El Pare Coratge i els seus fills (se’n van de rave)

Abans de parlar d’imatges, fixem-nos en el so. Hi ha, en la pel·lícula Sirât, un afany per retornar-nos al batec de la percussió. Primer, se’ns imposa amb una deliciosa vomitera d’imatges embafadores d’una rave al desert (com passa amb el minimalisme, el tumba-tumba primer carda mandra o fot por, fins que acaba generant pau; és com la música dels tambors, que relliga la modernitat amb el tribalisme vital més atàvic) i després es descompassa mercès als espetecs de les bombes que recauen sobre els tolits del desert. Rellegeixo els mots anteriors i veig que la frase m’ha quedat llarga; m’agrada, perquè Óliver Laxe m’ha retornat el plaer d’exercitar la sintaxi. Com que la pel·li ve precedida de sarau, anem al gra: malgrat els seus excessos (i fins i tot autoboicots, com ara un final on el cineasta s’espolsa el film de sobre), Sirât retorna la pantalla al frondós món de les idees. Al·leluia gran!

Continuem; deia que la sonoritat és columna vertebradora. En efecte, la pulsació de les festes al desert (i la música trance, clap o com polles es digui ara) és el contínuum que regala sentit a l’existència dels últims cercadors d’aventures, uns utopistes que acaben tornant al fang de la geopolítica, com passa sempre, a base d’hòsties. És normal que l’espectador es fixi especialment en aquesta fauna que viatja i balla compulsivament, però la gràcia de la pel·lícula de Laxe és que l’aventura d’aitals animalons s’equipara a la d’un pare coratge que cerca la seva filla desapareguda per assajar una redempció que tufeja a Eixample. Heus ací la gran idea de la pel·li; més enllà de la recerca per l’ataràxia amb el qual l’ha venut el seu propi cineasta, és un assaig ètic més profund, que dinamita l’heroisme ridícul dels pares i acaba fent-los pagar llur hibris deixant-los quasi sols al tren dels nouvinguts.

Benaurat sigui el cineasta qui, en un present on les pel·lícules semblen episodis de Netflix ordits d’un parell d’ocurrències (ui sí, el Papa de Roma és una senyora, ui sí quina cosa més bèstia i blablablà), ha tingut la temeritat de fer-nos pensar una mica i, com dirien els cursis, allunyar-nos de la zona de confort. En una entrevista amb l’Agus Izquierdo (comunista desvetllat i pencaire), Laxe diu que l’obsessionen les raves i l’Alcorà. Polles en vinagre, fillet, perquè les delicioses escenes finals al desert —on la supervivència de l’espècie es veu obligada a barallar-se amb la guerra i on fins i tot el Rousseau de torn acaba abraçant la llei del més fort per sobreviure— deuen moltíssim al llibre de l’Èxode. El sentit final d’aquesta bella creació, que podria vendre’s com un atac a la raó occidental, resulta profundament del XVIII; pensaves que la lluita era salvar la filla, quan el problema eres només tu.

Estic molt a favor que Óliver Laxe hagi venut la seva criatura disfressant-se de gallec espiritista, amant de les bruixes, l’inconegut… i tota quanta mandanga. Però Sirât també és una bona notícia perquè demostra que el cine independent de casa nostra, malgrat les apel·lacions culturals més aviat regionalistes, és profundament americà en esperit. No cal ser un geni per veure com els inicis d’aquesta moguda d’imatges són un claríssim homenatge al monòlit del nostre estimat Stanley, de la mateixa forma que les travessies al desert —per molt àrides que semblin— guarden el clima d’alegria expansionista d’Easy Rider i les escenes paternofilials són més spielberguianes que les dents del tauró. A casa ho celebrem, perquè si continuen amb aquest pols creatiu, els cineastes del país rebran tard o d’hora alguna oferta de Hollywood, es faran rics, i així podrem abandonar l’habitual pobrisme de la tribu.

Algun crític dirà que moltes imatges de Sirât (com l’etern trànsit de les camionetes sobrevolant les pedres o el darrer ball damunt la sorra cremada) es rabegen en l’estètica per sacrificar la coherència, el discurs i el pensament. Potser tindrien raó, però cal dir que, si alguna bella art sacrifica sovint la coherència per l’artifici, aquesta és, sens dubte, el cinema. Però diria que tot això són esmenes de perepunyetes, perquè després de mesos d’empassar-nos uns bodrios espantosos a les sales de cinema, que puguem vociferar que hi ha un artista que ens excita la prosa resulta molt més important que les apel·lacions a la perfecció formal. Aneu al cine, que aquesta moguda val la pena. Espero que el contactin ben aviat els jueus americans, senyor Laxe; no es faci l’orgullós i retorni’ls la trucada, que aquesta gent funcionen i, si ho demana el guió, són capaços d’omplir-li una ciutat de sorra i plors.