‘Perfect Day’ de Txema Salvans, la realitat estranya

Fa 15 anys que Txema Salvans recorre el litoral mediterrani, de Barcelona fins a Algesires, com un antropòleg estudiós, observant aquells que busquen un parèntesi de pau mirant de prop el mar, per a així retratar el que hi ha si ens posem d’esquena a l’horitzó. “Hi ha vegades que penso que potser l’estrany, o el més equivocat, sóc jo. Tan estrany és que algú prengui el sol en una cimentera com que un fotògraf faci 15 anys que pren fotografies en aquest mateix lloc. Les dues opcions són igual de distòpiques”, comenta.

Com al cinema, quan un de sobte es dóna la volta i observa les cares del públic, plenes d’expressions ridícules, el fotògraf busca el límit entre allò banal i allò absurd de les escenes. Allò que Joan Fontcuberta defineix com “un equilibri entre el pensament crític i el sentit poètic de l’humor”. I a Perfect Day, Txema Salvans amb el seu característic estil formal i conceptual, on la ironia és necessària per comprendre la magnitud de la tragèdia, qüestiona els estereotips derivats de la sobreexplotació de la costa mediterrània des del territori de la quotidianitat i a través dels nostres particulars comportaments socials.

Encara que originalment les fotografies es van publicar en un fotollibre editat en plena pandèmia per l’editorial britànica Mack —l’èxit va ser excepcional—, Pepe Font de Mora, director de Foto Colectania, aposta pel valor de la sèrie en format expositiu. 49 són les peces que componen la mostra sobre el Mediterrani. El seu secret resideix en què no es veu mai el mar, per proporcionar a l’espectador aquesta sensació d’estranyesa i desolació aguditzada per l’aparició de persones aïllades dins de les imatges.

49 són les peces que componen la mostra sobre el Mediterrani la clau de la qual resideix en què no es veu mai el mar

Fins i tot el títol, Perfect Day, és més que una senzilla al·lusió a la coneguda cançó de Lou Reed. “Som el resultat de l’èxit reproductiu dels nostres ancestres. També la nostra autoconsciència, la capacitat de projectar-nos en el temps i de pensar en abstracte és una altra singularitat. Per tant, el fet d’estar viu i a més ser autoconscient és gairebé un miracle; independentment de la situació de cadascun, és un perfect day en termes biològics”, diu Salvans a propòsit del seu particular ideari. És per això que les fotografies tenen també aquesta màgia del moment precís, de l’espera fins a fer el clic i captar l’ànima de l’instant.

Quan estem davant d’una de les instantànies, hem de ser nosaltres, els espectadors, els qui decidim si ens semblen tragèdia o comèdia, quin és el caràcter que en volem determinar segons ens interpel·len, perquè elles ens deixen suspesos en el filferro del funambulista sense xarxa. És, com ja hem dit, la presència humana la que confereix la dimensió dramàtica a l’escenari.

Així ens plantem davant la parella amb actitud afectuosa a San Roque, que té per fons les xemeneies d’una refineria i les tanques de tancament, que més que una imatge idíl·lica ens evoca a un espai postapocalíptic, acompanyada d’un peu de foto que resa així: “Segons l’Organització Mundial de la Salut, La Línea de la Concepción, pròxima a la refineria de Gibraltar, té la pitjor qualitat d’aire d’Espanya”. O la d’un parc aquàtic a Marina d’Or, enmig d’alts edificis, lluny del mar, en una espècie de contrasentit, amb una figura solitària a la part alta del tobogan que, primer entenem que està a punt de tirar-se, fins que llegim: “Una atracció mal dissenyada obliga a mantenir a un operari per empènyer a la gent que baixa sobre un flotador pel següent tobogan”. El súmmum de l’absurditat.

I és aquí quan veiem aquesta carrossa de princesa, a la part de darrere d’un bloc d’apartaments, amb aquest senyor amb bigoti que apareix darrera de la tanca, que ens sembla que està esperant que s’acosti el capvespre i la fada padrina el converteixi en una princesa i deixi enrere les cendres del conte. Encara que això —mireu la foto i traieu les vostres pròpies conclusions— és una interpretació totalment personal.

Davant les instantànies, hem de ser nosaltres, els espectadors, els qui decidim si ens semblen tragèdia o comèdia

“La fotografia és un estat d’ànim, em permet experimentar un plaer intel·lectual, observar la complexitat de la nostra espècie, estar sol, divagar i romandre en un estat de contemplació que m’allibera de la necessitat de ser el protagonista de la meva pròpia vida. I aquest és un gran alleujament”, sentència Txema Salvans.

Quan rememoro els meus estius de quan era petita, recordo veure una de les reposicions de Verano Azul que em feien somiar amb unes vacances en família en algun apartament de la costa. Els meus pares, en aquella època, treballaven en un complex turístic al costat de la platja, així que fugien de tot allò que els recordés al seu treball, mentre jo esgotava les tardes d’estiu a l’asfalt ardent de la plaça de davant de casa, i em feia prou gran per poder agafar l’autobús amb les meves amigues i passar el dia a la platja. Jo, que mai he sabut nedar i haig de posar-me protector amb pantalla total a causa de la blancor de la meva pell. Però allà estava, buscant aquell instant somiat del meu propi i idealitzat Verano Azul. Veient les fotos de Txema Salvans m’adono que podria perfectament aparèixer en una d’elles.