margall, president de la Primera República Espanyola (que és com erigir un monument a la ingenuïtat), però el projecte es va avortar per una picabaralla entre republicans i catalanistes. Es va reprendre l’any 1917, i es va encarregar la confecció de l’obra a Miquel Blay, tot projectant-hi un conjunt escultòric amb el bust del president. L’arribada de la dictadura de Primo de Rivera va tornar a suspendre el projecte.

Amb l’arribada de la Segona República la plaça va rebre el nom de Pi i Margall, que, de fet, era el seu primer nom oficial. Així i tot, es va descartar l’obra de Blay, que havia quedat una mica passada de moda, i el concurs convocat l’any 1932 el va guanyar Josep Viladomat, amb una imatge de la República en forma de nu femení en bronze, amb un barret frigi i el braç aixecat tot agafant un ram de llorer. S’integrava llavors en un conjunt amb el famós obelisc (conegut com el llapis), de granit i de 20 m d’alçada, a banda d’un medalló de Joan Peu dedicat a Pi i Margall.

El monument va ser inaugurat pel president Lluís Companys l’any 36. Després de la Guerra Civil, les autoritats  franquistes van retirar l’estàtua i el medalló i hi van posar una al·legoria de la Victòria de Frederic Marès, juntament amb un escut amb l’àliga franquista (conegut popularment com el Lloro). Llavors la plaça va començar a anomenar-se la “Plaza de la Victoria” (igual que la Diagonal esdevenia la “Avenida del Generalísimo”). Val a dir, però, que l’estàtua de Marès havia estat concebuda originalment com de la figura de la República, perquè havia competit amb la de Viladomat al concurs d’adjudicació del 1932. Marès va haver de fer algunes modificacions a la seva obra, com tapar el tors anteriorment nu per adequar-la al seu nou propòsit. Igualment, van canviar la inscripció de “Barcelona a Pi i Margall” per la de: “A los heroicos soldados de España que la liberaron de la tiranía rojo-separatista. La ciudad agradecida”. 

L’any 79 es va retirar l’escut franquista, l’any 81 la plaça es va rebatejar com a plaça de Joan Carles i des del 2016 s’anomena la plaça del Cinc d’Oros, com ja es coneixia originalment. Pel que fa a l’estàtua de la Victòria, es va retirar l’any 2011, tot deixant l’actual obelisc sense estàtua, inscripció, nom, motiu o causa. Buit de contingut, més buit que el forat excavat en la poca herba dels Jardinets en homenatge a Espriu (obra de Frederic Amat), com si fos precisament l’ombra de l’obelisc.

Aquesta absència de nom, de raó de ser, el fa un monument vergonyosament únic. Arquitectònicament, un obelisc és sempre elegant: d’una simplicitat deliberada, una agulla esvelta, en aquest cas d’estil noucentista tardà, amb una austeritat deliberada i una geometria perfecta. És un obelisc urbà, sense jeroglífics, sense culte solar, sense llegenda fundacional. Un monument que renuncia a ser monumental, em temo que a causa dels grans traumes patits per la ciutat. De tantes ferides, hem preferit no prendre partit. Tan fàcil que seria jo què sé, dedicar-lo a la llibertat. Però no: aquest és lamentablement un terme massa delicat, a casa nostra.

El preu és alt: al melic de Barcelona hi erigim avui un monument de memòria tallada, per a una ciutat vençuda o en tot cas perplexa, que mai no acaba de saber què vol recordar perquè, segurament, prefereix oblidar. Quina profunda pena.