Picasso en família

Diu una bona amiga que els homes (mascles, aclareixo) no canviem gaire; simplement i a contracor, ens acostumem a envellir. Rumiava d’això tot tafanejant les fotografies que Edward Quinn va fer de Picasso pels volts del 1953 a La Galloise, amb la pintora Françoise Gilot i els seus fills Claude i Paloma, on s’hi veu el pintor jugant amb la quitxalla davant d’un arbre de Nadal o fingint un gest de rendició —amb les mans alçades— davant del nano, abillat de mosqueter. Durant els últims anys, la teoria crítica feminista ha intentat —sense gaire èxit— recontextualitzar o cancel·lar la mitificació del geni picassià, apel·lant al seu costum ancestral de tractar les femelles com un simple laboratori de creació. Curada per la pròpia Paloma Picasso i el director del museu del carrer Montcada, Emmanuel Guigon, Créixer entre dos artistes té l’objectiu indissimulat de recordar que Picasso també va saber envellir i, sense renunciar al seu poder creador, exercir de bon papi familiar.

Picasso va conviure una dècada amb la pintora François Gilot, amb qui es duien quaranta anys de diferència, i aquest fou sens dubte un agençament d’esclat creatiu, però no tan idíl·lic com destil·len les pintures. Una vegada separats, el pintor malagueny va fer el possible per destruït i boicotejar l’obra de la seva estimada, així com per evitar que publiqués la seva celebèrrima Life with Picasso. Tot i això, Gilot va poder fardar orgullosament d’ésser l’única dona que havia tingut prou collons com per domar la bèstia. Ho explica ella mateixa en un text breu, inclòs en el bell catàleg de la mostra, on compara la seva convivència a un mano a mano amb certes unces de torería: “Després de la nostra separació, i malgrat que van entrar en les nostres vides nous amors, ens va quedar una sensació de pèrdua. Era el final d’una gran passió. Havia seguit el seu curs sense autocomplaença ni concessions, i ens havia deixat esgotats, com dos guerrers extenuats. Però va ser una lluita honorable.”

Tota aquesta mandanga que explico podria ressuscitar l’etern debat sobre la separació entre la vida i l’obra d’un autor (una discussió absurda, perquè ja són dues coses separades en essència), però parla molt més sobre com els picassians ja estan avesats a grapejar l’existència del seu ídol per oferir-ne una visió que pugui encaixar en un imaginari determinat.

De tot això, faltaria més, el geni se’n fot des del més enllà; a nosaltres, els espectadors, ens hauria de preocupar molt més el fet de gaudir de la seva obra.. i també de l’art de Gilot, una pintora més que notable. De fet, l’interès d’aquesta bella exposició és justament el de veure les diferències matrimonials en el tractament del fillam. En obres com Quatre perfils en ombres xineses, Paloma i la seva nina sobre fons negre (1952) i La mare i els nens (1953), el pintor no pot deixar d’emprar els seus nens com a objecte d’inspiració, amb un carregós excés de negre, com si la quitxalla fos un accident que li ha deparat el fat.

Per contra, en entrar a l’espaiosa sala de les pintures de Gilot, hom té la sensació de poder respirar un aire recarregat d’oxigen i alegria. Admireu obres d’una naïvetat exquisida, quasi del primer Miró, com ara Els meus fills jugant, Claude a cavall d’una joguina (1952) o Els nens acròbates (1956). No és un fet merament colorista; aquí els petits apareixen com una font de gaudi i el joc ja no es mediatitza sinó que mira de ser joliu.

Així devia ser la vida, en un pla molt més real, per Claude i Paloma, els quals —a la mostra d’entrevistes incloses al catàleg— sempre retornen als seus temps d’infantesa amb un esperit idíl·lic. És una llàstima que el darwinisme selectiu de la historiografia i el fet de ser la companya ocasional de Picasso hagin posat ombra a les peces de Gilot, perquè en aquesta breu mostra del seu art hi veiem obres de primera com ara Claude amb els peus junts (1949). Però el gossip sovint supera la complexitat i Gilot passarà a la història com l’única dona que va domar el vell brau.

Diuen que temps després, en preguntar-li per com fou la seva vida al costat d’homes ben poderosos, Gilot va esbravar-se amb una idea ben atraient; “els lleons atreuen els lleons.” Viatgeu a la gàbia artística del carrer Montcada, encara que sigui per fer feliços als acomodadors, que somriuen esperançats quan hi veuen algun conciutadà que se’ls adreça en la nostra llengua. La batalla la guanya Picasso, com sempre.