Pensar la fotografia com a refugi, testimoniatge i responsabilitat

És molt probable que quan aquesta escola de fotografia, amb més de mig segle d’història a la seva esquena, es va plantejar la temàtica d’aquestes jornades, en l’últim que pensés fos que la situació en què es trobaria tindria a veure, d’algun manera, amb la temàtica triada. L’IEFC, l’escola de fotografia més antiga d’Espanya, afronta la pèrdua de la seva seu històrica en l’Escola Industrial de Barcelona, propietat de la Diputació de Barcelona. Aquest edifici alberga memòries, arxius, ressò de passos i riures, petjades del temps silent. Ara, aquest adeu es converteix en pregunta oberta, incòmoda: com sostenir la mirada quan el suport desapareix?

Del 21 al 23 d’octubre, La Virreina Centre de la Imatge acull de nou les VII Jornades de Fotografia. Tres dies per a pensar com la imatge pot donar veu als qui travessen fronteres, i per enfrontar els dilemes ètics de representar el dolor i l’esperança en contextos d’invisibilitat. Perquè la mirada no és innocent, sempre intervé; i la fotografia no és neutra, és testimoni.

“Les crisis migratòries són una simptomatologia evident d’un món travessat per desigualtats estructurals”, assenyalen des de l’IEFC. En aquest diagnòstic batega una responsabilitat afegida, perquè la imatge no ha de limitar-se a ser mirall, sinó que també ha d’interpel·lar, qüestionar, incomodar. Com mostrem el patiment de l’altre sense caure en l’exposició sensacionalista? Com construïm els imaginaris de l’altre sense reproduir estereotips? Quin lloc ocupa l’ètica en l’acte de mirar i mostrar?

Durant aquestes tres jornades, artistes, fotoperiodistes, investigadors i pensadors comparteixen experiències que exploren els límits de la representació i obren possibilitats d’empatia visual. Totes les sessions són gratuïtes i obertes a un públic ampli, gest coherent amb la vocació de servei públic que l’IEFC ha defensat des del seu naixement el 1972. Enmig del desafiament institucional, aquestes jornades s’alcen com a acte simbòlic de persistència: creure que la imatge pot continuar sent refugi quan tot trontolla.

L’obertura institucional de la primera jornada és a càrrec de Valentín Roma, director de La Virreina Centre de la Imatge, qui subratlla “mentre continuï sent el director d’aquest centre, acollirem aquestes jornades, no només per la necessitat que existeixin institucions com l’IEFC que nodreixen La Virreina, sinó pel seu compromís amb el patrimoni fotogràfic”. Tot seguit, el director de l’IEFC, Josep Maria Llobet, reivindica la seva missió de fomentar la cultura visual: “Que continuï sent un espai de trobada entre creadors i activistes per reflexionar sobre la imatge en l’era contemporània”. En el seu discurs s’insinua la ferida oberta de celebrar aquestes jornades en el context actual de polarització, i posa de manifest la urgència de veure que la migració, és símptoma d’un món travessat per crisis ecològiques, desigualtats culturals i desplaçaments humans invisibles. I com és d’important tenir testimoniatge d’allò que està succeint.

En aquesta taula es proposa un diàleg obert entre Anna Surinyach, fotògrafa documental i cofundadora de la revista 5W, i Abdoulaye Fall, doctor en Demografia per la UAB i investigador dels fluxos migratoris senegalesos i subsaharians a Catalunya. Acompanyats i moderats pel també fotoperiodista Edu Ponces, soci fundador de RUIDO Photo, tots dos comparteixen reflexions sobre com documentar èticament la migració i la desaparició.

El treball de Surinyach acompanyant a ONG com Metges Sense Fronteres i Open Arms, on ha pogut donar testimoni de persones en trànsit per rutes mediterrànies i africanes, entén la fotografia com un acte d’acompanyament i reconeixement, no d’exposició. Des de la seva càmera, reconstrueix la història d’aquells migrants la petjada dels quals desapareix en la mar. Els desapareguts que no són més que un silenci, i narra històries, a través de les seves imatges, que posen els pèls de punta i encongeixen el cor. Fall aporta una mirada interdisciplinària, des de la recerca acadèmica i la vivència personal, centrada en la dignitat i la representació justa de les comunitats migrants. La trobada gira entorn de preguntes difícils: quines imatges dignifiquen? Quin és el pes del fotògraf en la narració de l’altre?

“Fotografiar el viatge no és només mostrar el camí —diu Surinyach—, és entendre el buit que deixen els qui no arriben”

El segon dia posa el focus en Richard Mosse, artista irlandès amb treballs com Infra i The Enclave, que han redefinit els límits del fotoperiodisme. Usant pel·lícula infraroja militar i tecnologies tèrmiques, Mosse aborda conflictes al Congo i els fluxos migratoris cap a Europa amb estratègies visuals radicals. La seva proposta enfronta l’horror amb bellesa estètica, construint una tensió que obliga l’espectador a replantejar-se el seu lloc. En aquest gest de contradicció resideix la força de la seva ètica. Allò que és plaent a la vista pot ser pont cap a l’empatia, no una disfressa que oculta.

A Incoming, Mosse registra moviments migratoris globals amb càmeres tèrmiques que revelen cossos sense rostre, despullats d’identitat pels mateixos dispositius que els controlen. La desfiguració imposada per la tecnologia es converteix en metàfora de l’anonimat contemporani, de la invisibilitat que acompanya l’exili forçat. Aquesta reducció dels cossos a signes tèrmics ens obliga a preguntar-nos quanta humanitat queda en nosaltres quan ens convertim en dades, ombres o siluetes sense trets.

La tercera i última jornada serà protagonitzada per Myriam Meloni, fotògrafa que en les seves recerques ha explorat els vincles entre poder, classe i migració. Meloni centrarà la seva xerrada en el moviment entès com a acte polític i existencial, i com les estructures històriques del colonialisme, del gènere, del privilegi determinen qui té dret a moure’s i qui no. La seva obra es mou pels marges, en les vides que esperen, els cossos que resisteixen, les identitats que es reinventen entre fronteres.

L’obra d’aquesta artista complementa les jornades amb l’exposició En els dies clars es veu Europa, amb visita oberta a la seu de l’IEFC (a Comte d’Urgell, 187) fins al 2 de novembre. En aquesta mostra s’exposen diverses experiències migratòries sota la mirada femenina, no només de la fotògrafa sinó dels seus protagonistes. A través d’imatges delicades i narracions visuals, l’artista mostra que migrar pot ser mirar l’horitzó amb esperança, fins i tot quan el mar separa més del que uneix.

No es tracta només d’exposar imatges, es tracta d’obrir diàlegs

“Migrar no és només desplaçar-se —explica Meloni—, és habitar el trànsit. La frontera no està en un mapa, sinó que està en les mirades que et reconeixen o et neguen.” Les fronteres no només són geogràfiques, sinó perceptives, emocionals, ètiques.

Per tancar aquestes jornades, el col·lectiu A el’Akhawat ens portarà de Memorias y territorios abiertos a la escucha. Integrat per cinc artistes de la diàspora Marroc Espanya, aquest grup treballa entorn del locutori com a espai simbòlic de comunicació, resistència i afecte. La seva pràctica artística teixeix relats íntims i polítics on la nostàlgia és arxiu viu, i les veus disperses es reuneixen per escoltar i ser escoltades.

Un arxiu viu de memòria visual

L’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya és molt més que un centre d’ensenyament; és un arxiu viu de la memòria visual de Catalunya i de l’Estat. Però malgrat que afronta un futur incert, la institució no es rendeix davant el desencantament i, amb aquestes jornades, continua reafirmant el seu compromís amb la societat, la seva voluntat de continuar sent referent en l’ensenyament i difusió de la fotografia.

En un temps saturat visualment, quan la urgència de la novetat amenaça d’anestesiar la sensibilitat, i davant la desinformació imperant en la qual vivim submergits, aquestes trobades recuperen la fotografia com a acte d’escolta i reflexió. No es tracta només d’exposar imatges, es tracta d’obrir diàlegs, posar a treballar la consciència i donar testimoni real d’una situació que es deshumanitza i es redueix a pura estadística.

La fotografia és també un gest polític. No només capta la realitat, sinó que pot transformar-la. En l’intent d’entendre a l’altre i en el mirall per reconèixer-nos. Ens qüestiona, quin és el nostre lloc en mirar i narrar?

Però quan es mira amb cura i empatia, quan s’entén que darrere de cada rostre hi ha una història complexa i no un estereotip, la imatge es converteix en gest. Gest de justícia, de trobada, de coratge i de reconeixement. Per això, aquestes jornades de l’IEFC són far en els nous territoris de la fotografia compromesa.