Invocar Casals i Beethoven, o la música com a espai d’humanitat

En una temporada musical, el lema no sol ser un simple recurs de comunicació. Funciona més aviat com un marc de lectura: una manera d’ordenar repertoris, aniversaris i presències artístiques que, d’una altra manera, apareixerien com una successió heterogènia de concerts. Els grans cicles de la temporada 2026-2027 al Palau de la Música Catalana s’articulen al voltant d’una paraula carregada de ressonàncies històriques i morals: la pau. Més que una consigna epidèrmica, apunta a la necessitat d’arrelament; al retorn a un fonament primer que permet que fructifiqui la humanitat en l’ésser humà.

L’homenatge a Pau Casals en el 150è aniversari del seu naixement i el record de Ludwig van Beethoven en el bicentenari de la seva mort vertebren la programació per atorgar a la música un poder que transcendeix amb escreix el noble comès d’entretenir, agradar o fins i tot consolar: ens endinsem en una tradició en què la creació artística, la consciència moral i la memòria històrica s’entrellacen per mostrar la retroalimentació enriquidora entre experiència estètica i compromís ètic. Una dimensió que ja es percep amb motiu del concert inaugural —el 28 de setembre— dedicat precisament a la figura de Casals.

Més que una celebració commemorativa, el projecte es planteja com una reflexió musical sobre el llegat de qui va convertir la defensa de la pau en una dimensió inseparable de la seva vida pública. L’homenatge reunirà el violoncel·lista Pablo Ferrández, el Quartet Casals, l’Escolania de Montserrat, l’Orfeó Català i l’Orquestra Simfònica del Vallès dirigida per Xavier Puig. Entre els moments més significatius del programa, a més de la interpretació del seu estimat Quintet de Schubert, hi figurarà el quart moviment de la Novena simfonia de Beethoven, amb el text de Schiller —la cèlebre Oda a l’alegria— en la versió catalana que Joan Maragall va elaborar en el seu moment. De fet, Pau Casals preparava la interpretació d’aquesta versió quan la guerra civil va truncar el projecte. Recuperar-lo avui significa reactivar una tradició cultural en què la música de Beethoven s’entenia com a afirmació de fraternitat. Una de les formulacions més influents de l’ideal humanista modern: l’existència d’una comunitat fundada en la possibilitat de sentir alegria, “espurna divina”, i en la consideració horitzontal de tots els éssers humans. Aquesta aspiració, que travessa bona part de la cultura europea des de la Il·lustració, també té un rerefons filosòfic en la reflexió d’Immanuel Kant sobre la dignitat i sobre la necessitat de cultivar la humanitat a través de l’experiència estètica, que òbviament Schiller tingué present.

La música, des d’aquesta perspectiva, ja no apareix com un simple entreteniment: obre un espai simbòlic en què pot assajar-se una forma diferent de convivència, i l’exploració emocional esdevé via cap a una experiència transcendent. Aquest punt de partida dona sentit al conjunt de la temporada, travessada per una presència —la de Beethoven— que culmina amb la interpretació integral de les nou simfonies a càrrec de la Staatskapelle Dresden sota la direcció de Daniele Gatti, en quatre concerts.

Altres cites per marcar en vermell —moments singulars de la temporada— inclouen el Doble concert de Brahms, interpretat per Julia Fischer i Daniel Müller-Schott, amb la direcció d’Edward Gardner al capdavant de la London Philharmonic Orchestra. Un programa que obrirà el cicle Palau 100 i que incorpora la Cinquena simfonia de Sibelius. Aquest mateix cicle acollirà el prodigiós Klaus Mäkelä, que torna al Palau dirigint la que per a alguns —va recordar Joan Oller en la presentació— és la millor orquestra del món, la Royal Concertgebouw Orchestra, en un concert que comptarà amb Lisa Batiashvili com a solista tocant el Concert per a violí de Sibelius. L’Accademia Nazionale di Santa Cecilia tornarà a la sala modernista amb Daniel Harding i el pianista Kirill Gerstein, i la Nederlands Philharmonic debutarà amb Lorenzo Viotti i Gautier Capuçon en el meravellós Concert per a violoncel de Dvořák, mentre que Esa-Pekka Salonen dirigirà la Philharmonia Orchestra amb Leif Ove Andsnes en el Tercer concert per a piano de Beethoven.

La música ja no apareix com un simple entreteniment, obre un espai simbòlic en què pot assajar-se una forma diferent de convivència: l’exploració emocional esdevé via cap a una experiència transcendent

No menys imprescindible serà la nova intervenció de John Eliot Gardiner, que reunirà un elenc d’estrelles en el Triple concert de Beethoven: Isabelle Faust, Jean-Guihen Queyras i András Schiff. El programa, que interpretaran The Constellation Choir i Orchestra, inclou igualment dues obres més del geni de Bonn, com ara la Fantasia coral —que anticipa en dues dècades el final de la Novena— i la Missa en Do major. En aquest sentit, la temporada incorpora projectes simfonico-corals de gran format que connecten amb la tradició històrica del mateix Palau. Destaca la interpretació de l’oratori Elies de Felix Mendelssohn, a càrrec de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu i l’Orfeó Català sota la direcció de Xavier Puig. Des d’un marc estètic no gaire allunyat, Jordi Savall dirigirà la visionària i inclassificable Missa solemnis de Beethoven, al capdavant de Le Concert des Nations i La Capella Reial de Catalunya.

El cicle Palau Grans Veus, per la seva banda, reunirà algunes de les figures més reconegudes del panorama internacional. Hi desfilaran artistes mítics en col·laboracions per al record: és el cas de la carismàtica Cecilia Bartoli al costat del pianista Lang Lang, o de Lea Desandre amb el llaütista Thomas Dunford. Atenció, liceistes: debutarà Nadine Sierra —la cantant més venerada i sol·licitada en l’actualitat— al temple modernista, interpretant àries de Mozart i Donizetti, en un cicle que programarà igualment Juan Diego Flórez o René Pape.

L’àmbit operístic troba el seu espai en el cicle Palau Òpera, dedicat principalment al repertori barroc. En aquesta edició es presentaran tres òperes de George Frideric Handel —Riccardo Primo, Alessandro i Agrippina—, dues de les quals suposen una estrena a Espanya. A aquestes s’hi sumarà la imponent Fidelio de Beethoven, dirigida ni més ni menys que per Pablo Heras-Casado al capdavant de l’Orchestre Révolutionnaire et Romantique i del Monteverdi Choir. En l’únic títol operístic de Beethoven, la defensa de la llibertat davant la injustícia adopta la forma d’un drama en què la música apareix com una afirmació de la dignitat humana.

La relació entre art i memòria col·lectiva també apareix en un dels projectes internacionals més significatius de la temporada. L’Orfeó Català participarà en la primera gira europea de Gustavo Dudamel al capdavant de la New York Philharmonic per recórrer en gira diverses capitals musicals europees, entre les quals la Philharmonie de Paris, l’Elbphilharmonie o el Musikverein. Els concerts inclouran la interpretació de On the Transmigration of Souls de John Adams, una obra escrita en memòria de les víctimes dels atemptats de l’11 de setembre.

El sentir musical ens acosta al privilegi de connectar amb la idea d’humanitat dins nostre i de realitzar allò que per a Kant constituïa la màxima aspiració moral: fer-nos dignes de ser feliços

Coda

Vista en conjunt, la temporada dels grans cicles del Palau suggereix una reflexió més àmplia sobre el lloc de la música en la vida cultural. Sovint s’ha parlat de l’art com d’alguna cosa inútil, en la mesura que —semblaria— no produeix beneficis immediats ni respon a una finalitat pràctica. Però potser aquesta mateixa inutilitat és precisament el que li atorga —o amaga i protegeix— el seu valor més veritable. La música no resol els conflictes del món, però permet reconèixer una cosa que els conflictes sovint oculten: l’experiència compartida de l’humà, que brolla en l’esfera més íntima.

Amb l’emoció del subjecte que es reconeix sensible, s’obre —des de la projecció especular— el sentit d’una experiència comuna. En aquest sentit, quan s’afirma que la música és un llenguatge universal, no significa que tots interpretem les obres de la mateixa manera. Significa més aviat que tots podem reconèixer-nos-hi des de la nostra pròpia experiència. Perquè cada oient, com volia Beethoven amb la seva Novena —i com ha recordat Mercedes Pons en la presentació dels cicles— pot fer-la seva, viva. En aquest gest íntim, personal i col·lectiu, potser hi resideix la forma més clara de fraternitat que Schiller també va traslladar a les seves Cartes sobre l’educació estètica de la humanitat.

En temps de tensions i conflictes sovint arbitraris —però de conseqüències gravíssimes—, aquest recordatori no és menor. La música no substitueix la política ni la història, però pot obrir un espai en què l’experiència d’escoltar junts —de col·laborar, produir o viure un mateix teixit sonor— adquireixi un significat que va més enllà. En aquest sentit, la pau no és només un lema programàtic: és també una manera d’entendre l’experiència musical com una exercitació en la humanitat, a partir del reconeixement d’allò més propi també en la mirada de l’altre. Encara que puguin semblar qüestions separades, l’experiència estètica ajuda a habilitar la reciprocitat ètica a partir de la connexió amb un mateix i la intuïció d’una vivència transcendent. Juntament amb la reivindicació de la dignitat de tota vida humana, tal com volia Pau Casals, el sentir musical ens acosta al privilegi de connectar amb la idea d’humanitat dins nostre i de realitzar allò que per a Kant constituïa la màxima aspiració moral: fer-nos dignes de ser feliços.