Oviedo: visió i veu del Liceu

Per molt que t’hi esperis un director general del Liceu de perfil de management i l’estricta corbata (perquè el Liceu encara projecta aquell vernís de l’opulència d’altres temps, i amb raó), quan t’asseus a conversar amb Valentí Oviedo, t’adones de seguida que en ell no hi ha postureig, però sí passió. D’aquella que en un currículum no es mostra, però que es filtra a cada resposta seva. I que, ras i curt, s’encomana.

Oviedo no és només el senyor que porta les claus del Liceu (que també), sinó que és, sobretot, l’administrador d’una casa “de veus”. No només perquè així la descriu ell, sinó perquè ho viu. “El Liceu és una institució de veus”, deixa anar en una nova sessió del cicle Moments Estel·lars sobre el Liceu. I un no pot evitar pensar que parla també en plural i majúscules. Veus que canten, que narren, que pensen. Veus que sumen.

I és que ell no parla del Liceu com d’un teatre, sinó com d’un relat que ens explica com a país. Amb una capacitat gens dissimulada per crear complicitats (amb administracions, empreses, artistes o públic), Oviedo sap que per fer sonar bé aquest projecte cal que tothom hi trobi el seu tros de melodia. I ell, això, ho sap vendre. Però no vendre com qui col·loca un producte: vendre com qui sap connectar entusiasmes.

Sap molt de màrqueting, però del bo: el que no fa soroll, sinó ressonància. El que no enlluernen les sigles, sinó els sentits. I això, aplicat al Liceu, és orquestració pura.

Quan t’acomiades d’ell, amb aquella sensació que t’ha parlat més un apòstol de la lírica que no pas un executiu, penses que potser sí, que potser el Liceu no és només un gran teatre. Potser és una gran veu. O moltes. I ara, també, una mirada que sap on va.