Per què necessitem el Milano

L’anunci del tancament del Milano, previst entre l’octubre i el novembre, suposa una puntada més que Barcelona li dona a la seva ànima. I aquesta és una de les puntades que fa singularment mal perquè, a canvi que un local amb quinze anys de vibrant solera i un innegable valor cultural per a la ciutat baixi les seves persianes, sumarem, ni més ni menys, que una nova franquícia de restaurants. Toma ya.

Una més, a la ciutat que acumula flagrants faltes d’intel·ligència com ara bescanviar la llibreria Canuda per un Mango o la llibreria Catalònia per un McDonald’s. Vaja, que cal ser molt, però que molt, tòtils.

Qui no veu l’evident pèrdua que aquests intercanvis suposen per a tots? Entesos, menys per als propietaris dels espais, que es fan d’or. I, sobretot, què guanya la ciutat amb una nova franquícia de restaurants? No cal ser massa llest per saber que molt menys del que perd amb el tancament del Milano.

La ciutat acumula flagrants faltes d’intel·ligència com ara bescanviar la llibreria Canuda per un Mango. Qui no veu l’evident pèrdua que aquests intercanvis suposen per a tots?

Un club que, d’entrada, no ha deixat d’acollir artistes locals d’una Barcelona amb molt talent per al jazz, el blues i sons limítrofs, amb reputades escoles i diverses generacions de grans músics i compositors, però afectada per una alarmant escassetat d’espais per absorbir els directes de tota aquesta legió sonora. On aniran a exhibir-se tots ells, en aquesta ciutat on trobar un espai en què es pugui tocar una bateria més enllà de les deu de la nit és gairebé ciència-ficció?

Les dues sales del Jamboree, amb la seva atractiva i eclèctica programació internacional, i altres reductes d’admirable qualitat i criteri, com el Jazzman o el Robadors 23, no seran suficients. Mentrestant, repeteixo, perdem un lloc clau per descobrir i gaudir d’una part important de la intel·ligència musical autòctona.

I precisament aquest és el principal atractiu d’un establiment que, gràcies a una molt encertada programació, permet que públic local i forans descobrim (o ens retrobem amb) excel·lents músics. On, cosa poc habitual, barcelonins i turistes coexisteixen —mai més ben dit— en harmonia. El seu tancament ens aboca a l’enèsima pèrdua d’atractiu cultural. Després, ens seguim queixant de l’ínfima qualitat del turisme que ens visita.

El secret de l’èxit del Milano radica en la combinació entre els seus directes i el caràcter magnètic, elegant i intransferible del local, part del qual es deu a un servei que, contràriament al que tan sovint es veu i se suporta per aquí, treballa amb una professionalitat encomiable. I és que l’Hugo, el director, és un personatge estimat per molts barcelonins que confiem cegament en el seu bon fer i el del seu equip. I sospito que passa el mateix amb uns quants turistes encantats amb què, per variar, se’ls atengui com cal.

És un costum molt barceloní enyorar la ciutat d’abans —sovint, de manera acrítica— i abominar els canvis que desdibuixen aquells racons amb qui manteníem vincles emocionals. Barcelona era una festa. Això ja no és el que era. Abans, aquest barri era tot camp. Etcètera. Però aquest no és el cas. Això no va de nostàlgies efectistes ni de com de malament porten alguns fer-se vells i que les coses canviïn.

El que fa anys que està passant a Barcelona és un procés de despersonalització a marxes forçades. Si abans uns locals canviaven per uns altres, intercanviant-se personalitats, maneres de fer, lèxics intransferibles; això d’ara és la pèrdua del que és propi, únic, per l’estàndard repetitiu i nauseabund del local fotocopiat, sense paisanatge, on el carinyo i la singularitat no hi són i ningú els espera. Tot això, d’altra banda, no seria possible sense la inacció dels nostres pròcers municipals.

En fi, que hi ha una campanya a Change.org per salvar el Milano a la qual em permeto suggerir-los que s’hi afegeixin, si no volem que a aquesta ciutat —on cada dia que passa sembla que doni menys per més— li retallin un altre tros de la seva essència. És un local que realment necessitem perquè la ciutat sigui una mica menys un parc temàtic i una mica més un lloc on viure. Que no ens treguin el Milano. I menys, per posar l’enèsim pegat d’impostura culinària.