Patrícia Martínez del Hoyo: La qüestió de no acabar sent adulta

“M’agrada viure experiències emocionants i gaudeixo posant-me a prova. A més, soc mare d’una família nombrosa caòtica i divertida i, a vegades, encara que tingui una feina de responsabilitat i tres fills, encara em costa sentir-me adulta”. Recolzada a la barra, Patrícia Martínez del Hoyo xarrupa un glop de la canya acabada de servir i pica una oliva. En la seva mirada, la lluentor plena de curiositat i desig per nous estímuls. Fora, vespreja, i el Bar s’anima.

Guionista, creativa, actriu i dramaturga ocasional, inquieta i, com a bona ànima jove, constantment en recerca de nous jocs als quals jugar, Pat —“que és com m’anomena tothom menys la meva germana bessona, que em continua dient Patrícia”— lidera EVA, el canal dirigit a la Generació Z de 3Cat.

Per si això no la tingués prou ocupada, acaba a més de debutar amb la seva primera novel·la, Ens hem perdut (La Campana). Una història viatgera, emocional, narrada amb to de road movie, de joves a la recerca de sentit: el de la vida, el de l’amor, el del seu lloc en un món complex i gran on una cançó pot canviar el curs de la teva existència. Perillós, però bell. “Ara estic en plena fase de promoció del llibre —afegeix—, i per descomptat és una part molt divertida i menys solitària que l’escriptura!”, riu.

— I ja tens temps per a tot?

Sense perdre el somriure, la parroquiana afirma. La cosa no acaba aquí. “Com que m’interessa molt l’humor, també m’estic formant ara mateix en stand up comedy a La Flama School”. Es pren un parell de segons per a beure un altre glop, menjar un parell d’olives i reprèn la paraula: “La veritat, no sé exactament amb quina finalitat ho faig, però el procés m’està encantant!”. Un nou joc. Una nova maniobra per eludir la grisor i no rendir-se a l’anquilosament de l’edat adulta.

Quan els canvis pluralitzen la vida

Nascuda en un petit poble del Pirineu, Patrícia Martínez del Hoyo pot afirmar haver viscut diverses vides en una, impulsades, multiplicades pel canvi constant. “Vaig passar una infància de mudança en mudança. Per la feina del meu pare, vam canviar de casa, de poble i de col·legi mil cops. Sí, els canvis han estat una constant per a mi”.

Fins que no va arribar la seva etapa universitària, a la facultat d’Humanitats, no va començar a viure com li agradava. La seva primera feina va ser com a actriu a La Fura dels Baus, amb qui va marxar de gira per tot el món. Va dirigir un curtmetratge, Cerdos, piñas y otros mortales, amb què va anar al prestigiós festival de Sundance. Es va especialitzar en narrativa i transformació transmèdia i va ser subdirectora de La comunitat de TV3 i presentadora d’Efecte wow del Club Súper 3, a més d’actuar en la sèrie Això no és Suècia.

Canvis que converteixen una vida en moltes, que la pluralitzen, com “l’etapa curta, però intensa, en què vam viure a San Franciso amb la meva parella, o quan vaig ser directora d’una revista de decoració i em sentia fora de lloc”, explica sobre El Mueble que, sota la seva batuta, va completar un ambiciós procés de digitalització.

Per descomptat, les vides són una mica més que les seves nombroses etapes professionals: “La maternitat i, més recentment, l’hospitalització de la meva filla després d’un accident, també són moment dels quals he après molt”.

— Suposo que l’accident va ser una etapa molt dura…

— Sí, però crec que, encara que a vegades no siguin agradables, totes les experiències t’ensenyen coses.

Ciutat amb Gràcia

Aficionada a passejar per Barcelona a la recerca de racons, paisatges i paisanatges que l’enamoren, l’escriptora assegura que l’ha trepitjat, “a la recerca dels seus barris, els seus bars i els seus antres”, des dels 16 anys: “M’agrada passejar amb els meus fills, baixar pel carrer Verdi i anar a alguna llibreria o veure una exposició. M’encanta el teatre, la Sala Beckett és la meva sala preferida i, si no em ve de gust sortir del barri, anar a l’Heliogàbal és el pla perfecte per a una nit tonta. D’aquestes que saps com comencen, però no com acaben”.

Instal·lada a Gràcia des dels 24, sent aquest barri, “que és com un poble”, com casa seva. Un espai de cares i racons que es reflecteixen al seu llibre, “on tot allò que passa és ficció, però els llocs que descric són tots reals”.

Gràcia és, per a ella, una llar que li agrada ensenyar i de la qual li agrada presumir. “Quan ve algú de fora, jo acostumo a dissenyar la ruta, m’agrada recomanar llocs”. I recorda aquella vegada, “quan ens vam convertir, juntament amb una de les meves millors amigues, que és intèrpret de japonès, en guies per a uns japonesos que venien a la ciutat. Ens vam oferir a acompanyar-los perquè descobrissin els llocs més autèntics de Barcelona, menjant caragols i acabant en algun bar amb la persiana abaixada, al qual sense la nostra ajuda no sabrien tornar”. I sospira, somrient.

— D’on no te’n pots anar és d’aquest Bar, sense haver provat la nostra oferta gastronòmica. Tenim menú, racions, tapes, plats combinats… D’aquí no te’n voldràs anar ni quan abaixem la persiana, ja ho veuràs.

Patrícia Martínez del Hoyo riu amb ganes. L’hora de sopar ha arribat i ella, au nocturna, s’activa sota el mantell del cel ja fosc. Aquesta podria acabar sent una d’aquestes vetllades que no se sap quan i com acaben.

— Crec que tastaré alguna ració— decideix, mentre truca a la seva parella perquè l’acompanyi amb els seus fills.