El Papa, el Cercle i l’OPA

La Reunió del Cercle d’Economia sempre és un molt bon termòmetre del què es cou a la societat civil de Catalunya, amb la mirada posada a Espanya i Europa. Tant és així que durant tres dies —amb més o menys pluja de maig— hi apareixen gairebé tots els plats haguts i per haver: el mandat de Trump i la política dels aranzels, el despertar de la Unió Europea, l’OPA del Banc Sabadell i el BBVA, els moviments a l’univers de CriteriaCaixa, la mort del Papa Francesc i el conclave, o fins i tot el Barça de Hansi Flick, entre d’altres. No m’agradaria repetir-me sobre tot allò que ja haureu pogut llegir durant aquests dies, però, deixeu-me fer només una breu pinzellada d’algunes reflexions que m’han semblat especialment interessants en aquesta 40a Reunió del Cercle d’Economia, celebrada al Palau de Congressos de Catalunya.

Tirem pel dret amb reflexiones citades amb especial focus en l’àmbit empresarial i econòmic:

• “És totalment crític entendre els riscos, les oportunitats i els cercles d’influència”
• “A la vida no hi ha decisions, sinó transaccions”
• “En realitat, mai hi ha una versió definitiva o last-call”
• “On s’ha d’invertir? On hi ha mercat; si no hi ha mercat, no hi ha negoci”
• “El dret a llegir no es pot eliminar”
• “Hem d’escapar de la síndrome de la formiga fumigada: tothom corre, sense saber on va”
• “La gestió de la incertesa formarà part del nostre ADN empresarial”
• “El futbol posa les ciutats al mapa del món”
• “El repte exterior és la defensa, i el repte interior és l’habitatge”
• “Si no hi ha prosperitat compartida, tothom pot viure amb llibertat?”

I també en clau geopolítica:

• “Si Europa vol autonomia estratègica, necessita escala i, per tant, s’han de crear campions tecnològics europeus”
• “Europa és un herbívor en un món de carnívors. Hem de ser omnívors, és a dir, ser líders sense perdre l’ADN, perquè tenim un mercat de 450 milions de consumidors”
• “Potser la UE és una mica com la Sagrada Família que és un projecte enorme, idealista, de dimensions històriques, amb una arquitectura complexa i perpètuament inacabat, on cada generació posa el seu granet de sorra per afrontar els reptes del seu temps”
• “Hi ha un refrany que diu que els Estats Units inventen, la Xina copia i Europa legisla”
• “Això de Donald Trump és crònica d’una Administració anunciada”
• “La guerra s’ha convertit en el principal model de negoci de Vladimir Putin”
• “Allò que succeeix a Ucraïna determina els límits entre els Estats Units i Rússia i els equilibris geopolítics a Europa”
• “Les matèries primeres i el comerç s’han convertit en una arma de guerra. I què passa amb la classe mitjana?”

Capítol a banda mereix la conversa per partida doble de Josep Oliu i Carlos Torres, que són els màxims responsables del Banc Sabadell i BBVA, respectivament, tot just després que la CNMC aprovés les condicions de l’OPA i passés així la pilota al Govern central. Pedro Sánchez que és un autèntic especialista en resiliència política, ho ha deixat en stand by amb una consulta pública oberta fins al 16 de maig. Anar al banc és votar.

Mentrestant, la música del ball de cadires d’alts directius no s’atura. Sense dubte, el més sonat ha sigut el fitxatge de Francisco Reynés com a vicepresident executiu de CriteriaCaixa després de la flagrant sortida d’Àngel Simón, que va agafar a més d’un per sorpresa. Diuen que més enllà d’una qüestió de sintonia o pell amb el totpoderós Isidre Fainé, es tracta sobretot de “desavinences” en el pla estratègic de Criteria pel que fa a la potencial entrada al capital de Celsa.

Un altre nom clau és el de Rafael Vilaseca, que a partir d’ara compaginarà el seu càrrec com a president de Celsa amb el de president no executiu de Veolia a Espanya, que és la propietària d’Agbar, on precisament Àngel Simón havia fet carrera directiva de primera volada. Ja ho veieu que al món empresarial català està gairebé tot connectat i qualsevol moviment, per petit o gran que sigui, desencadena un bon efecte dominó entre directius. Una altra operació de ressò en l’àmbit barceloní ha sigut la compra de la consultora Lead To Change, a mans de Sarah Marlex amb Xavier Marcet i Marc Francès al capdavant, amb la premissa d’aplicar el sentit comú en el management, compartir el talent i créixer fent créixer.

Apuntava el president de Barcelona Global, Ramon Agenjo, després de 46 anys a l’empresa familiar dels Damm, que “Catalunya és un país de mecenatge i associacionisme” i que “treballar molt no és sempre sinònim que un negoci funcioni bé”. Per cert, Damm ronda els 2.000 milions d’euros de facturació, té una plantilla de 6.000 persones i pot presumir de tenir una fàbrica líder a Europa i de no haver perdut mai diners, ni tan sols a la pandèmia quan es van haver de reinventar. Agenjo té molt clar que per arribar al cim s’ha de treballar molt, estar enamorat de l’empresa, assumir riscos, adaptar-se als temps i pensar molt en les persones que hi treballen. “Quan l’empresa va bé, la família va bé. Tot funciona si hi ha dividend. Estem acostumats a menjar poc i pair bé”, assegura.

Quines voltes que dona la vida. Colvin ha passat de ser la millor startup de l’any a acomiadar gran part de la seva plantilla i quedar-se amb una vintena de treballadors. Era una de les grans promeses de l’ecosistema barceloní, va aixecar més de 60 milions d’euros i alguns, fins i tot, la florejaven com a possible unicorn (valoració superior als 1.000 milions d’euros), però tot just acaba de sortir del concurs de creditors cortesia de Claret Capital. Parafrasejant una entrevista que vaig fer anys enrere amb el seu cofundador i CEO, Andrés Cester, “la història de Colvin no ha estat un conte de roses, i emprendre no és gens fàcil”.

Em quedo també amb la reflexió del fundador de Startups Institute, Miguel Angel Díez, que diu així: “És l’últim cas de la maledicció de la gran ronda. Molts pensen que, quan aixeques una ronda de més de 25 milions, ja tens l’èxit garantit, i res més lluny de la realitat. Escalar i internacionalitzar (no és el mateix, però comparteixen problemes similars) són els dos moments més perillosos per a qualsevol empresa, i els exemples de startups que cauen per errors evitables en moments així són múltiples”. Malgrat que el fracàs no és plat de bon gust per a ningú, que almenys aquest cas serveixi d’aprenentatge per tots aquells que volen emprendre.

Hi ha fumata blanca. Habemus Papam, de nom León XIV. El conclave ja ha escollit nou Papa del qual tothom ara parlarà. En un món on sovint tot va massa de pressa, acabem aquesta columna amb un sentit homenatge al Papa Francesc: “Quan penso en líders empresarials, la primera paraula que em ve al cap és el bé comú. Però els empresaris són actors clau del desenvolupament i el benestar. Són un motor essencial de riquesa, prosperitat i felicitat pública. Els mitjans parlen poc de les dificultats i el dolor dels empresaris que tanquen els seus negocis i fracassen sense culpa. L’èxit no és directament sinònim de virtut i bondat, i la desgràcia no és sinònim de culpa”. Descansi en pau i gràcies pel seu llegat.