Òscar Camps: “Si no fos empresari, no podria dedicar-me a l’ONG sense cobrar-ne un sou”

Fa més d’una dècada, Òscar Camps (Barcelona, 1963) va veure una imatge que li va canviar la vida. Una imatge de pasteres que el va trasbalsar i el va fer aixecar del sofà. Avui, gràcies a aquella reacció, més de 70.000 persones han estat rescatades al Mediterrani per l’ONG Open Arms. És empresari, activista i una de les veus més clares i combatives contra el discurs xenòfob. Com ell mateix admet: gràcies a ser empresari ha pogut sostenir el seu compromís humanitari sense dependre d’un sou.

Camps ha estat el quart convidat del cicle de trobades Esmorzars de Forquilla que organitza la Cambra de Comerç de Barcelona, patrocinades per Indra i amb The New Barcelona Post com a mitjà col·laborador. L’activista reflexiona sobre el gir polític i social envers la migració, denuncia la manipulació mediàtica, i defensa el valor de la ciutadania anònima que manté viva la seva missió. I tot, sense perdre la confiança en la humanitat.

— En deu anys sembla que hem passat del lema “volem acollir” al “ens estan envaint”. A què creus que es deu aquest canvi?

— Es deu, evidentment, a una intervenció molt eficient dels grans altaveus mediàtics del nostre temps. Aquesta intervenció prové dels grans poders, especialment de la dreta i de l’extrema dreta, que fan servir les xarxes socials i els grans mitjans de comunicació per difondre un discurs basat en mentides i interpretacions grolleres de la realitat. Malauradament, domina el discurs mediàtic sobre migració i el que passa al mar.

— És el discurs majoritari entre la població?

— Una cosa és el discurs imposat pels mitjans i una altra és la realitat. A la vida real la gent té les seves opinions i comportaments. A les xarxes, hi ha moltíssims bots i pseudoperiodistes pagats que creen continguts contra mi amb fake news. Volen desacreditar el meu nom, l’ONG i la feina que fem per evitar que la gent ens doni suport.

“El que els empeny a marxar és el context, la realitat devastada, els conflictes oblidats… Ningú es llança al mar perquè hi ha una ONG que, si tenen sort, et pot salvar”

— Però realment la gent pensa que la migració és el problema principal del país?

— No, no ho pensen. O, com a mínim, no tothom. Però difonen aquest discurs com si fos una moda, com els terraplanistes. No crec que tots es creguin que la Terra és plana, però els agrada formar part d’un club, portar la contrària. Igual passa amb el discurs xenòfob. Saben que la nostra tasca és legal, que fa deu anys que la fem i que no tenim cap causa oberta. Però volen imposar aquest relat mentider.

— Malgrat aquest rebuig, també tens molt de suport.

— Sí, hi ha reconeixements: pel·lícules, documentals, premis, medalles… però el vaixell no funciona amb medalles, sinó amb gasoil. Qui realment fa que funcioni tot plegat és la ciutadania. La senyora Francisca, el senyor Joan, que ens donen 20 euros cada mes. Si no fos per aquestes donacions, no podríem fer res.

— I els polítics?

— Depèn del moment. En moments dolços, s’hi apropen; en moments difícils, desapareixen. Però jo no puc dir que no a cap acte on pugui explicar tot allò que fem. És l’única manera de canviar el discurs xenòfob i racista: explicant què passa i responent preguntes.

— Alguns diuen que provoqueu un efecte crida.

— Ximpleries. Mira més enllà del Mediterrani. Pujaries a una pastera sobrecarregada amb la teva família si quedar-te fos segur? No, oi? El que empeny a marxar és el context, la realitat devastada, els conflictes oblidats. Ningú es llança al mar perquè hi ha una ONG que, si tenen sort, et pot salvar. Sovint saben que no arribaran. Però no poden fer cap altra cosa, i, per aquest motiu, jo no puc deixar d’anar-hi.

— Expliques sovint que vas començar per una foto de pasteres que et va impactar. 

— Sí. Aquella foto em va fer aixecar del sofà. I gràcies a això hem ajudat a rescatar més de 70.000 persones. Jo no sé quina llavor germinarà, però no puc deixar de plantar-les.

— Però tens gairebé 600 treballadors. Et consideres empresari o activista?

— Empresari. Sempre ho he sigut. Vaig muntar la meva primera empresa amb 23 anys, una de lloguer de cotxes a Castelldefels. He treballat gairebé sempre per compte propi, excepte nou anys a la Creu Roja. Tinc diverses empreses i és gràcies a elles que puc dedicar-me a l’ONG sense cobrar-ne un sou. He creat les meves empreses des de zero, però se’m coneix per Open Arms. Ara bé, si no fos empresari, no podria fer el que faig. Fins als 50 anys no vaig poder permetre’m aquest “luxe” d’ajudar.

— Has dit que et vols jubilar en dos o tres anys?

— Sí. No duraré per sempre. Et cal un bon físic per estar embarcat mesos. Ja tinc 62 anys. No puc estar al capdavant de totes les batalles per sempre. Però no estic treballant activament en aquest relleu encara. De moment, seguiré sortint amb el vaixell.

— En una entrevista deies que “malgrat tot, continues confiant en la humanitat”.

— I tant. Portem 200.000 anys aquí. No s’acabarà per quatre friquis. El nostre genoma millora amb els encreuaments i els canvis. I l’ecosistema ens empeny a fer coses. Som el que som per tots aquells que ens han precedit.

— I Open Arms hauria sorgit fora de Barcelona?

— Segurament no. Barcelona ja tenia els Mercedaris fa 900 anys, que rescataven gent segrestada al nord d’Àfrica. És una ciutat oberta, un encreuament de cultures. Tot el que som ho devem al fet que per aquí hi ha passat tothom.

— Penses en el llegat que deixaràs?

— Sí. Tinc quatre fills. El meu avi va lluitar per tenir drets, va ser ferit a la guerra i va acabar en un camp de concentració. Els seus germans van marxar a França i després van tornar com a polítics. I tant que penso en el meu llegat, però reflexiono sobre el present i el futur. Primer: Nosaltres què fem aquí? I segon: Quin món deixem als nostres fills?